Carles Fontserè, ni heroi ni nazi

«Fontserè jo el veig, sobretot, com un supervivent; un supervivent que, a la França ocupada, es va rebel·lar contra el paper de perdedor que li reservava la història». 

Durant l’ocupació alemanya a París «Sartre estrenava les seves obres i Simone de Beauvoir col·laborava amb Radio Vichy». 

 

Agustí Pons  

Guardo un mal record del desenllaç de la meva amistat amb Carles Fontserè, i amb Terry Broch, la seva esposa. Per això fins ara no m’havia decidit a escriure res sobre el presumpte filonazisme del personatge, tot i que algunes persones –i, sobretot, Assumpció Maresma– m’ho havien demanat. La història que explicaré és una història trista on quasi ningú no queda bé –probablement, jo tampoc–, però ara que la polèmica s’ha tornat a revifar potser és el moment d’explicar-la.

Vaig conèixer en Fontserè i la Terry l’any 1977, arran de la publicació del llibre Carteles de la República y la guerra civil, del qual eren autors Jaume Miravitlles, Josep Termes i ell mateix. Crec recordar que per primera vegada el tema del cartellisme republicà era objecte d’un llibre. Ell, en Carles, hi devia posar alguns dels seus cartells i, probablement, també algun text. El va publicar l’editorial La Gaya Ciència, que havia creat i dirigia Rosa Regàs. Vaig entrevistar en Fontserè un dia que va baixar, des de Porqueres, a Barcelona. Em va impressionar la seva barba, la seva vehemència i la manera directa com tractava els problemes. Em va explicar que com que l’editora li donava allargues a l’hora de pagar-li ell havia anat al seu despatx i havia tirat una cadira o una taula enlaire. Després, vaig pujar un dia a Porqueres, em va ensenyar les dues masies que havia comprat i que anava acabant de reformar –amb els milers de fotografies que hi guardava– i vaig quedar extasiat. En Carles era un personatge d’una peça, i la Terry cuinava, al meu criteri, de meravella. De seguida vaig saber que havien invertit tots els seus estalvis en la compra i l’arranjament de les dues cases i que se sentien decebuts perquè ell no trobava feina i quan en trobava no li pagaven o li pagaven tard i malament.

La situació econòmica d’en Fontserè i la Terry era cada vegada més precària i em constava que s’havien venut una premsa d’un notable valor. M’imagino que estaven disposats a vendre el que fos necessari per sobreviure. I no cal oblidar que ni ell ni ella no havien perdut els seus contactes als Estats Units. No era gens desenraonatd’ imaginar que l’extraordinària col·lecció de fotografies d’en Carles podia trobar, en alguna de les universitats o centres museístics d’aquell país, un comprador generós. En el primer govern Pujol vaig treballar de cap de gabinet del conseller Max Cahner. En un moment donat, vaig parlar amb Cahner de la necessitat d’assegurar la permanència del patrimoni cultural dels Fontserè a casa nostra. El conseller va pujar un dia a Porqueres i va quedar-ne convençut. En Joan Saqués, en aquell moment cap dels serveis territorials del Departament de Cultura a Girona, es va ocupar de tirar endavant els tràmits corresponents. El resultat final va ser que el departament va quedar propietari de totes les obres a canvi d’un vitalici per a en Carles, que la Terry continuaria cobrant si ell desapareixia primer.

Assegurada la tranquil·litat econòmica de la parella, en Carles es va poder dedicar de ple a un vell projecte fins aleshores irrealitzable: la redacció d’un llibre que expliqués el fenomen del cartellisme a la Catalunya de la II República i de la guerra civil. El llibre es va titular Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i ho són, unes memòries, però també és una crònica exhaustiva de l’evolució del cartellisme durant aquells anys i del paper que hi van tenir els seus protagonistes més destacats. En Fontserè era un home que sabia escriure i que tenia una obsessió per l’exactitud de les dades, dates i activitats dels personatges que formaven part de la història que explicava. Per això, durant els anys en què va durar la redacció del llibre, sovint consultava arxius i biblioteques, inclosa la Nacional de París. A França hi vivia el seu amic Antoni Clavé a qui sovint trucava o visitava potser per ratificar o rectificar una simple dada. El resultat d’aquesta recerca obsessiva és el llibre esmentat, de consulta indispensable per a tots aquells ciutadans que vulguin saber en què va consistir el cartellisme català d’aquella època. Tal com va passar amb el segon volum –l’objecte de la polèmica actual–, aquest primer llibre també va aixecar recels. No era per les dades que incloïa, sinó per algunes de les opinions que Fontserè hi manifestava. I, en concret, per la seva reacció davant la crema d’esglésies a Barcelona els primers dies de la guerra civil. ‘Amb aquell acte de fe revolucionari –escriu a la pàgina 193– es revivia l’ancestral cerimònia del ritu precristià a Moloc, tan esplèndidament evocat en el Salammbô de Gustave Flaubert. Un ritual insurgent que un profund teòleg jesuïta alemany podria qualificar d’ autènticament religiós. Vaig sentir-me solidari amb aquells desconeguts iconoclastes.’ 

L’èxit d’aquest primer volum va ser indiscutible i Carles Fontserè va passar a ser un personatge més o menys públic sempre dins els límits de la popularitat propis de la literatura catalana. El llibre es va publicar el 1995 i no devia passar gaire temps abans que els responsables de l’Editorial Proa –crec que, en aquell moment, n’era director literari Oriol Izquierdo– i en Fontserè arribessin a un acord per a la publicació d’un segon volum de memòries. Aquest cop en Carles escriuria les seves vivències a França durant la II Guerra Mundial com a refugiat espanyol. Ell s’hi va posar amb la seva habitual energia. La tesi del llibre era simple: els francesos l’havien tractat molt malament; els alemanys, l’havien tractat bé. Els alemanys havien entrat a París sense disparar ni un sol tret i, passat el caos de l’èxode inicial, la majoria de la població parisenca s’havia adaptat sense gaires problemes a la nova situació. Per la seva banda, els ocupants havien procurat no irritar gaire els parisencs i per això els teatres i els cinemes van tornar a funcionar de seguida. Sartre estrenava les seves obres i Simone de Beauvoir col·laborava amb Radio Vichy –això darrer no ho diu Fontserè, sinó Michel Winock a les pàgines 615 i 616 del seu monumental llibre El siglo de los intelectuales. La situació va canviar quan Alemanya va començar la invasió de Rússia, de la batalla de Stalingrad i, sobretot, quan Alemanya instituí, per als homes francesos, el Servei del Treball Obligatori, l’any 1943. Tot això ara és una realitat reconeguda però, en aquells moments, final del segle passat, no ho era tant. Tot just el 1974, el cineasta Louis Malle, en la seva pel·lícula Lacombe Lucien, havia qüestionat la versió oficial de la Resistència francesa enfront del nazisme.

Per tombar la versió diguem-ne oficial del que havia passat a França, i especialment a París, durant l’ocupació alemanya n’hi hauria hagut prou que en Carles expliqués la seva experiència, i el que ell havia vist. En general, la població francesa –i els polítics francesos– no havien tractat gens bé els refugiats espanyols, milers dels quals havien anat a parar a improvisades instal·lacions a les platges del Rosselló. (Entre ells, per cert, el meu pare.) Fontserè era un ciutadà amb ofici, capaç de guanyar-se la vida, però això no li servia de res cada vegada que era detingut quan aconseguia escapar-se del camp. Per a ell, l’entrada de l’exèrcit alemany a París va suposar una autèntica alliberació. És políticament incorrecte haver d’admetre-ho, però ell ho va viure així. I sí, ell i el seu amic Clavé van col·laborar a la revista La Gerbe, promoguda i dirigida pels ocupants alemanys. El director efectiu d’aquesta revista, Eitel Moellhausen, va impedir que la mare d’en Fontserè anés a parar a un camp de concentració –quan ella havia aconseguit arribar a París fugint d’Espanya– i va ajudar el seu germà en una situació semblant. És lògic que en Carles Fontserè li estigués agraït.

Els problemes comencen quan en Fontserè converteix la seva experiència personal en una reflexió general sobre la II Guerra i les seves causes. És aquí on les seves opinions grinyolen. Grinyolaven i espantaven la Terry, una persona molt més analítica que obsessiva. La Terry estava molt preocupada pel carés que anava adquirint el llibre. I no recordo si em va fer arribar les pàgines que ella considerava més polèmiques o bé una còpia de l’original sencer. Em va dir que m’ho llegís i que, si us plau, li digués a en Carles a través d’ella què em semblava tot plegat. Més que la col·laboració a La Gerbe –que potser no acabava de calibrar en tota la seva importància– jo estava sorprès, i contrariat, pel que en Fontserè deia de Roosevelt i pel que no deia de la persecució dels jueus. Fontserè denigrava Roosevelt i l’arribava a fer responsable de l’esclat de la II Guerra amb l’argument que el seu objectiu era dinamitar l’imparable progrés, que podia derivar en hegemonia, d’Alemanya. També venia a dir que ni Roosevelt ni els britànics  no havien fet res per socórrer la població jueva tot i que sabien –des de molts abans de 1940– la destinació que Hitler li reservava. Naturalment, jo no estava gens d’acord amb aquests punts de vista –que amagaven una exculpació de la política alemanya– i així ho vaig fer veure a la Terry. I així ho vaig dir en l’acte de presentació del llibre a la premsa, a final del 1999. El llibre es titula Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial i l’acte de presentació es va celebrar crec que al restaurant del que aleshores era l’Hotel Calderón, a la rambla de Catalunya, molt a prop de la Casa Garriga i Nogués, aleshores seu del grup editorial Enciclopèdia Catalana.

Vaig parlar abans de començar a dinar i em va semblar que feia un elogi general de l’obra amb unes crítiques concretes centrades en els punts que ja he esmentat. En Fontserè, però, no ho va entendre així. Va encaixar molt malament les meves paraules i, de fet, a mig dinar va dir que no es trobava bé. A la sortida, l’Isidor Cònsul, que feia poc que havia estat nomenat director literari de Proa, em va dir: ‘Si tu et dius amic d’en Fontserè, com deuen ser els seus enemics!’ i al cap de poques setmanes va organitzar una segona presentació –a la Pedrera, em sembla– en la qual van prendre part Daniel Giralt Miracle i suposo que Cònsul mateix. Jo no hi vaig ser convidat. En Carles i la Terry van trencar tota relació amb mi. Sé que, després de la seva mort, en Carles Fontserè va rebre un homenatge oficial i públic. Ho sé pel que en van dir els mitjans de comunicació. També sé que hi va haver una mena d’Any Fontserè amb un comissari i tot. Ningú, però, no me’n va parlar mai, tot i que la meva implicació en la vida i obra de Carles Fontserè era fàcilment rastrejable. Ell és un dels personatges que formen part del meu llibre Deu daus, un conjunt de retrats literaris que van tenir la sort de guanyar el Premi Joan Fuster l’any 1991 i posteriorment el Premi Nacional d’Assaig. I, per bé o per mal, el meu nom figura també a l’última pàgina del segon volum de les seves Memòries. L’esment diu: ‘He escrit aquest volum gràcies a l’encoratjament que en el seu moment van donar-me Josep Benet i Agustí Pons.’ 

Per acabar, vull manifestar que al meu entendre en Carles Fontserè no va ser ni un resistent ni un filonazi. La seva col·laboració amb les autoritats d’ocupació alemanyes és directament conseqüència del maltractament que va rebre dels francesos –o de les autoritats franceses. I per això aquesta col·laboració no té res a veure amb la de determinats escriptors –Drieu la Rochelle, Celine, Brasillach–, que van acabar en el feixisme després d’una elaborada evolució intel·lectual. Aquest no és el cas de Fontserè. Carles Fontserè és el mateix personatge quan dibuixa el cartell FAI-Llibertat; quan és a punt de ser afusellat pels dirigents de les Brigades Internacionals; quan col·labora amb La Gerbe; i, després, als Estats Units, quan treballa al costat de Cantinflas –que no tenia res de feixista– i de Dalí. Carles Fontserè jo el veig, sobretot, com un supervivent; un supervivent que, a la França ocupada, es va rebel·lar contra el paper de perdedor que li reservava la història, encara que fos a costa d’anar més enllà del que molts poden considerar moralment admissible.