Refugiats d’ahir i d’avui en actes a Girona i al MUME de la Jonquera.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 21/06/2016
Llagostera/Cassà de la Selva (Gironès).-
Ahir es van celebrar diversos actes arreu de la demarcació pel Dia Mundial de les Persones Refugiades.
A Banyoles (Pla de l’Estany) s'havia programat una concentració davant de l'ajuntament i un centenar de persones van participar en una caminada solidària entre Llagostera i Cassà de la Selva (Gironès).
A la ciutat de Girona, a la Carbonera del Museu d'Història, la taula rodona titulada ‘Víctimes de l'exili i les fronteres (1939-2016)’, passat i present de la crisi dels refugiats reunia historiadors i representants d'entitats solidàries per debatre també el drama dels refugiats, que es repeteix.
Al MUME
Entre ells dos hi ha 63 anys de diferència, però Jamal Waez, refugiat sirià de 23 anys, i Maria Gràcia Lacruz, protagonista de la Retirada de 86 anys, expliquen les mateixes vivències. També ho fa José Mata, de la generació d'entremig; ell va néixer i ha viscut sempre a França, fill d'exiliats catalans. Tots tres van ser els encarregats de posar rostre al concepte de refugiats, en una jornada organitzada per la UGT de Catalunya ahir al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera.
Jamal Waez va marxar d'Alep el 2013, perquè diu que després de sobreviure als bombardejos, amb els 18 anys fets, sabia que el govern sirià estava a punt de cridar-lo per enviar-lo al front. “Em volien enviar a matar gent i jo no ho volia”, resumeix Waez, que hi afegeix que, un cop presa la decisió, no importa que les estadístiques diguin que un 40% de les persones que emprenen aquell viatge no sobreviuran. Maria Gràcia Lacruz tenia 9 anys quan els seus pares la van despertar una nit per emprendre el viatge cap a l'exili. Recorda perfectament el cansament, el fred, la gana i les bombes que els avions llançaven sobre les poblacions civils que fugien i que tant s'assemblen a les bombes que també ha vist caure Jamal Waez sobre la població d'Alep. El tercer testimoni, José Mata, també explica vivències antigues però molt d'actualitat; per exemple, quan recorda que anava a escola a França i que havia de conviure amb una etiqueta que valia més amagar, la de fill de “rojos”, o fill de catalans. “El meu pare no deia mai que era català perquè era perillós”, diu José Mata. Escoltant els seus testimoniatges, queda clar que el rebuig, la por als refugiats que van viure Maria Gràcia Lacruz i José Mata a mitjan segle XX, són els mateixos que ha conegut Jamal Waez el segle XXI, i que tanca la porta als refugiats amb l'excusa del terrorisme.
El MUME habitualment és tancat els dilluns, però ahir obria excepcionalment per a aquest acte organitzat per la UGT. I és que, tal com va recordar el director del centre, Jordi Font, el propòsit del MUME no és només recordar què va passar, sinó també parar atenció a l'actualitat dels exilis i involucrar-s'hi. També ho va interpretar així Sònia Martínez, que, com a alcaldessa de la Jonquera, va lamentar que Europa tanqui les fronteres als refugiats, i hi va afegir que actes com el del Mume ahir han de servir per deixar clar que també hi ha europeus que volen ser solidaris. “No sembla que les coses hagin canviat, segueixen les mateixes misèries i repetim els mateixos errors”, van resumir Xavier Casas i Camil Ros, respectivament secretaris generals de la UGT a Girona i Catalunya, que van recalcar les evidents similituds del 39 i el que està passant avui amb Síria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada