Ruíz Villalba va morir per trets de la Policia |
El
treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la
policia franquista dotze dies més tard de l'ocupació de la fàbrica el 18
d’octubre. Ara, 45 anys després, l'Ajuntament de Barcelona posa el seu
nom a un passatge
DIRECTA 18/10/2016
Celia Castellano
El
18 d'octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis
anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la
fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar
pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers
acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la
fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el
conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i
moriria el 10 de novembre. Va ser l'inici del període de conflictivitat
permanent a Seat. Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de
l'Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels
treballadors de Seat, atorga el nom d'Antonio Ruíz Villalba a un
passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant
Cristòfol. "Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un
carrer disponible. La gent de l'Escola de la Seat i l'Ampa han proposat
un passatge sense nom de la seua zona", explica Carles Vallejo, antic
treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual
president de l'Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores
d'avui dimarts 18 d'octubre tindrà lloc una ofrena floral dels
treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s'inaugurarà
el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s'inaugurarà
l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de
Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.
L’ocupació del 1971, un conflicte històric
El 23 d'octubre de 1971, una manifestació va aplegar 10.000 obrers |
Carles
Vallejo recorda la mobilització del 18 d'octubre, esquivant el risc de
la distorsió del temps: "A les 6:45h de la matinada, van entrar d'amagat
alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van
començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a
les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació
immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les
Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va
intentar encetar la negociació amb l'empresa".
La
direcció de Seat va respondre amb una negativa taxativa a la petició i
va tancar l'edifici. Les forces de l'ordre, autoritzades pel governador
civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. "Van venir els grisos,
la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l'assemblea
i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van
replegar pels tallers", explica Vallejo. I afegeix: "Allò va ser una
batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces
i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla,
quelcom únic en tot el franquisme".
La
policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos
ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L'ocupació
de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens.
"Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller
de pintures. Allò podria haver sigut una bomba", apunta Vallejo.
El
18 d'octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l'inici
del període conegut com a "conflictivitat permanent" a la factoria Seat
de Zona Franca. La mort de Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat
econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita
antifranquista. El 23 d'octubre, una manifestació convocada a plaça
Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí
autogestionat dels treballadors, Assemblea Obrera (1970-1975). Els
obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La
Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de
Seat els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i
recaptació de diner.
Aquest
primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la
conflictivitat a Seat no havia estat especialment transcendent; era
difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític
constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors
provinents del món rural, sense tradició d'organització obrera. "El
règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000
treballadors", apunta Vallejo.
Després
de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in
crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions,
que anaven en consonància amb el moment d'erosió i crisi política del
règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni,
però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i
llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per
la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb
aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la
direcció de l'empresa, van ser les característiques d'un lluita de
fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de
Barcelona.
El final de la conflictivitat a Seat i la mort del franquisme
El
1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era
constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i
militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment
veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava
l'hegemonia de l'espai públic al règim. No obstant això, la importància
del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels
treballadores de Seat: la llunyania de Zona Franca de la resta de la
ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i
la generació d’una àmplia solidaritat.
La
realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d'aconseguir aturar un
expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors,
Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de Seat, va sobrevalorar les
condicions objectives per a la mobilització, i seguint l'exemple de les
dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general
sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats.
Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de
dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van
concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les
portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l'església va
demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats
sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria
la seua força conflictiva.
En
contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la
conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i
de la resta de l'Estat va anar en augment i cap a una radicalització
progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El
conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com
l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència
pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van
forçar la fi del règim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada