Amb
l’avanç militar franquista, passà la frontera francesa amb Puertas i patí els
camps de concentració francesos de Sant Cebrià del Rosselló i Argelers de la
Marenda.
El 1941 fugí del camp d'Argelers de la Marenda i s'integrà en la
lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i
enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs
de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona.
El
1943 fou detingut per la policia nazi alemanya en un dels seus freqüents
desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos
mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per
l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals
fugí per integrar-se en la Resistència.
Ramon Vila Capdevila:
Dos
anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet (Bergueda),
afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la
publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En
1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al
Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat.
Entre
1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que
havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou
detingut i condemnat a vuit anys de
presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i
anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar.
Amb
l'arribada de la República i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou
s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a
causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les
mines de Fígols (Berguedà).
El
gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols.
Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir
participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a
Manresa (Bages) i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà
feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana
Vancell.
L'abril
de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana,
en el qual morir el seu cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li
intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el juliol de 1936, durant
l'aixecament franquista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra
i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb
Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres.
L'octubre
de 1936, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna del PSUC,
dintre de la qual fou detingut i portat al castell de Montjuïc, a Barcelona, d'on
fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT-AIT.
També
va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot
s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa.
El
març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on
va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades,
Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà
tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb l’avanç militar franquista,
passà la frontera francesa amb Puertas i patí els camps de concentració francesos
de Sant Cebrià del Rosselló i Argelers de la Marenda. En 1941 fugí del camp
d'Argelers de la Marenda i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els
primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de
sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies
d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la
policia nazi alemanya en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no
portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà
(Rosselló) i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a
les mines d'alumini de Bedarius (Erau, Llenguadoc, Occitània), de les quals
fugí per integrar-se en la Resistència francesa a Lèmotges (Alta Viena, Lemosin,
Occitània) --«L'Armée Secrete» i «Franc-Tireurs-Partisans»--. Adscrit a la
xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra
les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond.
Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a
Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que
assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després
encapçalà una companyia del «Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al
capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels
darrers reducte nazis, a Royan (Charente Marítim, Poitou-Charentes) i a Punta de
Grava (Gironda, Occitània).
Amb
la derrota nazi alemanya, s'incorporà en la lluita antifranquista a les
comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona,
especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí
Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars
sabotatges.
El
17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí
un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un
incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a l’hexàgon
francès Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep
Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó (Conflent, Rosselló
i Vallespir) i la del Cadí (Alt Urgell, Baixa Cerdanya i Berguedà). Va portar,
també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de
Solidaridad Obrera.
Cap
al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i
l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i
fou greument ferit.
A
partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li
atribuïa falsament la mort de dos anglesos a la collada de Toses (Ripollès),
que sembla fou un afer d’espionatge.
En
1953 la CNT-AIT en l'Exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el
combat pel seu compte. Entre les seves amistats que l’albergaven quan visitava
Tolosa de Llengudoc (Occitània) hi havia la companya de Palafrugell (Baix
Empordà) exiliada en aquesta ciutat del Garona, Rosa Laviña Carreras. En
aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que
refusà.
Més
endavant, quan el Moviment Llibertari passà a l’acció a través del seu òrgan
idoni –Defensa Interior-- trobà el suport orgànic de la CNT-AIT, la FAI i les
FIJL. En aquest context de lluita a l’Interior, el 7 d'agost de 1963, després
d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una
línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut
per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil
de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de
Bages, Bages), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de
Castellnou, sense cap referència fins fa uns anys quan s’aixecà un monument
funerari a la seva memòria i un petit museu dedicat al record de la seva
persona. Federica Montseny va escriure a ‘Pasión y muerte de los españoles en
Francia’ que Ramon Vila Capdevila era un anarquista íntegre inspirat en el
pensament de Lleó Tolstoi.
El
7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li
organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica
Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia
Civil a instàncies del governador civil de Barcelona. Posteriorment se li han
organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara
publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada