Va passar a l’hexàgon francès. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries de companys cenetistes i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanamesa), va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia el 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts. Miguel Abós Serena:
El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó) el militant anarcosindicalista i francmaçó Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena.
El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels empresonats el 1920 al vaixell Giralda al port de Barcelona i deportat al castell de la Mola (Maó, Menorca) el 30 de novembre d’aquell any junt a Lluís Companys i Salvador Seguí.
Alliberat, va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics.
Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Miguel José i Agusto Moisés Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia llibertària que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domènech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs.
En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT-AIT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo.
A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT-AIT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de maig de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres el febrer d’aquell any.
Poc abans de l'aixecament militar franquista de juliol de 1936 va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres de Saragossa, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, que aleshores encara era maçó com ell, i, quan va voler reaccionar davant el colpisme del general traïdor a la República que havia promès fidelitat, ja va ser impossible dominar els franquistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret.
La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per Abós. Detingut pels franquistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en la CNT-AIT. La seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el tinent coronel franquista, però que també havia estat maçó, Gustavo Urrutia el va ajudar a fugir del seu empresonament.
De Saragossa va marxar a Farlete (Monegres, Saragossa, Aragó) i a Bujaraloz (Mpnegres), on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó de la CNT-AIT el va traslladar a Alcanyís (Baix Aragó, Terol) i en una reunió de militants cenetistes convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció. Per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel.
El juliol de 1937 va ser alliberat del camp de Valmuel i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, ex columna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca (Baix Cinca, Osca, Aragó), fins que, després de la pèrdua del Principat de Catalunya, va passar a l’hexàgon francès.
Va patir força als camps de Barcarès (Rosselló) i de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), agreujades les penalitats per les injúries de companys cenetistes i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanamesa (Alt Pirineu, Migdia Pirineu, Occitània), va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts, on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada