Enric Marco fa un dels seus típics numerets a Olot davant Javier Cercas i Maria Barbal

Enric Marco tot cridant contra Javier Cercas al Festival MOT a la Carbonera d'Olot

Alguns periodistes han reconegut que el cas Marco ha estat un gran fracàs pel periodisme. 

El silenci d’un deportat que no vol parlar és molt més eloqüent, però el Marco els ho donava tot fet “Els mitjans de comunicació estaven encantats de l’Enric Marco, perquè els explicava una història èpica. El problema és que no deixava parlar els altres deportats, que també volien dir-hi la seva”, va explicar ahir Javier Cercas. 

Maria Barbal va apuntar que molts deportats no volien explicar el que els havia passat, especialment en públic.  

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 17/04/2016 

Olot (La Garrotxa).- 

Llegim a la premsa convencional que ahir Enric Marco Batlle ha irromput al col·loqui entre Javier Cercas i Maria Barbal al Festival MOT que es celebrava a la Carbonera d’Olot (la Garrotxa).

Tots dos escriptors havien estat convidats a Olot per parlar del cas d’un personatge que durant anys s’havia fet passar per supervivent d’un camp de concentració nazi.

El festival MOT havia programat enguany el col·loqui ‘Escriure impostors’ i hi havia convidat dos autors que han escrit novel·les a partir del cas de l’agent provocador Enric Marco, que aconseguí en el seu moment dividir i desfer en part l’anarcosindicalisme peninsular després d’acatar amb força l’anarquisme social més específic.

Maria Barbal ha publicat En la pell de l’altre i Javier Cercas El impostor. Cinc minuts després de començar el col·loqui a la Carbonera, Javier Cercas va detectar la presència d’Enric Marco entre el públic. El va saludar i el va convidat a pujar a l’escenari. Marco va rebutjar l’oferta de l’escriptor i el va titllar justament a ell de ser un impostor. Pocs minuts després va sortir de la sala i va fer unes declaracions de mal pagador a Ràdio Núvol.

Després de la interrupció de Marco, es va reprendre la conversa entre Barbal i Cercas, que moderava Margarida Casacuberta, directora del festival MOT.

Barbal va explicar que en la seva novel·la, En la pell de l’altre, va partir del cas Marco, però va procurar distanciar-se’n ben aviat per crear un personatge femení, la Ramona Marquès, que viu unes carències afectives i pateix un deliri semblant al de Marco. Barbal veu la història de Marco com un cas patològic, i mentre construïa la novel·la es va documentar llegint estudis i parlant amb psicòlegs per entendre el seu personatge.

Javier Cercas, en canvi, va fer directament una novel·la sobre la impostura de Marco i es va documentar parlant amb el mateix personatge, en unes converses que va gravar perquè no se’l pogués acusar de tergiversar la veritat. Cercas ahir va defensat el dret de fer ficció a partir d’una vida real com la de Marco: “La ficció pura no existeix. Tots fem ficció a partir de la realitat, i jo procuro fer-ne ajustant-me a la realitat”. “La veritat que explicava Marco era edulcorada, amable. No deia la veritat. Primo Levi parlava de les zones grises, aquell espai en què les víctimes es convertien en botxins. Marco, en canvi, explicava una història maniquea de bons i dolents, on tot era blanc o negre. La veritat, en canvi, és molt més dura i brutal. I preferim quedar-nos amb les mentides. Els mitjans de comunicació estaven encantats de l’Enric Marco, perquè els explicava una història èpica. El problema és que no deixava parlar els altres deportats, que també volien dir-hi la seva”, va afegir Cercas.

Barbal va apuntar que molts deportats no volien explicar el que els havia passat, especialment en públic. “No crec que vulguem la mentida”, va afirmar Barbal. “Hi ha una part de la societat que vol oblidar. Crec que som molts els que reivindiquem encara ara la memòria històrica, tot i que hem fet bastant tard, perquè la majoria dels que van patir la Guerra Civil ja han mort. Som els descendents els que continuem volent la veritat. I respecte als mitjans, depèn”. A La pell de l’altre, Barbal introdueix la figura d’un periodista investigador, Horaci Clua (HC en record de Huertas Clavería), que entra en contacte amb la Ramona Marquès i s’adona que hi ha un llibre per escriure. I fent recerca s’adonarà que la Ramona ha mentit”. Barbal també va recordar la periodista russa Anna Politovskaia, que va ser assassinada per dir la veritat.

Javier Cercas, però, no és tan optimista com Barbal. “Crec que tenim problemes amb la digestió del passat. I quan la veritat ja no ens agrada, l’edulcorem. Alguns periodistes m’han reconegut que el cas Marco ha estat un gran fracàs pel periodisme. El silenci d’un deportat que no vol parlar és molt més eloqüent, però el Marco els ho donava tot fet. El van arribar a convidar a parlar en un acte de commemoració del camp de Ravensbrück, que era un camp de concentració de dones”. 

A Cercas, el cas Marco li suscitava tres preguntes. En primer lloc, ¿per què un home menteix sobre un fet tan greu com l’Holocaust? Marco era un home que volia ser estimat, respectat, i per això va necessitar construir per a si mateix un relat heroic sobre els camps. La segona pregunta és: Per què tots ens el vam creure? Aquí Cercas dóna tres respostes possibles. Marco explicava el que tothom volia escoltar. El seu relat va triomfar perquè feia un discurs tranquil·litzador i la gent s’emocionava. Marco no explica la història sinó que fa kitsch de la història. En segon lloc, el van creure perquè vivim en l’època de la sacralitzacio de la memòria. Sembla que el testimoni sigui intocable, però la memòria també ha d’estar sotmesa a crítica i no pot susbstituir la història. Per què ningú va qüestionar el testimoni de Marco durant tants anys? Probablement perquè la sacralització de la víctima ha portat a confondre víctimes i herois, i no són el mateix. Kertesz va ser deportat a Auschwitz als quinze anys, però això no el converteix en un heroi. Un heroi és algú que diu no quan tothom diu sí.

Cercas encara s’ha fet una tercera pregunta: Per què desassossega tant el cas Marco? Perquè aquest home és un mirall del que som. La literatura és una exageració del que som. Els escriptors creem hiperboles per visualitzar les coses. “Marco és una hipèrbole monstruosa del que som. Aquest home no és un cas patològic. És com tots nosaltres, però portat a un extrem amoral.”, va dir Cercas.

Barbal no es va mostrat conforme amb la visió que tots siguem impostors en grau menor. “És cert que Marco va enganyar tot un país, però potser els periodistes no va investigar prou”. Cercas va replicat que Marco no era un malalt que es cregués les seves pròpies mentides: “Marco és un narcisista”, ha conclòs l’autor d’El impostor. Barbal feia que no amb el cap, però no hi havia temps per discutir més.