Entre els dies 26 de juliol i 2 d’agost de 1909 es produí al Principat de Catalunya la gloriosa setmana roja del proletariat del país. Si bé el focus principal d’aquella vaga general revolucionària insurgent es desenvolupà a la ciutat de Barcelona, amb barricades i armes de foc en mans del proletariat català, on es consolidà el sindicalisme revolucionari de Solidaritat Obrera, la mare de la CNT, el seu radi d’acció va arribar a moltes localitats, també al Baix Empordà, i més concretament a Palamós els dies 26 i 3o de juliol.
Segons deixà escrit l’anarquista impressor Hermós Plata i Saló, el dissabte 24 de juliol de 1909, abans de la convocatòria per part de Solidaritat Obrera de la vaga general, trobà a Palamós el barber, natural de l’Escala (Alt Empordà), Antoni Puig i Artigas molt inquiet a causa de la guerra colonial espanyola al Rif que estava duent a terme el govern Maura, reclutant milers de joves per anar a la guerra, on molts perdien la vida, cosa que en opinió de l’anarquista Puig Artigas “només beneficiava a Romanones i companyia”. Aquell dissabte hi hagué una manifestació a Palamós contra la guerra. Plaja i Puig feia dies que analitzaven la possibilitat de fer quelcom per conscienciar la classe obrera sobre la situació quan, el diumenge 25 de juliol, va apareix a Palamós com emissari de Solidaritat Francisco Miranda, fillastre d’Anselmo Lorenzo, que informà al moviment obrer local sobre les mobilitzacions socials que s’estaven desenvolupant contra la guerra del Rif i la massacre de soldats per culpa del Govern espanyol. El grup revolucionari de Palamós, que aplegava una vintena de persones i escaig, s’uní a una junta revolucionària comarcal, que havia establert el seu estat major entre les poblacions de Sant Joan de Palamós i Vall-llobrega.
El dilluns 26 de juliol esclatà la vaga general també a Palamós i a molts municipis del Baix Empordà on hi havia classe obrera industrial. Es repartí un full volant contra la guerra, sense signatura organitzativa i s’impedí circular el tren a l’estació de Palamós. S’aïllà la ciutat de telèfon i telègraf, trencant els fills. Una manifestació quan passava davant l’escola religiosa de La Salle, a Vila-romà, va xiular contra els frares. Al matí del dimecres 28 una manifestació, a toc de corneta per impressionar, calà foc als edificis de La Salle. El mateix vespre cremava també La Salle de Calonge. En paraules de Plaja va ser el “primer assaig revolucionari” de la classe obrera que hi va haver a Catalunya. Puig en dia dies de festa major.
Josep Gafas, lerrouxista que seia alcalde de Palamós durant la dictadura de Primo de Rivera, volia obligar un frare de La Salle cridar “Visca la República!” i el religiós argumentà que no podia cridar allò que no sentia, donant fe de monàrquic. Els altres membres de La Salle van fugir de Palamós. Les masses congregades el volien linxar. Aleshores Plaja i Puig van intervenir i s’emportaren el frare cap a la carretera de la Bisbal d’Empordà i poder anar-se’n a Perpinyà (Rosselló). Temps després, declarà de Plaja i Puig li havien salvat la vida. Arribaren a Palamós cinc agents de la Guàrdia Civil procedents de la Bisbal d’Empordà que foren foragitats tocant a sometent per part de la gent revolta.
Mentre, el moviment social revolucionari s’havia retardat al municipi de Sant Feliu de Guíxols, aleshores el grup de Palamós es traslladà el 28 de juliol en bicicleta al poble ganxó per moure la gent. cosa que passà. En cada municipi revoltat del Baix Empordà es formà una junta d’ordre públic de caire revolucionari contra la monarquia i la guerra del Rif. Va cremar La Salle i l’església de Sant Feliu de Guíxols. El vicari de la parròquia de Palamós i els retors de Calonge, Vila-romà i Vall-llobrega va fugir, mentre que el rector Fèlix Paradera i Rober restà a la ciutat i segons ell mateix va escriure “no vas sufrir el més lllauger insult” (sic). El dijous 29 de juliol a Calonge fou ataca la casa de les Carmelites. El divendres 30 de juliol hi va haver una concentració davant la casa de la Vila de Palamós. I en el marc de l’estat de guerra decretat pel Govern espanyol el dissabte 31 de juliol va ancorar al port de Sant Feliu de Guíxols el canoner Temerario del que desembarcà la tropa ocupant la casa de la Vila de Palamós, on fins aquell moment hi havia la Junta d’Ordre Públic revolucionària local, formada per Salvador Plaja --pare d’Hermós i conserge de La Gorga--, Pallí, Vicenç Boada, Nicet Casanovas i altres revoltats, que aconseguí jornals de la patronal pels dies de vaga a canvi que es recuperi les hores no treballades. L’Exèrcit implantà la llei marcial a la ciutat. Cessà la Junta i alguns revoltats emprengueren camí de l’Exili. Molla es refugià a l’Escala i el seu cossí Miquel Torres el portà al Rosselló per mar. Per l’Albera es van exiliar els Plaja --pare i fiil--, Puig, Vilà, Mestres i altres veïns de Palamós. Aquest exili durà tres mesos i set dies, repartit entre el Rosselló i l’estada a Algèria embarcats des de Portvendres. El 2 d’agost arribà a Palamós un contingent d’una trentena d’agents de la Guàrdia Civil. Els agents a partir del 3 d’agost practicaren detencions i uns quaranta veïns de Palamós va ser empresonats al castell de la Bisbal, a disposició judicial. Tement la repressió encara fugí més gent.
El moviment revolucionari a la comarca fou liderat pels obrers de les fàbriques de taps de suro i dels port de Palamós i de Sant Feliu de Guíxols.
A l’Escala també arribà el moviment revolucionari de finals de juliol de 1909. Es sabut que hi va haver una manifestació contra la guerra del Rif i no s’arribà a incendiar l’església parroquial de Sant Pere, com tampoc s’havia cremat la de Palamós. D’aquestes anècdotes se’n va fer certa ironia reaccionària, cosa que comportà que l’estiu de 1936 cremessin ambdues esglésies. En ambdós casos el 1909 hi hagué un debat entre manifestants que es resolgué salvant els temples. Cal recordar que a l’Escala no hi havia obrers industrials manufacturers, pràcticament la classe treballadora era marinera i pescadora, però molt pobre ja que a l’hivern al no anar a mar no entrava diner a moltes famílies i havien d’anar a fiar per comprar a les botigues, fins i tot fiaven cafè i gots de vi als establiments de la vila. A l’estiu pagaven el que havien fiat gràcies a la part que guanyaven en la pesca. De fet, no es podia fer gaire més que fer manifestacions ja que ni tant sols hi havia escoles religioses per atacar i la petita burgesia escalenca era republicana federal mentre el contraban per mar era el recurs col·lateral que mantenia l’economia local tot l’any ja que el saló solament donava feina a poques persones. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada