L'any 1941 s'afilià a la clandestina
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Al
castell de Sant Ferran de Figueres com a recluta va fer la instrucció
militar de la mili, però el 27 de desembre de 1947 desertà creuant la
frontera per Espinavell i va presentar-se a l’ajuntament de Prats de
Molló. La Gendarmeria el portà a una caserna militar de Perpinyà, on es
van trobar amb cinc companys reclutes més, de la seva mateixa companyia,
que havien desertat fugint pel coll de Banyuls.
El
juliol de 1951 passà a peu la frontera pels entorns del coll de Banyuls
tot fent la carena fins arribar a l’estació ferroviària de Vilajuïga
per anar a Barcelona. La tornada a Dijon la va fer en tren des de
Barcelona a Puigcerdà travessant la frontera a peu per la Tor de Querol.
L'agost
de 1952 tornà a passar a peu la frontera pel coll de Banyuls, fins
arribar a Espolla i d’aquest poble caminar fins a l’estació de
Vilajuïga. Anant en tren cap a Barcelona, entre Figueres i Girona va ser
detingut per la Guàrdia Civil, on va ser entregat a la Policia
Nacional. Com a desertor del seu regiment fou portat al castell de
Figueres després de passar un mes arrestat a la caserna 33 del Cos
d’Alcàntara d’Infanteria a Girona.
Pres al seu regiment a Figueres
finalment fou destinat a la caserna d’Olot l'octubre de 1953. El juny de
1954 desertà de bell nou i s'exilià definitivament, anant d’Olot a
Ripoll i finalment a Puigcerdà on traspassaren la frontera cap a la Tor
de Querol per anar a Acs i, en tren, fins a Tolosa de Llenguadoc.
Luis
Andrés Edo:
El 7 de novembre de 1925 neix a les casernes de la Guàrdia
Civil de Casp (Baix Aragó, Saragossa, Aragó) el destacat militant
anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Andrés Edo. Quan
tenia un any es traslladà amb sa família a Barcelona, ja que el seu pare
era guàrdia civil, Román Andrés, fou destinat al nou quarter del barri
barceloní de Sants. De família catòlica, en aquest barri, educat per
capellans i monges, passà la seva infància.
La
col·lectivització de 1936 el marcà profundament, així com l'ensenyament
rebuda en les escoles del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU).
En
1939 començà a treballar netejant maquinària i locomotores i realitzant
altres feines per a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE),
«niu» de nombrosos militants anarcosindicalistes, on dos anys més tard
passà com a aprenent de maquinista. En 1941 s'afilià a la clandestina
Confederació Nacional del Treball (CNT). Restà a la RENFE fins al 1946,
quan fou detingut amb 20 anys per la Guàrdia Civil amb el pretext de
furtar patates descarregades d’un tren, com a part de la campanya de
«redistribució» d'aliments que portava la CNT en aquells anys de fam, i
tancat un temps a la presó Model de Barcelona, a la que tornà tres mesos
després per afers de segells. Quan sortí de la garjola, passà a
treballar en el vidre, fabricant termòmetres, una feina insalubre que li
causarà greus i permanents problemes de salut en ingerir mercuri i àcid
fluorhídric.
L'octubre
de 1947 fou cridat a files per fer el servei militar en una companyia
del regiment Cos de l’Arma d’Enginyers Fortalesa 1 que tenia la seu de
l’estat major de comandament al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt
Empordà), on com a recluta va fer la instrucció militar, però dos mesos
després, el 27 de desembre d’aquell any, desertà junt al recluta Mas,
que es ja es coneixien de la Model, creuant clandestinament la frontera
per Espinavell (Ripollès), però a causa de la vigilància de la Guàrdia
Civil no varen poder baixar directament a la Presta (Vallespir) i van
fer una volta de molts quilòmetres i finalment van presentar-se a
l’ajuntament de Prats de Molló (Vallespir) vestits de militar. La
Gendarmeria els va portar a una caserna militar de Perpinyà (Rosselló),
on es van trobar amb cinc companys reclutes més, de la seva mateixa
companyia, que havien desertat fugint pel coll de Banyuls (Rabós,
Albera, Alt Empordà). Després es va afegir tres desertors més del mateix
regiment, encara que eren d’una companyia diferent. Van ser traslladats
a una mena d’alberg civil i quan pogué es traslladà i instal·lant-se a
Dijon (Costa d'Or Borgonya-Franc Comtat), on s'afilià a la CNT-AIT i a
les Joventuts Llibertàries.
En
aquesta època realitzà incursions clandestines a Barcelona. El juliol
de 1951 passà a peu la frontera pels entorns del coll de Banyuls tot
fent la carena fins arribar a l’estació ferroviària de Vilajuïga
(Albera, Alt Empordà). Cal tenir en compte que la Guàrdia Civil tenia un
lloc de vigilància itinerant a l’entorn del mas Roquer, al terme de
Rabós (Albera, Alt Empordà), on vigilava Roques Blanques i la carena per
la banda sud-oest, amb uns prismàtics i demanava dades als pastors.
Així que s’havia de fer una volta per darrera Vilamaniscle (Albera, Alt
Empordà) fins arribar a Vilajuïga. Luis Andrés Edo viatja aleshores en
tren fins a Barcelona, el seu destí. La tornada a Dijon la va fer en
tren des de Barcelona a Puigcerdà (Baixa Cerdanya), travessant la
frontera a peu per la Tor de Querol (Alta Cerdanya).
En
1952, enmig d'una forta repressió contra la FAI i la CNT-AIT de l'Exili
per part de les autoritats franceses arran de l'atracament frustrat a
un correu postal a l’estació de Lió l'any que va provocar nombroses
detencions i el Moviment Llibertari a l’Exili va estar a punt de ser
declarat il·legal a la República francesa, decidí tornar clandestinament
a Barcelona, on hi tenia la família, ja que la policia francesa feia la
vida impossible als exiliats anarquistes. L'agost d'aquell any tornà a
passar a peu la frontera pel coll de Banyuls, fent molt de calor i
havent de canviar la ruta a causa de vigilància al coll de Platja, sobre
el monestir de Sant Quirze de Colera, i caminant molts quilòmetres de
muntanya en direcció oest fins arribar a Espolla (Albera, Alt Empordà) i
d’aquest poble caminar en direcció sud-est fins a l’estació de
Vilajuïga. Anant en tren cap a Barcelona, ja passada l’estació de
Figueres (Alt Empordà) va ser detingut per la Guàrdia Civil abans
d’arribar a Girona, on va ser entregat a la Policia Nacional. Aleshores
per evitar ser portat a la Prefectura Superior de Policia, a la Via
Laietana de Barcelona, s’identificà com a desertor del seu regiment, amb
seu a Figueres. Així, fou portat al castell de Figueres després de
passar un mes arrestat a la caserna 33 del Cos d’Alcàntara d’Infanteria a
la ciutat de Girona. Pres al seu regiment a Figueres finalment fou
destinat a la caserna d’Olot (la Garrotxa) l'octubre de 1953, quan fou
reincorporat a files. El juny de 1954 desertà de bell nou i s'exilià
definitivament. Fugí acompanyat pel soldat Torres anant d’Olot a Ripoll
(Ripollès) i finalment a Puigcerdà on traspassaren la frontera cap a la
Tor de Querol per anar a Acs (Arièja, Migdia Pirineu, Occtània) i, en
tren, fins a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) per demanar ajuda en la
seu de la CNT-AIT a la Rue Belfort d’aquesta ciutat, integrant-se en el
moviment de resistència llibertari antifranquista.
En
1955, a París (Illa de França), es relacionà força amb Laureano Cerrada
Santos, altre anarquista antic empleat de la RENFE i figura clau en la
resistència antinazi i en les xarxes d'evasions, a més de especialista
en falsificació de tota casta de documents i de bitllets. A París es va
integrar en les Joventuts Llibertàries i va fer contacte amb diversos
membres de la resistència antifranquista, com ara Quico Sabaté. També
tenia relació amb el membre de la Comissió de Defensa de la CNT-AIT José
Pascual Palacios, responsable de coordinar els grups d'acció que
operaven en la Península.
En
1959 organitzà una reunió entre el Valentín González (El Campesino),
que havia trencat amb el PCE tot fent accions en un petit grup, i Quico
Sabaté sobre coordinació. En aquests anys va fer feina al parisenc
Teatre Alhambra-Maurice Chevalier com a assistent del pintor de decorats
Rafael Aguilera, heroi de la guerra civil i de la Resistència francesa,
alhora que cenetista. Aguilera mantingué un important dipòsit d'armes a
París per a la Comissió de Defensa de la CNT-AIT i un dels seus
amagatalls estava al seu taller de les golfes del Teatre Alhambra, on
Edo i Lucio Urtubia netejaven i engreixaven aquestes armes.
A
començaments dels anys seixanta fou nomenat secretari de l'Aliança
Sindical entre la CNT-AIT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el
Sindicat de Treballadors Bascos (STB), secretari de Propaganda del
Comitè de la CNT, secretari de la Federació Local de la CNT-AIT de
París, secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'Exili. En aquests anys freqüentà
Octavio Alberola, Joan García Oliver i Cipriano Mera, membres de
l’organisme idoni Defensa Interior (DI), la secció clandestina del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili (CNT-FAI-FIJL).
Desestructurat
el DI després de les execucions franquistes de Delgado i Granado a
Madrid, el maig de 1966, mentre era secretari de la CNT parisenca,
reivindicà, en nom del «Grup Primer de Maig», grup successor de Defensa
Interior, en una conferència de premsa clandestina a Madrid el segrest
polític del 30 d'abril a Roma del nunci apostòlic espanyol davant el
Vaticà Marcos Ussía per exigir la llibertat de tots els detinguts
polítics del franquisme de 1966, i on es condemna del cincpuntisme i poc
després es reuní clandestinament amb grups de militants centistes amb
la finalitat de contrarestar les maniobres cincpuntistes. A través del
compositor Garcia --que feia a Barcelona els arranjaments de cuplés per
Guillermina Motta-, membre de la FAI, va poder passar clandestinament de
nou la frontera del Pirineu.
El
25 d'octubre de 1966 fou detingut a Madrid,on havia arribat feia dos
dies, per la Brigada Político-Social (BPS) amb quatre companys, a causa
de la delació de l'agent policíac Inocencio Martínez, acusat de planejar
el segrest del cap de les Forces Armades nord-americanes a l'Estat
espanyol, el contraalmirall Norman Gillette («Operació Durruti») i,
d'afegitó, del polític argentí exiliat Juan Domingo Perón. També fou
acusat de complicitat en el segrest d'Ussía.
A
la presó de Carabanchel conegué l'activista anarquista escocès Stuart
Christie. Amb el suport d'un grup d'acció parisenc intentà fugir de la
presó en dues ocasions. Jutjat el 4 de juliol de 1967, el Tribunal
d'Ordre Públic (TOP) el condemnà quatre dies després a tres anys de
presó per associació il·lícita (membre de les Joventuts Llibertàries), a
sis anys per possessió il·legal d'armes, i a una multa de 25.000
pessetes per possessió de documentació falsa. La sentència hagués estat
més dura si hagués estat jutjat en consell de guerra, com era el normal,
i encausat sota la llei militar per «bandolerisme i terrorisme».
En
1968 un col·laborador franquista l'acusarà d'haver realitzat accions
terroristes a Bèlgica, però fou absolts d'aquestes acusacions per manca
de proves. Després de passar per les presons de màxima seguretat de
Sòria, de Segòvia --on organitzà comitès de fugida i muntà nombroses
vagues de fam i motins, pels quals purgà molts de mesos a cel·les de
càstig-- i de Jaén, fou alliberat en 1972.
El
juny de 1974, fou detingut de bell nou a Barcelona acusat d'associació
il·lícita per la seva pertinença als Grups Anarcosindicalistes de
Barcelona i els Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI) a
França, per complicitat en el segrest a París del banquer Baltasar
Suárez i per la campanya de denúncia contra l'assassinat legal de
Salvador Puig i Antich. El 17 de febrer de 1975 per aquest càrrecs fou
condemnat a cinc anys de presó, dels quals complí dos, ja que sortí en
llibertat abans arrel de la mort de Franco, malgrat haver organitzat un
gran motí durant la seva estada a la presó Model de Barcelona per
l’assassinat d’un funcionaris del pres conegut com El Habichuela. En
1976 se separà de la seva companya Rosita, amb qui havia tingut dos
fills (Helios i Violeta), ja que ell no va voler tornar a París i ella
no volia viure a Barcelona. En aquest anys participà activament a
Barcelona en la reconstrucció de la CNT des del Comitè Regional de
Catalunya Unitari i fou un dels organitzadors del famós míting de
Montjuïc del 2 de juliol de 1977 i de les Jornades Llibertàries d'aquell
any, a més de realitzar nombrosos mítings per tot arreu. En 1978
començà la seva relació amb Doris Ensinger, amb qui restarà fins a la
seva mort.
El
4 d'octubre de 1980, just abans del judici dels acusats pel «Cas Scala»
--aquest mateix any publicà, amb altres, En relación con el caso
Scala--, fou detingut per la policia del ministre de l'Interior Rodolfo
Martín Villa i acusat de creació d'una «formació terrorista». La
fiscalia demanà 20 anys de presó, però sortí en llibertat provisional
l'agost de 1981 i el seu cas es tancà definitivament en 1984 per manca
de proves.
En
1985 fou el responsable de Solidaridad Obrera (CNT-AIT) i dos anys més
tard fou nomenat secretari general fins al 1989 de la CNT-AIT Regional
de Catalunya, enmig de fortes lluites cenetistes internes. En 1988
presidí el Ple de la Regional catalana cenetista a Badalona. Arran de
totes aquestes disputes, entrà a formar part de la CNT desfederada
(carrer Joaquin Costa de Barcelona) i en 1997 en fou elegit secretari.
Durant
els últims anys de la seva vida lluità especialment per la restitució
del patrimoni i dels bens requisats pel franquisme a la CNT i per la
revisió del «Cas Granado-Delgado», col·labora amb la Fundació d'Estudis
Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) i amb l'Ateneu Enciclopèdic
Popular (AEP) i fomentà el «municipalisme llibertari». També es
reconcilià gràcies a les presentacions dels seu llibre La CNT en la
encrucijada amb altres destacats militants anarquistes de diverses
posicions, al marge de ser de CNT-AIT, CNT de Catalunya (Joaquim Costa) o
CGT. Sempre defensà el «trabazón» entre anarquisme social i
anarcosindicalisme, considerant, de fet i a la pràctica, que no calien
Organitzacions Específiques de l’anarquisme, apostant per una CNT
anarquitzada, cosa que originà algunes polèmiques amb la militància
partidària de separar el grups anarquistes de les estructures sindicals
llibertàries (cenetisme autònom de classe). De fet fou un militant que
es forjà teòricament en els debats en la Federació Local de París de la
CNT en l’Exili.
Troben
textos seus en Boletín FELLA, Catalunya, CNT, Construcción, Extremadura
Libre, Historia Libertaria, La Lletra A, Nada, Presencia, Solidaridad
Obrera, Tinta Negra, etc.
En
2002 publicà La Corriente --originalment titulat «El pensamiento
antiautoritario»--, una antologia dels seus assaigs a la presó, on
desenvolupa les seves idees sobre el pensament i l'acció anarquistes,
que s'allunyen del sindicalisme i s'acosten a algunes posicions de la
Internacional Situacionista. En 2006 publicà les seves memòries, La CNT
en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo, que va ser presentada en
diverses localitats a més de Barcelona, com a la Llibreria 22 de Girona,
la ciutat on va estar arrestat un mes l’estiu de 1952.
Durant
els seus últims set anys la greu malaltia que patia el debilità
seriosament. Luis Andrés Edo va morir el 14 de febrer de 2009 a
Barcelona arran d'una insuficiència cardiorespiratòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada