MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jiménez Moreno

El 20 de novembre de 1938 va ser ferit d'un tret i portat a un hospital de Manresa. 

Amb l'ofensiva militar franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm, on rebé la visita dels seus familiars. A partir de desembre de 1938, a causa de l'avanç feixista, va ser portat als hospitals de Ripoll, Puigcerdà, la Guinguetes d'Ix i Aush. 

El 12 de febrer de 1942 passà clandestinament el Pirineu tornant de l’Exili. 

A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942. 

Diego Jiménez Moreno (esaquerra) amb una infermera i un company també ferit a l'hospital d' Aush l'abril del 1939 

Diego Giménez Moreno: 

El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jiménez Moreno. Fou el major de quatre germans i els seus pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola de la UGT, on el seu pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb el seu pare al camp. Pocs després la seva família emigrà a Badalona (Barcelonès Nord) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre el seu pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava--. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna.

Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la República, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 es va casar amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué el seu primer fill, Helios.  Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.).

El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera i popular contra l'aixecament militar franquista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons.

El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, al Prepirineu lleidatà, on formà part d'un grup de defensa anti-gas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència.

El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages). Amb l'ofensiva militar franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (les Guilleries, la Selva), on rebé la visita dels seus familiars. A partir de desembre de 1938, a causa de l'avanç feixista, va ser portat als hospitals de Ripoll (Ripollès), Puigcerdà (Baixa Cerdanya), la Guinguetes d'Ix (Alta Cerdanya) i Aush (Gascunya, Gers,  Migdia Pirineu, Occitània).

Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració francès de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordèu (Gironda, Aquitània, Llemosí Poitou Charentes, Occitània), va ser transferit al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània) i després a Pàmias (Arièja, Migdia Pirineu, Occitània).

Informat per la seva companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament el Pirineu. A Figueres (Alt Empordà), la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb la seva companya, el seu fill i la seva filla Luz.

A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa.

Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb el seu fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill.

Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats.

Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (Illa de França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado.

En 1975 publicà, amb el seu germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució de juliol de 1936 a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues.

Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).