El MUME exposa fins al 4 de setembre les il·lustracions de les seves memòries d'exili, ‘Les fogueres del Pertús. Diari de l’evacuació de Catalunya'.
El Col·loqui Walter Benjamin enguany es dedicarà a ‘Les guerres civils a l'època contemporània'.
El 30 de setembre s'inaugurarà a Girona el col·loqui internacional Walter Benjamin, dedicat a les guerres civils.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 22/08/2016
La Jonquera (Alt Empordà).-
El diari d'Àlvar d'Orriols (Barcelona, 01-01-1894 - Baiona, 18-11-1976) sobre l'evacuació de Catalunya de 1939, un quadern redactat en un refugi de Baiona (Lapurdi, Euskal Herria) el juny de 1939 a partir de les notes apressades que havia anat prenent mentre fugia amb la seva família de l'avanç de les tropes franquistes, és una història que es repeteix sovint: en el camí de l'èxode, no es distingeix cap rostre enmig de la multitud anònima i sofrent. En aquelles circumstàncies, una persona escardalenca, per més que el caracteritzessin la boina, les ulleres i les quartilles que li sobresortien de les butxaques de l'impermeable vell, no és altra cosa que un fugitiu amb la sort d'un bon abric. Ningú hi devia reconèixer un dels dramaturgs més populars de la República, durant la qual va rebre el sobrenom Piscator català pel seu teatre d'agitació política.
Àlvar d’Orriols, enmig d'aquella marxa trista, ser amic d'Antonio Machado --que d'altra banda emprenia el seu propi i curt exili que el portà a la tomba quan es trobava a Cotlliure (Rosselló)--, de Rafael Alberti, de Francesc Pujols o del cineasta Benito Perojo, comptava tan poc com haver estat el gran divulgador de Pitarra als escenaris de Madrid, o el fet de sentir-se poeta, o saber tocar el violí, o tenir una traça envejable per al dibuix, o fins i tot ser un poliglota ben extravagant, capaç de parlar set llengües i acabar convertit en un defensor a ultrança de l'esperanto.
Àlvar d'Orriols, sota la pluja del febrer gèlid del 1939, emprengué en la Retirada de Catalunya el caní de l'exili pel coll del Portús en mig d’aquella massa humana fugitiva de l’avança per l’Empordà de les tropes franquistes espanyoles i feixistes italianes, exili d'on ja no tornaria més, va durar massa, quasi quaranta anys, i encara que va continuar escrivint i fins i tot publicant alguna obra, mai no va recuperar allò que la guerra havia escapçat: un lloc al món, una casa coneguda on aferrar-se.
El Museu de l'Exili de la Jonquera MUME (Alt Empordà), que el 2009 va promoure la presentació de la primera edició en castellà del seu diari d'exili, ‘Les fogueres del Pertús. Diari de l’evacuació de Catalunya’, publicada també en català per Gorbs el 2014, exposa fins al 4 de setembre una trentena dels dibuixos que Àlvar d'Orriols va intercalar entre les seves notes de l'evacuació i altres documents originals sobre la vida i l'obra d'aquest autor tant de temps marginat.
A la inauguració, el 2 de juliol, hi va acudir la seva filla, Mercedes d'Orriols, una nena de cinc anys quan va emprendre amb els pares, el germà, els oncles i els avis aquell camí de l'èxode que ja no tenia retorn. Tot sovint, ha estat fullejant les pàgines del quadern del seu pare que Mercedes d'Orriols ha pogut fer memòria d'aquells dies esgarrifosos en què va veure morir l'àvia d'extenuació i a l'oncle li van haver d'amputar els peus, gangrenats pel fred durant el confinament al camp de concentració de Bram (Aude, Llenguadoc).
Els dibuixos terribles d'Orriols tenen delicadesa. A vegades les imatges exhalen un caire èpic, com a l'arribada al Portús, quan representa la seva silueta i la de la seva dona, la madrilenya Manuela Colorado, retallades dalt d'un turonet des d'on observen les desenes de fogueres enceses a la muntanya per altres refugiats com ells. Aquell dia, explica en el seu diari, va demanar perdó a la seva companya per haver-la arrossegat al sofriment, però ella només va dir: “Et seguiré fins al final.” Com per a la immensa majoria d'exiliats, aquest “final” també és una història massa coneguda: el pas pels camps de concentració francesos, les feines manuals per anar tirant --fent de tallista ell, cosint per a una fàbrica de confecció ella--, el nou replegament amb l'ocupació dels alemanys, la desil·lusió al final de la Segona Guerra Mundial interimperialista, l'acceptació, amb la perpetuació de la dictadura franquista, que moriran lluny de casa. El gran mèrit del diari escrit per Orriols és que, d'allò ja conegut, en fa una excepció, transformant el relat dels bombardejos, les cues, la gana i el fred en una seqüència quasi cinematogràfica que creix com més s'endinsa en l'anècdota i el detall. L'originalitat dels seus dibuixos té alguna cosa a veure amb la dignitat: qualsevol vida és excepcional i singular, per més que formi part d'un quadre històric ja sabut.
El Col·loqui Walter Benjamin enguany es dedicarà a ‘Les guerres civils a l'època contemporània'
Per tal de reflexionar sobre aquesta i altres qüestions, precisament, el pròxim col·loqui internacional de la Càtedra Walter Benjamin, que tindrà lloc del 30 de setembre al 2 d'octubre a Girona i Portbou, tractarà de Les guerres civils a l'època contemporània.
Entre els ponents, hi ha anunciats Stathis N. Kalyvas, Robert Gerwarth, Rafael Grasa, Lluís Montull, Xavier Antich, Miquel Berga i Plàcid Garcia-Planas.
El Col·loqui Walter Benjamin enguany es dedicarà a ‘Les guerres civils a l'època contemporània'.
El 30 de setembre s'inaugurarà a Girona el col·loqui internacional Walter Benjamin, dedicat a les guerres civils.
 |
| Àlvar d'Orriols es va representar a si mateix, amb ulleres i la filla als braços, durant l'extenuant fugida del 1939 |
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 22/08/2016
La Jonquera (Alt Empordà).-
 |
| La silueta d'Orriols i la seva dona, observant el paisatge il·luminat per les fogueres de centenars d'altres refugiats |
Àlvar d’Orriols, enmig d'aquella marxa trista, ser amic d'Antonio Machado --que d'altra banda emprenia el seu propi i curt exili que el portà a la tomba quan es trobava a Cotlliure (Rosselló)--, de Rafael Alberti, de Francesc Pujols o del cineasta Benito Perojo, comptava tan poc com haver estat el gran divulgador de Pitarra als escenaris de Madrid, o el fet de sentir-se poeta, o saber tocar el violí, o tenir una traça envejable per al dibuix, o fins i tot ser un poliglota ben extravagant, capaç de parlar set llengües i acabar convertit en un defensor a ultrança de l'esperanto.
 |
| Dibuixos d'Orriols del seu periple d'exili |
El Museu de l'Exili de la Jonquera MUME (Alt Empordà), que el 2009 va promoure la presentació de la primera edició en castellà del seu diari d'exili, ‘Les fogueres del Pertús. Diari de l’evacuació de Catalunya’, publicada també en català per Gorbs el 2014, exposa fins al 4 de setembre una trentena dels dibuixos que Àlvar d'Orriols va intercalar entre les seves notes de l'evacuació i altres documents originals sobre la vida i l'obra d'aquest autor tant de temps marginat.
A la inauguració, el 2 de juliol, hi va acudir la seva filla, Mercedes d'Orriols, una nena de cinc anys quan va emprendre amb els pares, el germà, els oncles i els avis aquell camí de l'èxode que ja no tenia retorn. Tot sovint, ha estat fullejant les pàgines del quadern del seu pare que Mercedes d'Orriols ha pogut fer memòria d'aquells dies esgarrifosos en què va veure morir l'àvia d'extenuació i a l'oncle li van haver d'amputar els peus, gangrenats pel fred durant el confinament al camp de concentració de Bram (Aude, Llenguadoc).
Els dibuixos terribles d'Orriols tenen delicadesa. A vegades les imatges exhalen un caire èpic, com a l'arribada al Portús, quan representa la seva silueta i la de la seva dona, la madrilenya Manuela Colorado, retallades dalt d'un turonet des d'on observen les desenes de fogueres enceses a la muntanya per altres refugiats com ells. Aquell dia, explica en el seu diari, va demanar perdó a la seva companya per haver-la arrossegat al sofriment, però ella només va dir: “Et seguiré fins al final.” Com per a la immensa majoria d'exiliats, aquest “final” també és una història massa coneguda: el pas pels camps de concentració francesos, les feines manuals per anar tirant --fent de tallista ell, cosint per a una fàbrica de confecció ella--, el nou replegament amb l'ocupació dels alemanys, la desil·lusió al final de la Segona Guerra Mundial interimperialista, l'acceptació, amb la perpetuació de la dictadura franquista, que moriran lluny de casa. El gran mèrit del diari escrit per Orriols és que, d'allò ja conegut, en fa una excepció, transformant el relat dels bombardejos, les cues, la gana i el fred en una seqüència quasi cinematogràfica que creix com més s'endinsa en l'anècdota i el detall. L'originalitat dels seus dibuixos té alguna cosa a veure amb la dignitat: qualsevol vida és excepcional i singular, per més que formi part d'un quadre històric ja sabut.
El Col·loqui Walter Benjamin enguany es dedicarà a ‘Les guerres civils a l'època contemporània'
Per tal de reflexionar sobre aquesta i altres qüestions, precisament, el pròxim col·loqui internacional de la Càtedra Walter Benjamin, que tindrà lloc del 30 de setembre al 2 d'octubre a Girona i Portbou, tractarà de Les guerres civils a l'època contemporània.
Entre els ponents, hi ha anunciats Stathis N. Kalyvas, Robert Gerwarth, Rafael Grasa, Lluís Montull, Xavier Antich, Miquel Berga i Plàcid Garcia-Planas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada