Buenaventura Durruti Domínguez (Dumange):
El 14 dimarts de juliol de 1896 neix al barri de Santa Ana de la ciutat de Lleó el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Segon fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, els seus pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de la seva mare, Dumange, així la família Dumange-Soler procedent d’una família procedent de les comarques girones--. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres sobrevisqueren en acabar la Guerra Civil--.
Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó.
En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat.
En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)--, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. Aquell temps es va relacionar amb el destacat anarquista de Lleó Laurentino Tejerina. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a regió de l’Illa de França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París (Illa de França), on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris.
Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a l’Illa de França, el juliol de 1919, i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París.
A la primavera de 1920 tornà a creuar el Pirineu, treballà primer al País Basc (Euskal Herria) i després recorregué gran part de la Península.
Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa (País Basc) i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Donostia (País Basc). Un intent que va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'execució anarcosindicalista del president del Govern espanyol, Eduardo Dato, fou detingut a Madrid. Però enganyà la Policia i escapà a Barcelona. S'ignora el seu grau de participació en aquesta acció.
A Barcelona va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui formà en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» --«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part Joan García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila Romero, produït a Saragossa (Aragó) com a represàlia de l'assassinat per la patronal de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin ambdós a París per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a la ciutat una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris.
A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes».
L'abril de 1926 tornen a l’Illa de França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a París. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette.
En 1931, amb l'establiment de la República s’establí a Catalunya s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, fou detingut a Girona quan havia d’assistir a Madrid, amb García Oliver, al III Congrés de la CNT-AIT, on aquest sindicat barceloní es manifestà contrari a les federacions d'indústria. El 17 de juny de 1931 va esclatar una vaga general a Girona en protesta per la detenció de Durruti després de participar en un míting de la CNT-AIT a la ciutat. Durruti fou acusat d’un atracament al Banc d’Espanya a Xixón (Astúries). El 16 de juny hi hagué una manifestació al centre de Girona fins la seu del Govern Civil de la República espanyola a fi d’exigir l’alliberament de Durruti, on la comissió anarcosindicalista no va ser rebuda pel governador, Jaume Simó Bofarull (Partit Republicà Radical i francmaçó). Finalment, la comissió solidària es reunió amb l’alcalde de Girona, Miquel Santaló Parvorell (ERC), i continua les gestions fins altres hores de la nit. El 17 de juny no va sortir la premsa gironina ni circularen a Girona taxis ni autobusos. Una concentració obrera a la plaça Independència es dirigí novament en manifestació cap a la seu del Govern Civil. Una comissió pujà al despatx del governador sense aconseguir cap resultat sobre l’alliberament de Durruti. Davant el caire insurgent que agafa la concentració obrera contra el Govern de la República Simó Bofarull baixà al carrer i dalt d’una cadira assegurà que havia parlat per telèfon amb l’Audiència d’Oviedo i era cosa d’hores solucionar el cas de Durruti. La gent no acceptà la proposta de treva i va decidir anar assaltar la presó provincial. Aleshores, Simó Bofarull enutjat es retirà al seu despatx. Intervingué l’alcalde de Girona i va assegurar que si Durrutí no sortia en llibertat a la tarda dimitiria del càrrec electe municipal. La gent es retirà i els obrers tornaren a les 4 de la tarda al carrer, formant-se una concentració davant l’ajuntament a la plaça del Vi. Miquel Santaó va parlar damunt una cadira i explicà que havia fet gestions davant l’autoritat judicial que no cedia davant les exigències de les autoritats polítiques, i que ell, personalment, dimitia d’alcalde. Una hora abans, un piquet del batalló de muntanya núm. 2 havia declarat l’estat de guerra. Davant el caire de revolta social el general De Eugenio, comandant militar de la plaça, acompanyat del secretari del Sindicat Fabril de Barcelona i de l’alcalde dimissionari de la ciutat, pujaren al balcó de l’ajuntament, no essent be rebut. Explicaren que el governador civil havia decretat la llibertat de Buenaventura Durruti però que calia esperar la ratificació del Govern de la República. El governador, Simó Bofarrull, també dimití. A les 12 de la nit un telegrama de l’Audiència d’Oviedo anuncià l’aplicació de l’amnistia a Durruti i poc despres era alliberat.
Després de l'escissió trentista i de la separació de Joan Peiró i d’Ángel Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major força moral en la CNT-AIT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció proletària de l'Alt Llobregat i el Cardoner (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia).
En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral propugnada aleshores per la CNT i la FAI (campanya ‘Frete a las urnas: la revolución social’). Fracassada la insurrecció proletària pel Comunisme llibertari, fou empresonat a Burgos (Castella la Vella).
Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament català del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València (País Valencià). Sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT-AIT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front d’Esquerres/Front Popular.
El 19 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines.
El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament militar franquista a Barcelona i controlant la CNT-AIT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Catalunya de Federacions Locals de la CNT-AIT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè --format per llibertaris, republicans, catalanistes i marxistes-- es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia.
Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra convencional de trinxeres i posicions, del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya --del qual era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels militars franquistes la ciutat de Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà llibertari de la Península.
El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna miliciana se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució col·lectivista: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instauraven formes properes al Comunisme llibertari.
En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT i la FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces.
El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna, de 3.500 milicians, per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid).
El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels militars revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero --versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents stalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero.
Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid.
El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular.
En 1937, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per Jaume Balius i altres anarquistes en defensa d’una revolució socialista llibertària del proletariat (la Tercera Revolució: abril de 1936, la democràtica burgesa; el 19 de juliol, la democràtica republicana; la tercera, la revolució proletària del socialisme llibertari), eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració de classe amb la burgesia i amb els sectors reformistes o socialdemòcrates, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del PSUC i el PCE.
Buenaventura Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari mundial i prototip del revolucionari anarquista insurgent. Existeix abundant literatura sobre la seva figura. El realitzador Paco Ríos realitzà el 1998 un documental amb el mateix títol Durruti en la Revolución espanyola. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne. El 10 de novembre de 2011 es va fer un homenatge anarquista a Buenaventura Durruti en el punt de trobada de la Rambla de Girona a partir del reconeixement de familiars del Nord-est de membres de la columna de 1936, en el 75 aniversari de la efemèrides de la seva mort en combat al front de Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada