Mobilitzacions massives a l'Estat francès contra la nova Llei El-Khomri

L'estudiantat s'ha unit a les protestes des del primer moment

Totes les condicions es reuneixen perquè la convergència de lluites no sigui tan sols un eslògan, 

S'estenen les protestes per tot el territori després de la vaga general del passat 31 de març. 

La plaça de la República de París és l'epicentre del moviment Nuit Debout, que ha cridat a ocupar les places emmirallat en el moviment del 15-M. 

Entre les proposicions més agosarades, es va arribar a parlar d'anar a "okupar l'Ajuntament", com si calgués autorització per a somiar de nou. 

La llei del treball presentada per la ministra Myriam El Khomri el 18 de febrer de 2016 segueix les recomanacions del Medef, l'associació patronal que reagrupa les empreses més importants. 

Les universitats van vetar els seus amfiteatres a les assemblees generals, fins i tot arribant a sol·licitar la intervenció de les forces d’ordre públic als campus.  

 

DIRECTA 07/04/2016 

Jean-Luc Bernet (Traducció del francès de Pepa Sánchez Bielsa) 

Assemblea a la plaça de la República de París 

La plaça de la República, la més gran de París, s’ha sincronitzat amb l’Estat espanyol dels Indignats. Després de la manifestació del passat 31 de març, i aprofitant una recessió de la pluja torrencial que dies abans havia regat les riuades de manifestants, la plaça va ser presa per 3000 persones citades a passar una Nuit Debout (Nit dempeus).

S’havien programat diverses intervencions, música i la projecció d’un documental. Tot articulat per una convergència de lluites: la de totes les que s’oposen a la llei destructora de les proteccions que ofereix el Codi dels Treballadors. No només era aquest l'objectiu de la manifestació, sinó també la lluita de les migrants, les sense-papers, les sense-llar, les treballadores precàries, etcètera.

Les ocupants més resistents, un centenar, van ser expulsades –sense violència, però expulsades– cap a la matinada. L'alcaldessa socialista de París, Anne Hidalgo, ho autoritzava explicant que “els llocs públics no poden ser privatitzats”. Hores més tard, les manifestants, hi van tornar per instal·lar-hi, de nou, l’ocupació, la reflexió i la lluita fins al “32 de març”, somiant amb un 15-M a la francesa.

El vespre del divendres, en el moment de més afluència, tornava a haver-hi 2.000 persones a la plaça. Les més actives es repartien en diverses comissions: acollida i serenitat (servei d’ordre), comunicació, acció, logística (lavabos, restaurant a preus populars…) per, després, fer una Assemblea General, seguint el procediment del moviment dels indignats, és a dir, votant les propostes tot movent les mans enlairades. Fent una picada d'ullet a la història local dels segles XVIII i XIX (la Gran Revolució de 1789 i la de 1871, interpretada per Marx com la primera insurrecció proletària), es va aprovar per majoria absoluta la iniciativa de batejar l’assemblea com La Commune Debout (La Comuna Dempeus). 

Organitzar-se per somniar de nou 

Els debats, que es van centrar en la forma d’organitzar-se -que vol ser el més democràtica possible-, s'anaven tallant per crits espontanis expressant la joia de ser enmig d’aquesta dinàmica de renaixement de les lluites. Essencialment, joves i estudiants van mantenir una assemblea de gairebé tres hores, assegudes sobre les llambordes fredes de la plaça amb la temperatura en caiguda lliure. Les més previsores anaven proveïdes de mantes i edredons, preveient l’ocupació de les places durant tota la nit i la possibilitat de dormir-hi. Al seu voltant, algunes curioses es deixaven atrapar per l’ambient i s’hi quedaven més del previst, fins i tot arribant a participar d’alguna votació. 

Les proposicions més agosarades no van fer fugir ningú. Es va arribar a parlar d’anar a “okupar l’Ajuntament”, com si calgués autoritzar a somiar de nou. No es va decidir res en concret, excepte el fet de continuar l’endemà construint aquestes xarxes de desitjos. El primer: acabar amb una manera de fer política i, encara més, amb un sistema. Estava clar per a totes les participants que la convergència de les lluites es plantejaria, d'ara endavant, com una necessitat. La llei que projecta desregularitzar la legislació del treball, per molt ultratjosa i ignominiosa que sigui, ha mostrat una virtut: la de fer sonar el despertador de les consciències. La traïció d'Hollande 

L’electorat d’esquerres va rebre desprevingut les mesures antisocials inesperades que ha anat aplicant l'Executiu de François Hollande, a qui molts consideraven abans del seu propi bàndol. Fins al punt que gairebé ningú va reaccionar quan François Hollande, president d’esquerres, va imposar fa poc més d’un any l'exbanquer i empresari Emmanuel Macron per al lloc de Ministre d’Economia. La intenció d'aquest, va dir, era aconseguir que les joves franceses tinguessin el desig d’esdevenir milionàries, com ell mateix.

La llei del treball presentada per la ministra Myriam El Khomri el 18 de febrer de 2016 és part d’aquestes polítiques d’austeritat. Aquesta segueix les recomanacions del Medef, l'associació patronal que reagrupa les empreses més importants. Es tracta, ni més ni menys, d’acabar amb una llei laboral que consideren massa protectora amb els i les treballadores. Així doncs, creuen que cal fer un gir orwellià en favor de la patronal, atorgant-li molta més facilitat a l’hora d’acomiadar. Això, segons aquesta, incitaria a contractar més fàcilment.

Bruno Le Roux, president del grup socialista, ha arribat a sostenir que “cal que el CDI (contracte indefinit) no sigui una presó per a l’empresari”. Tothom ha entès que es tracta de transformar els CDI en CDD (contractes de durada determinada). En una paraula, generalitzar la precarietat. El canvi de la normativa en matèria de drets socials completa el dispositiu. La llei fixa unes bases salarials segons els sectors i l’empresària pot mostrar-se generosa i millorar-les, si ho considera oportú. La reforma El Khomri pretén que aquestes bases siguin fixades directament per l’empresa.

Les empresaries queden, així, lliures per flexibilitzar el treball sense contrapartida, reduir el salari o augmentar el temps de treball. Podria, fins i tot, enfrontar-se a la resistència sindical organitzant un referèndum dirigit directament a les treballadores, amb les pressions que aquesta mesura pot suposar. Res queda a l’atzar en aquestes 140 pàgines del text del projecte: fins i tot es preveu la possibilitat de reduir els dies de baixa per defunció d’un familiar. Una onada de protestes 

Aquesta proposició ha estat retirada del nou projecte com a conseqüència de la primera manifestació de protesta estatal del 9 de març, que va reunir, seguint la crida dels sindicats de treballadores (CGT, FO, UNSA), d'universitaries (UNEF), i de lestudiantat de secundària (FIDL), gairebé un milió de manifestants pels carrers principals de les ciutats franceses. Però cal esmentar també la intervenció complaent de l’Estat envers una part dels sindicats; la CFDT (segon sindicat en quantitat d’adherides), la CFTC (sindicat cristià), la CGC (alts càrrecs), que no haurien de sacrificar-se en res d’essencial per a la patronal. Tres noves jornades d’acció, els dies 17, 24 i 31 de març, van permetre remuntar la potència de la contestació, tant per part de les treballadores com del jovent estudiantil.

El govern va abocar tots els esforços a trencar la mobilització per part de les estudiants. Les universitats van vetar els seus amfiteatres a les assemblees generals, fins i tot arribant a sol·licitar la intervenció de les forces d’ordre públic als campus. Tampoc hi va haver cap mena de cessió a l’hora de controlar les assistències de l'alumnat, impedint les estudiants becades de participar en les manifestacions, sota risc de perdre els ajuts que reben. Però totes aquestes mesures de pressió no van impedir un enfortiment de la mobilització.

L’última manifestació, el 31 de març, va enregistrar un augment de la participació en tots els racons del país. Això va incitar el Primer ministre, Manuel Valls, que fins aleshores s’havia mantingut inflexible, a proposar uns nous arranjaments per a la llei del treball “en favor dels joves”. També va programar una trobada, aquella mateixa setmana, amb els sindicats d’estudiants, amb l’esperança de trencar els seus lligams amb el col·lectiu assalariat. 

Construir relats 

La temptativa del govern, però, va fer fallida. Les estudiants mobilitzades no es plantejaven en cap moment una modificació del projecte, sinó la seva retirada. La joventut viu precàriament el dia a dia i només veu un futur possible. Els petits treballs esporàdics, els salaris miserables, les humiliacions patides: “On vaut mieux que ça” (valem més que tot això).  

Un col·lectiu ciutadà, utilitzant aquest nom, està esdevenint viral a les xarxes socials. El seu objectiu és alliberar la paraula, compartir testimonis de joves i menys joves relatius a l’alienació del treball, a les múltiples discriminacions, racistes, sexistes, relatives a l’edat, als assetjaments, als problemes de salut... Un altre web, "Atrevim-nos a parlar", proposa reconciliar-se amb la política, reapropiar-se-la mitjançant informacions i elements d’autodefensa intel·lectuals. Fer front a l’oligarquia de la premsa a través d’un llenguatge directe, semblant a una xerrada entre col·legues. Aquests intercanvis d’experiències tenen la virtut de trencar les cadenes de l’opressió i l’explotació capitalista. Les destinacions socials, que els discursos dominants i la publicitat havien ancorat en els talents personals, retroben les seves veritats comunes. 

Confluència de lluites 

L’electorat d’esquerres va rebre desprevingut les mesures antisocials inesperades que ha anat aplicant l'Executiu de François Hollande, a qui molts consideraven abans del seu propi bàndol

La mobilització contra la llei El Kohri continuarà i, segurament, es radicalitzarà. Però, en essència, és el rebuig expressat a la globalització d’un sistema i segueix el seu camí en la consciència d’un interès comú. D’aquí ve la necessitat de la convergència de lluites. Aquesta setmana agafarà una nova embranzida amb la renegociació dels convenis de l’atur, sota la pressió de la patronal, que també pretén trencar, una mica més, els drets dels treballadors i treballadores temporals del món de l’espectacle, un sector ja precaritzat.

Es prepara una assemblea de la CIP (Coordinadora dels Intermitents i Precaris) per tenir a punt la resposta. Amenaçats, artistes i tècniques de l’espectacle han demostrat sovint, en els darrers anys, la seva combativitat i eficàcia. El seu pes econòmic és tan important com el seu pes simbòlic (l’any 2013, el valor afegit per la indústria cultural estava estimat en 44.000 milions d’euros). Ni la patronal ni el govern poden permetre la subsistència d’aquest bastió de la seguretat social, ja que és un molt mal exemple en aquests temps de generalització de la precarietat.

Ni les joves, ni les treballadores acceptaran una llei del treball que els retorni al segle XIX, així com les treballadores temporals de l’espectacle, no podrien sobreviure amb uns ingressos reduïts a la meitat. Així doncs, totes les condicions es reuneixen perquè la convergència de lluites – el malson de l’oligarquia i del govern- no sigui tan sols un eslògan.