MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez

L'any 1934 va entrar  en el grup «Nosotros» i des d'aquest grup anarquista d’afinitat coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. 
Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). 

Amb la derrota de 1939 va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià de Rosselló; més tard, després d'una breu estada a la presó del castell de Cotlliure, al camp de Vernet d’Arièja; i després al camp de Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. 

Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles. 

Antonio Ortiz Ramírez: 

El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona, de pares valencians (Pedralba, Serrans, País Valencià), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia.

A partir de 1934 es va instal·lar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès Nord). Akleshores molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup «Nosotros» i des d'aquest grup anarquista d’afinitat coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona.

En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny).

El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes.

Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz (Monegres, Saragossa, Aragó) d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president.

En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que va ser deposat el 14 de setembre de 1937 a causa de la seva oposició als stalinistes i substituït per Miguel García Vivancos.

Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants.

El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a l’hexàgon francès amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugint del perill stalinista, cosa que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la direcció de CNT-AIT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), en que fou acusat de deserció militar en temps de guerra, fins al punt d'intentar enverinar-los quan es trobava internat a la presó de Marsella (Provença, Occitània), fet que provocà indignació en l’anarquisme francès enfront els comitès directius de la CNT i de la FAI.

Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià de Rosselló; més tard, després d'una breu estada a la presó del castell de Cotlliure (Rosselló), al camp de Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània); i després al camp de Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista es va instal·lar al Saberdu (Arièja,Midi Pirineu, Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Donostia (Guipúscoa, País Basc, Euskal Herria).

El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme llibertari.

En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà.

Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del la Verneda (Barcelona) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a l’Estat francès una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.