 |
| Detall del mural dedicat a Odón de Buen a Zuera |
Durant
la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de
les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic
avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va
establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la
Marenda.
En
la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la
Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El
Radical, La Voz del Obrero), sobretot, va fer servir el pseudònim
Polemófilo.
La
Guerra Civil el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu
laboratori, i és capturat pels franquistes. Després de restar un any
tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i
la filla del general finat Miguel Primo de Rivera.
El
26 de gener de 1939 és la caiguda de Barcelona i el matrimoni es
trasllada a Figueres (Alt Empordà) i a Banyuls de la Marenda, on De Buen
continua investigant al Laboratori Aragó. Allà escriu les seves
memòries.
Marxà a Mèxic davant l’avanç nazi a Europa. Va morir el 3 de
maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic.
Odón
de Buen y del Cos:
El científic, naturalista, introductor de
l’evolucionisme a la Península, fundador de l'oceanografia espanyola,
francmaçó i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos va néixer el
18 de novembre de 1863 a Zuera (Saragossa, Aragó). Fill de Mariano de
Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar
batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va
traslladar la seva família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment,
amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de
Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar
estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar
en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i
per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars,
essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest
període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en
els Anales de Historia Natural (1883).
Al
costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español.
Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat
una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que
l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre
la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions
científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la
batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra,
havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de
guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge
en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel
mediterrani i el nord d'Àfrica.
En
ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar
la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir
importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues
espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com
Metropontus Bueni i Porcelio Bueni.
Afeccionat
a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a
Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard
ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia
començat a afeccionar-se a aquests mena de relats.
Després
d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés
casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de
Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911
quan es va traslladar a Madrid.
Durant
la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de
les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic
avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va
establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la
Marenda (Rosselló).
Els
seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb
plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir tesis
evolucionistes de Charles Robert Darwin a l’Estat espanyol, però això li
va valer l'oposició del cardenal Salvador Casañas i Pagès, que va
declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va
aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel Govern
francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública.
Participà
activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores
--fou senador entre 1907 i 1910 en les files del partit de Nicolás
Salmerón Alonso (1837-1908) i regidor d'Esquerra Republicana de
Catalunya a l'Ajuntament de Barcelona.
Va
ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria
el maçó Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela
Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes.
Va
publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia)
amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya
com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de
l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris
a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex.
La
seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes
entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la
d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves
classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides
al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances
de Nadal, el Govern espanyol, aconsellat pel general Valerià Weyler,
capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves
classes.
El
1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Palma, Illa de
Mallorca, Illes Balears) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz
de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs.
Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp
de la investigació oceanogràfica a l’Estat espanyol.
A
partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de
l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i
amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de
l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora
mediterrànies.
Durant
aquest període es va sumar al projecte llibertari de l'Escola Moderna
de l’anarquista Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb
altres científics, entre els quals estaven els també maçons Ramón y
Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va
integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va
escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de
text en aquest centre.
En
la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la
Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El
Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim
Polemófilo.
El
1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta
època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com
estrangeres.
En
1910 assistí a Barcelona al Primer Congrés Lliurepensador, on redactà
una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que
l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià.
En
1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica
defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En
aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb
el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es
va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una
biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a
aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a
la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a
homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera.
Durant
la dictadura del general Primo de Rivera es va crear la Direcció
General de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i
en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la
Segona República.
El
1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos
d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000
estudiants. No obstant això, no abandona la investigació.
La
Guerra Civil el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu
laboratori, i és capturat pels franquistes. Després de restar un any
tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i
la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004,
en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma--.
El
febrer de 1939 es troba a Banyuls de la Marenda (Rosselló), però marxà
de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945
al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país
viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril
de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu
poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri.
En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen».
L'obra
de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa
de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les
memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de
Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra
d'Élisée Reclus.
La
Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la
tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres,
com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias
(2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76
anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a
l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la
seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició
d'estudiosos i d'investigadors.
Qui
són alguns dels amics d’Odón de Buen a Catalunya? En primer lloc, sens
dubte, el maçó Joan Salas Anton, advocat sabadellenc, que havia
treballat al bufet de Nicolás Salmerón. Però, també, Santiago Ramón y
Cajal i la seva tertúlia del Café de Pelai i després del Continental, a
qui coneixia des de nen, i el maçó Rossend Arús, creador a títol pòstum
de la biblioteca que porta el seu nom. De Buen, Salas, Cajal, Arús…
tenen entre ells molts punts de contacte, tots són lliurepensadors i
tots han estat iniciats en la Francmaçoneria, circumstància que també es
dóna en altres persones estretament lligades a Odón de Buen com el seu
sogre, Fernando ‘Demófilo’ Lozano o el propi Nicolás Salmerón, que fou
un dels tres presidents maçons de la Primera República (1873-1874), com
ara Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall.
Odón
de Buen va ser un ferm defensor de la necessitat de l’alliberament
intel·lectual de la dona que hauria de produir-se del seu
desempallegament de les idees religioses, tesi que va sostenir
reiteradament davant les lògies maçòniques del seu temps. Ja l’1 de maig
de 1892 havia escrit al pròleg (“La mujer ante la ciencia”) d’un
fulletó de Cristóbal Litrán titulat La mujer en el cristianismo que
l’explotació que pateix l’obrer no té comparació amb la de la dona,
víctima d’una situació que l’esclavitza i en la qual no ha de cercar
suport precisament en l’home, el seu propi tirà, perquè la defensi i la
representi.
L’any
1889 Odón de Buen va proposar a la seva Lògia de Madrid, Libertad,
l’adhesió a la Lliga de la Pau i la Llibertat i al seu manifest de
l’encontre de Milà (Llombardia) del 14 de gener d’aquell any. La
proposta va ser aprovada, es constitueix el Comitè de Pau de la Lògia,
format per Fernando Lozano, Miguel Martínez Carranza i el propi Odón de
Buen i es publica una crida a la Francmaçoneria ibèrica i universal
perquè es formessin a tot arreu nuclis maçònics encarregats de mantenir i
difondre la idea de la pau, perquè preparessin els elements socials del
seu radi d’acció per respondre quan calgués a un pla d’agitació
general, perquè atraguessin tots els homes sans de cor, amb
independència del seu color polític o religiós, a treballar per tan
evangèlica causa i perquè posessin al seu servei els elements de
publicitat i acció, conquerint adhesions als casinos, tertúlies i clubs,
celebrant banquets, reunions, manifestacions i constituint on fos
possible comitès per la pau i la llibertat. Al mateix temps es va
constituir a Barcelona la Lliga Internacional de la Pau i la Fraternitat
dels Pobles, presidida per Rossend Arús, i en la que trobem, entre
altres, els també maçons Eduard Fontserè, Josep Roca i Roca, Agustí
Trilla, Joan Salas Anton i Josep M. Vallés i Ribot.
A
finals del segle XIX i fins entrat el segle XX el moviment
lliurepensador promou nombroses activitats adreçades a la laïcització de
la societat catòlica del seu temps, entre les que destaquen els àpats
de promiscuació, en què es menjava carn els dies que l’Església catòlica
ho havia prohibit, i les festes laiques celebrades sovint a centres o
ateneus lliurepensadors, republicans, francmaçònics o espiritistes.
Així, les cròniques recullen la festa lliurepensadora del dijous sant de
1894 celebrada al Cercle Federal de Sabadell, en què participaren la
francmaçona Ángeles López de Ayala i els francmaçons. Ángel Rodríguez,
Tirso Ortubia, Baldomer Lostau junt a l’infatigable Odón de Buen. Allà,
De Buen propugnà que els lliurepensadors, com escola militant, han de
respondre a les agressions del clericalisme i matar la superstició i la
intolerància, tasques que convertien en imprescindible conquerir la
República el més ràpidament possible, a fi que el poble fos educat en
els principis de l’ensenyament laic i integral.
Odón
de Buen va impulsar la participació ibèrica (va ser ell qui va fletar
el vaixell Mallorca pel viatge) al Congrés lliurepensador de Roma de
1904, al que van assistir moltes personalitats de la seva època, entre
les que cal esmentar Ferrer i Guàrdia, González Prats (catedràtic de la
Universitat de Barcelona), Apel·les Mestres, Belén Sarraga, Isidre
Casanovas (alcalde de Barberà del Vallès), Josep Roca i Galés i Joan
Colominas Maseras (professor de l’Escola de Comerç de Barcelona).
A
l’octubre de 1909, Odón de Buen pronuncia el discurs d’inauguració del
curs 1909-1910 de la Universitat de Barcelona i el finalitza, en
constatar que els moments són difícils, cridant a la comunitat
universitària a demostrar tots plegats que tenim el millor dels remeis
per a les crisis socials: la ciència i la Tolerància.
Trobem
també Odón de Buen al Congrés lliurepensador que va començar a
Barcelona el 13 d’octubre de 1910, a l’any just de l’afusellament de
Ferrer i Guàrdia, durant el qual es va tractar de celebrar la primera
manifestació a Montjuïc, impedida per la policia, i es va obrir una
subscripció popular destinada a construir un mausoleu per a la tomba de
Ferrer.
Quan
després d’un any de presó és canviat i alliberat pel franquisme per la
germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera, De Buen
arribà a València, on trobà el president de la República, el també maçó
Manuel Azaña Díaz, el 16 d’agost de 1937 i els seus amics maçons Diego
Martínez Barrio i José Giral. Recupera la direcció de l’Institut
oceanogràfic i el 2 de novembre de 1937 s’instal·la amb la família a
Barcelona i s’ocupa de la seva feina al servei de la República, a
l’Institut i al Consell Superior de Cultura, així com de protegir els
seus néts.
El
26 de gener de 1939 és la caiguda de Barcelona i el matrimoni es
trasllada a Figueres (Alt Empordà) i a Banyuls de la Marenda, on De Buen
continua investigant al Laboratori Aragó. Allà escriu les seves
memòries. Comença el 17 d’agost de 1940, a la primavera de 1941 passa
uns mesos malalt i les degué finalitzar abans del 23 d’octubre de 1941,
data de la mort de la seva esposa, Rafaela. Mentrestant, s’ha traslladat
a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on funcionava un comitè d’auxili
als professors exiliats.
Circumstàncies
prou conegudes farien aconsellable el seu trasllat a Mèxic, on moriria
el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic
(Mèxic).
Les
seves despulles van ser traslladades al municipi natal de Zuera i
acompanyades per l’alcalde Francisco Javier Puyuelo el 4 d’abril de
2003. El Comitè d’honor de l’homenatge hi havia l’Estat i en formaven
part les principals autoritats aragoneses, els alcaldes de Barcelona i
Banyuls de la Marenda, els rectors de les universitats de Saragossa,
Complutense de Madrid i de Barcelona (Joan Tugores) i el president del
govern balear, entre altres. Els seus familiars van rebre insígnies i
diplomes commemoratius. I entre el públic es va formar una simbòlica
Cadena d’Unió amb el seu Estimat Germà Odón de Buen els francmaçons
presents de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE) de lògies Conde de
Aranda i Miguel Servet, de Saragossa. Al mausoleu d’Odón de Buen pot
llegir-se una frase del darrer paràgraf del seu llibre Síntesis de una
vida política y científica: ‘No sembré en arenales estériles’.
El
seu fill Demófilo es radicà a París (Illa de França), on exercí de
jurisconsult i presidí la creació de la Lògia Hispania el mateix any
1939, amb Carles Esplà, Josep Pous i Pagès i Antoni M. Sbert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada