Hi ha un munt de poetes anarquistes catalans de la generació de 1968.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 08/06/2016
Guíxols (Baix Empordà).-
Genís Cano Soler Barcelona, 1954-2002), que quan no donava classes d’art a la Universitat Autònoma de Barcelona se’l havia de trobar a la ciutat de Guíxols (Baix Empordà), l’abril de 1974 va sortir al telediari de les 3 de la tarda com a guerriller llibertari de l’OLLA quan ni tant sols era del Comitè Solidaritat Presos MIL pel sol fet de viure a la comuna estudiantina de Mirasol (Sant Cugat de Vallès, Vallès Occidental). El Quart Grup de la Segona Brigada Regional d’Informació de la Prefectura Superior de Policia considerava --i així ho va escriure-- que la lluita armada llibertària com a front complementari els col·lectius d’Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears i la contracultura, amb comunes com ara la de Mirasol. En certa mesura, trobem el Cos Nacional de Policia espanyola contra la poesia contracultural catalana, considerada igual de subversiva que una stein en mans del MIL.
‘Nosotros los malditos’, va titular Pau Malvido, pseudònim de Pau Maragall Mira (Barcelona, 1948-1994) –que va amagar Cano quan l’afer de les fotografies al telediari--, la seva biografia de la Barcelona contracultural, la “borratxera còsmica” i col·lectiva que part de la joventut barcelonina va viure sobretot als anys setanta, un temps de què Pau Riba, al documental ‘Morir de dia’ (Laia Manresa i Sergi Dies), diu: “Tot això s’ho salten, s’ho salten... S’ho salta tothom. Encara no he vist enlloc un punyeter anàlisi de què cony significa aquest forat de què ningú no parla”. Pau Riba ho deia el 2007, i des d’aleshores han aparegut diversos llibres i documentals ( Pepe Ribas, Morrosko Vila-San-Juan, Nazario, Genís Cano, Julià Guillamon, Àngel Carmona, entre d’altres). Ara apareix ‘Poesia’ (Ajuntament), una recopilació de poemes i documents de 18 poetes morts a càrrec de David Castillo i Marc Valls. “Tots són morts, morts prematurament, però no és un llibre sobre la mort. Si no arrisques la vida, la tindràs sempre perduda”, diu Castillo, que repeteix el lema generacional. La llista és aterridorament llarga: el primer a desaparèixer va ser Zane Speer, i el va seguir Piru Cirugeda. Als noranta van entonar el seu adéu Albert Subirats, Pau Maragall, Pepe Sales, Raúl Núñez i Pere Marcilla. I el 2000, el despullament: Jordi Carbó, Jaume Cuadreny, Jordi Pope, Leo Segura, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Mònica Maragall, Daniel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure i Genís Cano.
Un d’ells, Jordi Carbó, ja madur, es confessava: “Ja en tinc més de 40... Sóc jonqui. Des dels 18 anys i amb intermitències. La meva relació amb l’heroïna i amb la música ha marcat i ha condicionat la meva vida davant totes les altres coses”. Tenien poc més de 20 anys, se sentien forts i diferents, més llestos que ningú, capaços de qualsevol cosa. Creaven cooperatives i comunes, la Floresta i Formentera eren les capitals underground, i les nits eren psicodèliques i infinites en tuguris del Raval, Londres, i l’ Índia. Carbó va tocar a duo amb Nico, la rossa femmede l’àlbum Velvet de la banana warholiana: “ Peel slowly and see”. Fins que va arribar l’heroïna, la sida, i les visites a la Model ja no es feien per fer recitals de poesia als presos o per motius polítics. A Carbó un vigilant de seguretat li va disparar un tret durant un atracament. “Uns dies a casa i el meu soci i un metge col·lega ho han solucionat tot. Ara, ja bastant recuperat sense que la meva mare se n’hagi assabentat, torno a estar al peu del canó”. El preu de l’heroïna de sobte va baixar, i sempre hi ha hagut la sospita d’una conjura per desarticular el moviment llibertari. David Castillo ha pogut comprovar que moltes vegades els dealers trucaven la droga i el que els jonquis es ficaven a les venes era... guix.
Així es va acabar la festa. Després de 40 anys de Dictadura, una onada antiautoritària i, de cop i volta, un tsunami de llibertat sense referències per gestionar-lo. “ Mais il est bien court, le temps des cerises”, com diu la cèlebre tonada que es cantava a la Commune de París el 1871.
David Castillo ha recuperat els escrits que guardaven els familiars dels poetes morts i ha trobat que, més enllà del dolor, sentien orgull pel que havien creat. Ell mateix ha recuperat els seus versos d’adolescència, El túnel del tiempo Sial/ Contrapunto). De Roberto Bolaño recupera els poemes publicats a La (“ Créeme, estoy en el centro de mi habitación / esperando que llueva. Estoy solo. No me importa / terminar o no mi poema. Espero la lluvia... Créeme: no es el amor el que va a venir, / sino la belleza con su estola de albas muertas”).
Anarquistes poetes o poetes anarquistes
El 1971, el jovenet Albert Subirats s’entusiasmava en les reunions, al carrer Princesa de Barcelona, on també hi havia l’antic guerriller anarquista Domènec Ibars Joanies, de l’Organització Anarquista de Catalunya NEGRO & ROJO, mentre, no gaire lluny, a la sala de l’antiga escola Pirene, de Manel Costa-Pau Garriga, l’estudiant Miquel-Dídac Piñero grapava els butlletins clandestins TRIBUNA LIBERTARIA doncs compartia habitació allà amb Àngel Carmona. Mes endavant, Pere Marcilla milità al col·lectiu de Filosofia i Lletres d’Estudiants Llibertaris a la Universitat de Barcelona.
Mira també:
Últims versos de Genís Cano, l'àngel de la contracultura catalana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada