La criminalització social i política del moviment llibertari a Catalunya

El delicte de ser anarquista. 

Fins a 100 anarquistes han estat detinguts els darrers sis anys a Catalunya. 

Cristina Gironès / Lucía Franco de Paz  

“Els anirem a buscar i ja es poden amagar on vulguin que els trobarem. Sigui en una cova o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates. Tampoc els servirà protegir-se darrere unes sigles o una associació o una caputxa o una assemblea que no representa a ningú (…). Un alliberament social és una apropiació il·legítima. I un agitador social, segons ma mare, és un gamberro. I quan els detinguem -que els detindrem-, els presentarem a la justícia”.

Declaracions de David Piqué, comissari general de Coordinació territorial dels Mossos d’Esquadra, el 20 d’abril del 2012.

David Piqué, ex-alt càrrec dels Mossos d’Esquadra, no és un fenomen aïllat. La generalització d’aquest tipus de discursos ha estès el rebuig social cap als col·lectius alternatius i antisistema, que sovint s’han relacionat amb violència i caos. La macrooperació que les forces de l’ordre han dut a terme aquests darrers anys contra el moviment llibertari, acusat reiteradament de “terrorisme anarquista”, ha provocat una situació convulsa entre l’estat i els moviments socials. Quatre mesos després d’aquestes declaracions, els Mossos d’Esquadra van detenir onze persones a Barcelona, Manresa, Sabadell i Madrid, i van escorcollar diversos ateneus -com el de Poble Sec i la Kasa de la Muntanya-, domicilis i edificis okupats. L’acusació era clara: atemptats amb artefactes explosius. Aquests fets es van emmarcar en el que la mateixa policia va anomenar ‘Cas Pandora’. Després d’un mes i mig, però, els detinguts en presó preventiva abandonaven els centres penitenciaris sense una resolució jurídica clara. 

L’octubre del 2015 la història es repetia, i els Mossos d’Esquadra tornaven a registrar diversos espais llibertaris. Aquesta segona fase de l’operació va acabar amb la detenció de nou persones acusades de pertànyer a una “organització criminal amb finalitat terrorista”. Els conceptes tornaven a barrejar-se: anarquisme i violència indiscriminada. Mig any després l’Audiència Nacional arxivava el cas perquè no havia obtingut “dades objectives i verificables”.

Al llarg dels vuit mesos que va durar la investigació, la majoria de mitjans de comunicació van reproduir la versió oficial dels fets sense contrastar les dades ni definir els conceptes. En aquest sentit van consultar exclusivament fonts policials i judicials, i van oblidar la presumpció d’innocència. Titulars com el de El País “Detinguts nou anarquistes acusats de terrorisme” o el Mundo “Once detenidos en un operativo de los Mossos contra el terrorismo anarquista” es van anar repetint fins a calar en l’ideari de la gent. “Els mitjans de comunicació pretenen mantenir l’statu quo. Cal tenir present que responen als interessos dels seus propietaris”, argumenta l’Andreu, militant d’Acció Llibertària de Sants. “Totes les notícies que parlen de l’anarquisme actual en donen una visió negativa”.

Com ha evolucionat l’anarquisme? 

L’anarquisme ha tingut pràcticament des dels seus inicis una connotació negativa, i s’ha relacionat amb caos i desordre. Tot i això, aquest moviment social té unes bases filosòfiques que marquen unes línies ben lluny d’aquest ‘destruir per destruir’. Etimològicament, anarquisme significa ‘sense autoritat’. Proudhon, al segle XIX, és el primer pensador a utilitzar aquesta paraula per definir un moviment social i polític que desafia l’Estat i la jerarquia establerta. Els principis del moviment són la defensa de la llibertat individual, la solidaritat entre iguals i la propietat comuna. “Defensa una altra forma d’organització social basada en el suport mutu entre persones lliures i iguals”, explica Miguel Garau Rolandi, historiador especialitzat en anarquisme. Tot i això, les aspiracions d’aquest moviment han evolucionat paral·lelament a l’escepticisme cap a les grans utopies col·lectives de canvi social. “El seu exacerbat idealisme inicial com a doctrina de redempció humana ha deixat pas a una sèrie de moviments que eludeixen l’Estat però n’assumeixen la seva continuïtat”, comenta.

El moviment anarquista s’estén durant la segona meitat del segle XIX per tot Europa. Arriba a Catalunya amb la Revolució de la Gloriosa (1868), que popularitza l’anarquisme amb el lema antiautoritari Abajo lo existente. El vessant que arrela amb més força és l’associació sindicalista com a eina de lluita per la classe obrera. “L’anarquisme va ser un moviment molt estès. T’afiliaves al sindicat quan naixies”, explica en Miguel de la Fuente, anarquista. El període del pistolerisme, tanmateix, va marcar un punt i a part en el moviment. Els actes magnicides van influir en la visió criminalitzadora de l’acció llibertaria.

Paral·lelament, la repressió estatal es va materialitzar amb la dictadura de Primo de Rivera. És una etapa molt important per l’anarco-sindicalisme, en què la CNT té molta presència i influència en la vida política i social. L’organització arriba a un milió d’afiliats durant la Guerra Civil i es converteix en el corrent sindical amb més membres de la història. Aquest període també va ser un punt clau en l’emancipació femenina, amb la creació i estabilització de Mujeres Libres. Va ser un col·lectiu de dones llibertàries que treballava per la revolució obrera. Després d’aquest gran auge, l’anarquisme perd la seva importància, fins que al final de la guerra civil el comunisme s’imposa al bàndol dels vençuts.  “Aquest és el moment d’inflexió que situa l’anarquisme en un lloc socialment minoritari”, explica Teresa Abelló Güell, doctora en Història i professora de la Universitat de Barcelona.

La llarga durada de la dictadura franquista va ser “mortal” pel moviment. La cúpula de la CNT va ser desarticulada fins a deu vegades durant les primeres dècades. “La pressió i l’exili van acabar pràcticament amb tota la seva capacitat d’acció i mai va recuperar la seva influència anterior” comenta en Quique, militant de la CNT. “L’anarquisme no tenia suport internacional, estava sol”. Amb tot, el declivi final va ser el 1980. Les disputes internes, la implementació de l’Estat del benestar i la integració dels sindicats a l’Estat van provocar el desencantament social cap al moviment. Actualment s’han incorporat fronts de lluita inexistents en els seus inicis com ara l’ecologisme o el feminisme, però les seves reivindicacions clàssiques continuen molt presents.

El moviment anarquista en l’actualitat 

El 15M, o moviment dels indignats, va marcar un nou rumb per l’anarquisme contemporani. Experimenta un nou auge i es creen la majoria d’assemblees llibertàries que actualment hi ha a Barcelona. “Abans el moviment estava tancat en si mateix, era més hermètic i individualista”, explica en Pol, un altre militant d’Acció Llibertària de Sants. A Catalunya hi ha dues organitzacions anarquistes importants: la Federació Anarquista de Catalunya (FAC) i Embat. D’una banda, la FAC és una xarxa de quinze col·lectius anarquistes locals, que es coordinen per unir forces, retroalimentar-se i fer campanyes conjuntes. D’altra banda, Embat és una organització que planteja la lluita llibertària a través dels moviments socials, i està formada per militants que hi participen a títol individual. A més de tot això, en l’àmbit sindical segueix existint la CNT i la CGT que actuen en el conjunt de l’Estat espanyol. Però, com explica Teresa Abelló, avui en dia la fortalesa es troba en mans d’un moviment explícitament i teòricament anarquista.

Aquest canvi també ha influït en els ateneus que han ressorgit amb força com a espai de reunió, educació i cultura del moviment llibertari. Actualment -explícitament anarquistes- n’hi ha sis només a la ciutat de Barcelona. Aquest model associatiu va tenir, a principis del segle XX, un gran èxit i prestigi, que està recuperant a marxes forçades.

Què és ser anarquista avui en dia? 

Andreu: “Anarquisme és poder organitzar-se amb iguals, de forma assembleària, per intentar resoldre els problemes en l’àmbit personal i social”.

Pol: “El que em diferencia d’una persona que no és anarquista és que jo tinc unes eines que ell no té: sé que en col·lectiu aconsegueixo més que individualment”. L’anarquisme és una eina, no una fi.

Jessica Verbón: Més enllà de la part visible de la militància, l’anarquisme és revisar les relacions personals  i deixar enrere l’individualisme i l’egoisme, per posar en pràctica els valors de suport mutu, horitzontalitat i solidaritat. “L’afecte també és revolucionari”.

Miguel de la Fuente: La part individual és essencial. “Que els teus actes et defineixin més que no pas el que dius”.  Viure d’una manera autosuficient i autogestionada, democràtica i lliure, evadir impostos per no donar suport a l’Estat i ajudar a la gent de manera desinteressada.

Quim Gimeno: “Reproduir en la meva manera de viure les formes de pensament de l’anarquisme”.  L’organització directa del poble, de forma autònoma i lliure, per establir una societat on no hi hagi diferències de classe, gènere, raça,… 

El “terrorisme anarquista” 

Les operacions policials contra col·lectius llibertaris s’han dut a terme sota l’acusació de “terrorisme anarquista”, però “cada vegada es busca una definició més ambigua de la paraula ‘terrorisme’”, comenta Quim Gimeno, militant d’Embat i un dels presos a l’Operació Pandora II. A partir del pacte PP-PSOE de reforma del codi penal del 2 de febrer del 2015, els desordres públics i l’alteració de la pau social, així com altres atacs contra el patrimoni, poden ser considerats delictes ‘terroristes’. Amnistia Internacional va denunciar aquest fet, ja que “posa en perill el dret de llibertat d’expressió, informació i reunió pacífica”, però la reforma es va dur a terme igualment.

“En l’àmbit institucional, les estructures de poder polític sempre han vist l’anarquisme com un moviment radical, d’oposició al sistema i eminentment destructiu i violent”, explica Garau. La negació de l’Estat i l’antiautoritarisme han estat interpretats pel poder estatal com un perill contra l’estabilitat social. “El monopoli de la violència als estats democràtics el té la policia, i és l’únic tipus de desordre legítim. Per mi la violència és una estratègia per defensar allò que construïm entre totes. I el seu ús per altres col·lectius també és legítim”, explica la Jessica Verbón, militant de l’Ateneu Llibertari de Viladecans. “Tot i això, no trobaràs mai un anarquista que et digui que li agrada la violència”, conclou.

La repressió cap al moviment anarquista sempre ha existit. “L’estat i l’anarquisme són enemics perquè un vol la destrucció de l’altre”, explica Garau. Els anarquistes han estat el boc expiatori en multitud d’ocasions per represaliar protestes ciutadanes. “Hi ha hagut actes violents i delictius comesos per persones anarquistes, però la repressió sempre ha estat brutal, desmesurada i indiscriminada cap a tot el col·lectiu”.

En el marc d’aquesta repressió es troba l’Operació Pandora, així com d’altres que han acabat amb la posada en llibertat dels encausats. En Quim Gimeno va ser detingut el 28 d’octubre del 2015. “Una detenció són mesos de seguiment, són telèfons punxats, és un nerviosisme que va creixent”, explica. La repressió té unes repercussions molt negatives pels detinguts i el seu entorn. Un dels objectius és desviar les persones de la seva lluita, per haver de dedicar-se a la feina antirepressiva.

La repressió és preventiva i funciona mitjançant el desgast psicològic i econòmic. “S’ha arribat al punt que deixem de participar en moltes coses per la por que ens detinguin, per la por al que ens pugui passar”, explica en Pol. La Daniela, que fa molt de temps que milita, apunta que la repressió els últims tres anys s’ha intensificat molt. “Aquest tipus d’operacions no m’havien tocat mai de tan a prop. Pots estar un dia a una assemblea i al següent t’assabentes que la policia ha entrat a l’ateneu. I al cap de dues setmanes, havies quedat amb un company i resulta que l’han detingut. Són coses que psicològicament toquen bastant”.  

Fins a 100 anarquistes han estat detinguts els darrers sis anys a Catalunya 

Fins a 100 anarquistes han estat detinguts els darrers sis anys a Catalunya. La policia ha aconseguit tota la informació del moviment llibertari català, com s’organitzen i qui hi ha darrere, mitjançant operacions com el Cas Pandora. Entrar als ateneus o registrar domicilis: la intenció no ha estat la de trobar bombes. No s’han emportat ni martells, ni cables elèctrics. Les proves han estat actes de les assemblees i papers informatius de les organitzacions. La policia buscava -i busca- col·laboradors, confidents com en Quim Gimeno, a qui van intentar captar. Tot això succeeix dins d’una estratègia de control i criminalització de l’anarquisme que s’ha anat fent gran els darrers tres anys. Malgrat que el moviment llibertari es concep com una oposició a l’Estat molt petita, gairebé testimonial, l’atenció que se li ha donat ha estat enorme.