El jutge militar va aconseguir que es canviessin les
declaracions inicials per inculpar Salvadora Catà.
Salvadora Catà va passar els últims mesos de la seva vida a la
presó instal·lada en el seminari diocesà de Girona.
Les 17 dones executades a Catalunya entre 1939 i 1945 encarnaven un
model de feminitat que repugnava la moral nacional-catòlica.
Salvadora
Catà Ventura:
El 25 d’abril de 1939, Salvadora Catà Ventura va ser afusellada a
la tàpia cementiri vell de Girona, junt amb 28 persones més. Des d'aleshores,
aquesta bugadera de 37 anys reposa en una fossa comuna, juntament amb mig miler
de persones assassinades pel règim franquista entre 1939 i 1945, a més dels
quatre anarquistes que el 4 de gener de 1960 la Guàrdia Civil assassinà al mas
Clarà, a la Mota (Palou de Revardit, Pla de l’Estany).
Vídua, de 37 anys, amb els seus dos fills, de 7 i 12 anys.
Natural de Canet de Mar (Maresme), on havia nascut a l’entorn de 1902, i veïna
de Girona, Salvadora Catà era bugadera i per tirar endavant els fills rentava
la roba dels soldats de la caserna, situada al costat de casa seva.
El nom de Salvadora Catà va ser rescatat de l’oblit pels
moviments socials gironins l’1 de maig de 2015, quan van ocupar una oficina
bancària abandonada per convertir-la en un ateneu popular que li honora la
memòria.
ARIET.CAT fa un recull sobre la vida i l’execució de Salvadora
Catà. El destí fatal de Salvadora Catà va començar a dibuixar-se l’endemà de
l’aixecament militar franquista, el 19 de juliol de 1936. Aquell diumenge de
bon matí, un jove seminarista, Antoni Puig Rosell, va presentar-se a la caserna
militar de Girona per unir-se a la “croada” contra la República. Catòlic
fervent i membre del cos de Requetès, Puig estava disposat a agafar les armes
contra el Govern de la República i la Generalitat de Catalunya. Veient que el
cop militar fracassava a Barcelona i que la seva vida corria perill, el
seminarista va córrer a refugiar-se a casa de la seva mare, Rosa Rosell, on va
ser descobert per les autoritats republicanes el 5 d’agost. Malgrat les
matances que s’estaven cometent a la zona rebel, la justícia republicana el va
tractar amb indulgència, ja que el va condemnar a 5 anys de treballs forçats. La
vida del seminarista prengué un gir dramàtic el 30 d’octubre de 1936, després
que un vaixell de guerra franquista, el Canarias, bombardegés Roses (Alt
Empordà). L’atac feixista no va causar víctimes mortals, però va estendre el
pànic a la costa catalana, perquè es temia que els soldats rebels poguessin
desembarcar a les platges de la badia de Roses. Aquella mateixa nit mentre la
gent de l’Escala (Alt Empordà) havia fugit a les muntanyes del Montgrí i a les
barraques de les vinyes dels entorns, on va sopar i dormir atemorida per una
hipotètica operació bèl·lica franquista, a la Rambla de Girona es formà una
gran manifestació que assaltà la presó que s’havia instal·lat en el seminari
diocesà, on persones vinculades als partits de dretes també creïn en un
desembarcar del Canarias i cridaven ‘’¡Arriba España!” i contra la República.
La provocació dels elements franquistes empresonats acabà malament. Els guardes
de la presó atemorits no van poder impedir aquella nit l’ocupació del seminari
i la gent, molt enrabiada per l’atac a Roses, se’n va endur els presos
franquistes i els va matar, entre ells el seminarista Antoni Puig. Gent de Roses,
gran part pescadors, van anar al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt
Empordà) per matar els presos franquistes que hi havia però la guarnició
militar i els guardians van impedir l’ocupació i les execucions incontrolades.
 |
| Denúncia de Rosa Rosell a la comissaria de la Guàrdia Civil de Girona |
Rosa Rosell no va pair mai la mort del seu fill. Covà l’odi
durant tota la guerra i quan les tropes feixistes van ocupar el febrer de 1939 la
ciutat Girona va satisfer el ressentiment venjatiu. El 21 de febrer de 1939
Rosa Rosell es va presentar a la comandància a Girona de la Guàrdia Civil per
denunciar una veïna que no havia tingut res a veure amb l’execució incontrolada
del seminarista, però que simpatitzava amb la causa revolucionària: Salvadora
Catà Ventura. Sense aportar cap prova convincent, Rosell va assegurar que la
bugadera era responsable de la detenció i el posterior execució del seu fill.
Salvadora Catà vivia al carrer dels Alemanys amb el seu
company i dos fills de la seva primera parella. Durant la guerra havia continuat
rentant la roba de soldats destinats a Girona. És la feina que havia fet
sempre. Les conviccions polítiques, la condició de treballadora i el fet de
viure amb un home sense estar-hi casada determinarien el futur de la bugadera. La
Guàrdia Civil va detenir de forma immediata Salvadora Catà i va prendre
declaració a dues veïnes més del carrer dels Alemanys: Maria Liñón i Mercè
Vila. La primera estava tan ressentida com la mare del seminarista. En la seva
declaració va assegurar que Salvadora Catà no creia en déu, que feia propaganda
de les idees marxistes i que pertanyia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També va afirmar que la bugadera l’havia insultada amb el terme “feixista” en
diverses ocasions. Mercè Vila, en canvi, es va mostrar més cauta. Va dir que no
sabia res de la mort d’Antoni Puig i que tampoc podia jutjar la conducta de
Salvadora Catà. Amb aquestes declaracions n’hi va haver prou per enviar
Salvadora Catà a la presó del seminari Girona. En aquells moments, el centre
penitenciari estava atapeït de persones que, com la bugadera, serien víctimes
de la repressió franquista. Hi havia una sala on s’aplegaven les dones. N’hi
havia de Figueres, com ara la dona que regentava la granja xocolatera de la
plaça de l’ajuntament de Figueres; una coneguda dona de Banyoles (Pla de l’Estany);
la mare de l’alcalde --entre 1937 i 1938-- de l’Escala, Angeleta Bofill Sureda,
i un munt més.
Abans de traspassar el cas al jutge d’instrucció, la Guàrdia
Civil el va advertir d’una troballa que considerava altament sospitosa. En
l’escorcoll del domicili de la detinguda s’hi havia descobert un gramòfon amb plaques
de música miliciana. S’iniciava d’aquesta manera el procés sumaríssim
d’urgència número 51, que acabaria amb la vida de Salvadora Catà. El tinent Gabriel de la Mata Fernández va
instruir el cas entre el 24 de febrer i el 15 de març. De la Mata va demanar
informes sobre la conducta de Salvadora Catà a la Guàrdia Civil i va tornar a
escoltar els testimonis. El cap de la benemèrita va emetre un informe
demolidor, en el qual definia la treballadora com una “persona de ideas
extremistas y muy peligrosa para la Causa Nacional”, ja que “intervino en toda
clase de saqueos que se efectuaron en las iglesias y en muchos domicilios de
personas de orden”.
En un segon informe, la Guàrdia Civil detallava que
Salvadora Catà estava afiliada al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i
que la seva conducta “deja mucho que desear, por vivir maritalmente con un
individuo, aun viviendo su primer esposo”. Cal recordar que el POUM havia estat
prohibit i perseguit pel Govern de la República i el seu líder, Andreu Nin,
assassinat per policies republicans.
Les veïnes del carrer dels Alemanys, per la seva banda, van
endurir el to de les acusacions. Rosa Rosell va afirmar que l’encausada havia
saquejat la caserna de Girona i que mantenia molt bones relacions amb els milicians,
fins al punt d’assistir als enterraments dels seus militants. Segurament es
referia a la inhumació el juliol del militant del POUM Dídac Tarradell Estañol.
Maria Liñón va recordar que la bugadera havia gravat les
lletres FAI a les parets de casa, i que es mofava d’ella perquè havia treballat
amb les monges Josefines.
Mercè Vila, que en un principi s’havia mantingut al marge de
l’acusació, va canviar de pensament i va dir que l’encausada era una persona de
“ideas izquierdistas” i de “moral dudosa”.
Malgrat que amb tot això ja n’hi havia prou per condemnar
Salvadora Catà, calia alguna cosa més per condemnar-la a mort. Faltava
demostrar que era responsable de la mort del seminarista Antoni Puig. El tinent
De la Mata va aconseguir que Mercè Vila canviés les declaracions que havia fet
davant la Guàrdia Civil perquè la pena de mort de Catà pogués presentar-se com
un acte de violència compensatòria. Després d’advertir-la que si mentia podia
ser jutjada per traïció, Mercè Vila va recordar de cop i volta que, tres anys
enrere, quan els milicians buscaven Antoni Puig, Salvadora Catà els havia
indicat el camí amb les següents paraules: “ése a quien buscáis vive aquí al
lado”. Durant la postguerra els casos
s’instruïen en un clima de terror i que col·laborar amb la justícia militar,
participar activament en la caça de bruixes, era la millor manera d’evitar la
repressió.
 | |
| Condemna de Salvadora Catà |
En el moment d’elevar el cas al consell de guerra, De la
Mata va presentar Salvadora Catà com una “persona de malísima reputación” i com
una “gran partidaria de la revolución rojo-separatista”. El jutge militar també
li retreia que “en sus palabras se hallaban siempre expresiones de burla hacia
la Religión y hacia sus Ministros”. De la Mata donava per fet que la bugadera
havia denunciat el seminarista Antoni Puig, i obria, per tant, la porta a la
seva execució. El 25 de març de 1939, un mes després de ser detinguda,
Salvadora Catà va ser condemnada a mort. La sentència recollia les acusacions
formulades durant la fase d’instrucció i relacionava la mort del “bravo requeté”
amb la suposada denúncia de la bugadera. La mateixa sentència condemnava quatre
persones més a la pena capital i quatre a cadena perpètua. Cap dels condemnats
va tenir una defensa digna d’aquest nom. Qui s’encarregava d’aquesta feina era
un militar de rang inferior a la resta de membres del consell de guerra, que
amb prou feines coneixia els noms de les persones que teòricament defensava. La
sentència no es va executar de forma immediata, sinó que va caldre esperar que
“S.E. el Generalísimo” es donés per “enterado”. Mentre esperava el fatídic
consentiment, Salvadora Catà seguia empresonada al seminari diocesà de Girona,
que en aquells moments funcionava com a presó provincial. La reclusió devia ser
una experiència terrible, perquè l’any 1939 les presoneres s’amuntegaven en
cel·les molt petites, rebien poca alimentació i sofrien tortures sistemàtiques.
Salvadora Catà va conèixer la voluntat de Franco la nit del 24 d’abril. “Debido
a su estado de ánimo”, no va firmar el document que l’informava que seria
afusellada l’endemà a trenc d’alba. Les últimes hores de vida les va passar a
la capella de la presó, anomenada popularment com la Nevera, juntament amb els
altres condemnats: Sebastià Viñas, Francesc Masana, Narcís Tafalla i Josep
Folgorona.
Quan el dia començava a despuntar, els van fer sortir al
carrer, on els esperava un camió sinistre que cada matinada feia el trajecte
fins al cementiri. A les 7 del matí del 25 d’abril de 1939, Salvadora Catà va
ser afusellada contra la tàpia del cementiri de Girona. Tot seguit, la van
llançar a una fossa comuna que cada dia s’omplia de nous cadàvers.
L’últim document que figura al sumaríssim d’urgència número
51 és el certificat de defunció, que indica que la bugadera no va morir per
culpa de les bales, sinó per un “colapso cardíaco”. L’assassinat deixava orfes
dos nens d’onze i set anys, l’Enric i en Miquel.
L’execució de Salvadora Catà és un fet força excepcional.
Durant el període més sanguinari de la repressió franquista, la pena capital
estava reservada de manera gairebé exclusiva als homes. Entre 1939 i 1945 a
Catalunya es van executar 3.358 persones, entre les quals només hi havia 17
dones. En la majoria de casos es tractava de dones compromeses políticament,
que havien escollit un model de vida que no tenia res a veure amb el nacional-catolicisme.
Elles encarnaven una feminitat alliberada de l’autoritat masculina, cosa que
repugnava la mentalitat feixista. Amb aquests 17 assassinats exemplars, la Dictadura
manifestava la seva voluntat de restablir les relacions tradicionals de gènere
i d’eradicar qualsevol aspiració feminista que la II República hagués pogut
alimentar.
Segons publica ARIET.CAT, 77 anys després del crim, el nét
de Salvadora Catà llegeix amb incredulitat la sentència del tribunal militar.
“La presenten com una terrorista!”, diu Miquel Cot. Fins avui, ningú de la família
havia vist el sumaríssim d’urgència número 51, que descriu amb esfereïdora
objectivitat els darrers mesos de vida de la bugadera. El pare d'en Miquel,
l’Enric, el fill gran de la Salvadora Catà, no va parlar mai de l’assassinat
que li havia esmicolat la infància. La violència extrema del judici, la buidor
i la falsedat dels arguments, van quedar enterrats en l’espès silenci
franquista. Al número 8 del carrer dels Alemanys, on va continuar vivint la
família durant un temps, hi van penjar el retrat de la primera dona executada
per les tropes franquistes a Girona. Emmudida per la repressió, Salvadora Catà
segueix esperant que l'Estat espanyol anul·li la farsa judicial que li va
arrabassar la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada