MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT-AIT

Entre els associats n’hi havia vinculats a les comarques gironines, com Diego Ruiz Rodríguez, al Gironès, Josep M. Murià Romaní, a l’Escala, i Delfí Dalmau Gener i Carme Montoriol Puig, a Figueres 

Delfín Dalmau l'any 1913 en el Cercle de Belles Arts de Barcelona  en una conferencia sobre l'esperanto 

Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: 
El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) --més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT-AIT--. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial.
Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau Gener, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora (pare), Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Diego Ruíz Rodríguez, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres.
El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells.
La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració stalinista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà.
El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Delfí Dalmau Gener (Figueres, l'Alt Empordà, 1891 - Barcelona, 1965) fou un pedagog i lingüista català.

Carme Montoriol l'any 1913, en un retrat per a una audició de piano

Carme Montoriol Puig (Barcelona, 25 de juny de 1892 - 26 de juliol de 1966) va ser una traductora, narradora, poeta, dramaturga i pianista catalana. Neix a Barcelona en el si d'una família burgesa d'origen empordanès. Per part de pare està emparentada amb l'enginyer i intel·lectual Narcís Monturiol, per part de mare amb l'escriptor i polític Josep Puig Pujades. Tot i néixer i viure a Barcelona, es considera figuerenca i empordanesa, i així ho manifesta en diverses ocasions.

Josep Maria Murià Romaní 

Josep Maria Murià i Romaní (Barcelona 1907 - Guadalajara, Jalisco 1999) fou un escriptor català, fill de Magí Murià i Torner, germà d'Anna Murià i Romaní i pare de José María Murià Rouret. Casat amb Anna Rouret Callol, de l’Escala (Alt Empordà), era cunyat del que fou sotsecretari de Presidència de la Generalitat, dirigent d’ERC i pedagog escalenc Martí Rouret Callol. De jovenet col·laborà en El Borinot, La Nau i el Diari de Catalunya. Políticament, fou militant d'Estat Català, d'Acció Catalana Republicana i del Partit Nacionalista Català i fou funcionari de la Generalitat de Catalunya. Exiliat el 1939, el 1942 passà a Mèxic i s'establí finalment a Guadalajara el 1959. Fou el principal promotor, durant més de 10 anys, del Butlletí del Centre Català de Guadalajara, on el 1968 proposà la creació en la joventut del que després seria l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), i fou professor de literatura a la universitat i a l'American School; també fou directiu de Prensa Unida de Guadalajara i de la delegació del Sindicato Nacional de Redactores de la Prensa, es dedicà també a activitats industrials i mercantils. Guanyà la flor natural als Jocs Florals celebrats a París (1965) i Mèxic (1973). Fou col·laborador de Xaloc i altres revistes de l'exili mexicà. Abans i durant la guerra va estar molt vinculat a l’Escala. Una vegada mort Franco, encara que vivia a Guadalajara feia viatges a Barcelona i a l’Escala, on s’allotjava a l’hotel Neus Mar, i anava a fer tertúlia a la llibreria Els Trobadors.  

Diego Ruiz, metge, escriptor i filòsof 

Diego Ruiz Rodríguez (Màlaga, 1881 - Tolosa de Llenguadoc, 1959) és un cas certament peculiar dins el modernisme català. Fou director del psiquiàtric de Salt (Gironès), escriptor, metge, traductor i filòsof, anarquista també, intrèpid viatger i descregut, va envoltar-se d'una aurèola de maledicció i extravagància que no l'abandonarien fins a la mort, junt a la seva inclinació al messianisme i un estil prolix. A la ciutat de Girona, on va viure entre 1908 i 1912, la seva personalitat absorbent, «diabòlica» com ell solia definir-la, va fascinar Prudenci Bertrana, que es deixaria engalipar per publicar-hi conjuntament ‘La locura de Álvarez de Castro’, una obra que va costar a l'autor de ‘Josafat’ el desterrament de la seva ciutat i el descobriment de les arts provocadores del seu col·lega, de qui es venjaria escarnint-lo a ‘Jo! Memòries d'un metge filòsof’ (1925), retrat verinós però, en més d'un detall, verídic i documentat, de l'antic amic. Però més enllà de la llegenda que ell mateix cultivava amb devoció, propagant l'anomenada «filosofia de l'entusiasme» amb un aspecte angèlic però un temperament sibil·lí, Diego Ruiz, nascut a Màlaga d'una família benestant arruïnada amb la fugida del pare que va portar la família a viure a Barcelona, va ser un gran cosmopolita informat de les idees més avançades del pensament i la ciència europeus del seu temps, que va tenir ocasió de conèixer en els freqüents viatges a França, Itàlia, Anglaterra, Suïssa i fins i tot Palestina.