MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 29 de juny de 1919 neix a Torneros el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta

Al mig, Pedro Fernández Eleta al front d'Aragó el 1936 

En 1939 creuà la frontera amb el seu camió carregat de refugiats. Internat als camps d'Agde,  Sant Cebrià de Rosselló i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Senta Liurada. 
Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren per Cervera de la Marenda i Portbou, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. 
Va ser tancat a la presó de classificació a la Carbonera de Figueres, al camp de concentració de Miranda de Ebro i a la presó de Valdenoceda, per acabar empresonat a la presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort. 
Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, finalment estant tancat tres anys.  



Pedro Fernández Eleta: 
El 29 de juny de 1919 neix a Torneros del Bernesga (Onzonilla, Alfoz de Llión, El Infantado, Lleó) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El Taxista, ofici al qual va dedicar la seva vida. Fill d'un ferroviari, va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que el seu pare s'havia tornat casar després d'enviduar.
La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, a la ciutat de Saragossa (Aragó) i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic.
El 19 de juliol de 1936, amb el seu germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al casc vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a la mateixa Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys saragossans per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) --entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández, Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago El Autobuserico--, armats amb dues pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas (Conques, Terol, Aragó) en direcció a Fuendetodos (Camp de Belchite, Saragossa, Aragó); van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre --entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Val d'Algorfa (Baix Aragó, Terol, Aragó) Francisco Fuster--. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara (Camp de Belchite, Saragossa, Aragó), marxen a Lécera (Camp de Belchite, Saragossa, Aragó) i després a Alcanyís (Baix Aragó, Terol, Aragó) on van informar de la situació saragossana.
Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar (Baix Marín, Terol, Aragó) per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'alt comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès.
Amb la forçosa militarització republicana, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre el seu germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero.
Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid (Castella la Nova), repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Terol (Aragó), portà subministraments i tropes des de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada del Principat de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps de concentració francesos d'Agde (Erau, Llenguadoc, Occitània), Sant Cebrià de Rosselló i Argelers (Rosselló), i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Senta Liurada (Òlt i Garona, Aquitània, Occitània). Després va ser deportat i va arribar a Figueres (Alt Empordà) amb tren per Cervera de la Marenda (Rosselló) i Portbou (Albera marítima, Alt Empordà), on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a la presó de classificació a la Carbonera de Figueres, al camp de concentració franquista de Miranda de Ebro (Burgos, Castella la Vella) i a la presó del veïnat de Valdenoceda (Merindad de Valdivielso, Merindades, Burgos, Castella la Vella), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca (Jacetània, Osca).
En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT-AIT a Aragó des del Sindicat de Transports.
Pedro Fernández Eleta va morir el 29 d'agost de 2006 a Saragossa. La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.