Crònica detallada dels discursos feixistes a la
plaça de Sant Jordi de Barcelona.
Els ultradretans han aplegat entre 150
i 200 manifestants, la majoria d'ells vinguts en autobús des de Lleó,
Burgos i Saragossa.
DIRECTA 12/10/2016
Julio Acín
Com cada any des d'en fa vint, l'extrema dreta
ultramuntana d'arreu de l'Estat espanyol ha tornat a pujar un trosset de
Montjuïc per trobar-se que no hi havia sol a qui donar la cara. I que, a
poc a poc, les Ray-ban Aviator que amb tanta coqueteria va popularitzar
el dictador de la plaça d'Oriente esdevenien més un element d'atrezzo
que una necessitat. Una massa de núvols que s'ennegrien a mesura que
avançava el matí ha donat la benvinguda a Barcelona al centenar i mig de
nostàlgics, militants i ideòlegs de pinyol fix, més units per les teles
que onejaven que per la concòrdia i el bon humor. Logos, càntics i
banderes de Democracia Nacional (DN), suposada esperança blanca de la
ultradreta organitzada, han protagonitzat la marxa, entre polos blancs i
músculs de gimnàs tatuats, mentre al seu darrere La Falange i el
Movimiento Católico Español aportaven color beige nostalgie a una marxa
que es resisteix a reinventar-se. Misèries del tradicionalisme.
Al voltant de la Right Parade avançava mitja
dotzena de furgonetes dels Mossos d'Esquadra, secretes i agents
mediadors, per si la testosterona se sortia de mare. A mig camí,
carretera amunt, tres nois amb rastes que baixaven passejant han hagut
de ser acompanyats pels mossos fora de la via amb cara de no entendre
res, mentre dos dels manifestants amb ganes de fer estiraments aixecaven
la salutació romana i esmentaven les mares dels vianants amb venes
visibles al coll. De la capçalera de la manifestació ha sortit Jorge del
Valle, membre de DN i director d'orquestra al sarau d'avui, que ha
imposat ordre i ha demanat als eixelebrats que sortissin de la rua, que
aquí "no venimos a hacer el cabra". El guió ha de seguir-se al peu de la
lletra i l'estratègia és no donar-nos carnassa per a la sempiterna
manipulació periodística. I la marxa, millor com més perfecta:
"ordenados, ordenados... todos por la derecha, claro".
Entre els presents, vells franquistes que fa
quaranta anys que duen fatal això de fer-se grans; joves experts en arts
marcials i xibeca, impasible el ademán, i famílies amb pares que
expliquen els fills el seu discurs d'odi amb la història que narren els
tatuatges del braç. I filles i netes, que ja caminen soles, empenyent la
cadira de rodes de l'àvia nonagenària, amb poca cara d'estar present
però encara funcional per aguantar la bandera amb el jou i les fletxes.
"Levantad las banderas", seguien cridant amb contundència des de la
capçalera.
A la plaça de Sant Jordi, amb vistes a la
Barcelona sud i en un entorn delicadament enjardinat, el xiringuito ha
aparegut muntat divinament. Cadires de fusta, neveres plenes de cervesa i
les paradetes de marxandatge on les organitzacions convocants fan
l'agost com bonament poden i resisteixen els envits financers de la
manca de públic, amb clauers, llibres exòtics i xapes. A la del
Movimiento Católico Español trobem loteria estampada amb la cara de
Franco; a la de Falange, amb la de José Antonio. "La lotería, ¿qué son?,
¿cinco euros?", pregunta un senyor amb ganes de jugar la sort d'avui,
"y si toca, ¿hay que ir a Madrid?".
I ben aviat, amb un cel amenaçador com les cares
estoiques de la concurrència, comencen els discursos dels líders de les
organitzacions. Ja s'ha fet l'habitual crema de banderes enemigues i
l'espai ja fa olor de barbacoa de cunyats; li ha faltat ímpetu a la
pólvora per evocar ambient de torxes i de Berlín anys 30. Des dels
altaveus sonen repetitives tonades èpiques, rock nacionalista pel
jovent, la Canción de los guerrilleros, El novio de la muerte de la
Legión i aquella cançó tan cuca dels anys cinquanta: Margarita se llama
mi amor, / Margarita Rodríguez Garcés, / Una chica, chica, chica, pum,
del calibre 183. I llavors comença a parlar un senyor amb barba que
introdueix un per un els tres homes valents que agitaran el respectable.
El primer a sortir és José Luís Corral, president del Movimiento
Católico Español, un senyor grassonet que marca molt les consonants quan
parla, que explica la història mil·lenària del seu país i que diu que
Montjuïc és tan seu com de qualsevol català. També descriu els musulmans
com aquells que "no quisieron reconocer al sol que viene de lo alto, de
Jerusalén". Però com que l'esoterisme no aixeca les masses, acaba amb
la seva veu nítida cridant Arriba España i aconsegueix que el públic
aixequi amb supèrbia la mà dreta assegut a les cadiretes plegables de
fusta Casa Gay.
El segon en sortir és Manuel Andrino, al que
presenten com a president de La Falange però que reivindica la seva
categoria de Jefe nacional. Amb dicció de carrer, menys preocupada per
la correcció o la subtilesa, parla de l'escòria independentista i ens
recorda que davant la falta de contundència del Govern, els patriotes
tenen l'obligació de detenir el separatisme a qualsevol preu "sean
cuales sean las consecuencias". Nega l'holocaust i anuncia solemnement
que l'única roda de molí amb la que combreguen és la que penjaran al
coll dels independentistes. Segueix tot molt controlat però hom percep
que la testosterona va emergint subtilment d'entre els baixos de la
concurrència. Insults a la CUP, diu que Ada Colau és "inculta y borrega"
i "algo retrasadilla" i acaba amb una frase de Primo de Rivera sobre la
inutilitat de les urnes.
Però si Andrino, amb el seu toc popular ha
començat a enervar els fidels, és Manuel Canduela, líder de DN, amb la
seva contundència oratòria i la seva barba polida, el que lidera el
conclau sense papers a la mà i amb un parell de perilloses piruetes
argumentals. Parla de la "marabunta fosca" com a principal perill pels
espanyols i recorda l'estupidesa del separatisme per voler disgregar
Espanya en un moment tan crític de la història mundial. La foscor podria
venir dels núvols que ara ja sí que comencen a cridar pluja o, vés a
saber, d'una misteriosa plaga d'insectes que només ell coneix vinguda de
vés a saber on. Però no, la marabunta són els refugiats, el perill
islàmic, tot el batibull de tòpics que presenten els nouvinguts com un
exèrcit conqueridor, amb la curiosa complicitat, i aquí és quan ja un es
perd, del sionisme internacional i d'Israel. La testosterona ha arribat
ja als cervells.
No podia acabar l'acte d'avui sense les amenaces
habituals a Jordi Borràs, que esdevenen perill real quan un dels
presents identifica el seu germà Enric entre els periodistes presents.
Explota la contenció i malgrat el servei de control, que crida a l'ordre
perquè és tot el que tenen, els més valents s'adrecen a ell amb ganes
de marxa, i com a la cantonada del barri un dissabte a la nit l'insulten
i li diuen que li tallaran el cap. La sang no arriba al riu, i mentre
els periodistes marxen, Jorge del Valle segueix aguantant la bandera
espanyola mentre la corrua fidel d'espanyols sentimentals juren la
bandera amb un petonet. I és ara quan comença a ploure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada