Els militars també tenen Twitter

El 'community management' de la guerra: assistim a una conferència del general espanyol Francisco José Gan, que va parlar de la relació entre informació i força armada dimecres passat a la Capitania General de Barcelona. 

El periodista José Antonio Guardiola alerta del fet que molts corresponsals de guerra "se centrin més a expressar el patiment del periodista en veure el patiment de la gent que a mostrar el patiment de la gent en si". 

El general Gan va assegurar que, en les operacions bèl·liques, "el punt dolent és el que crida l'atenció, un 5% de maldat pot tapar un 95% de bondat". 

Sorprèn el fet que el general expliqués de manera tan detallada a les periodistes les estratègies a través de les quals l'exèrcit intenta aconseguir que l'opinió pública doni suport a la pràctica de matar persones. 

Els interiors de la Capitania Militar, on va tenir lloc l'acte, són d'inspiració versallesca, i compten amb una valuosa dotació pictòrica i escultòrica, i un mobiliari d'època

  

DIRECTA 14/04/2016 

Marc Rude  

Una vuitantena de persones, la immensa majoria homes, han assistit a l'acte. Alguns periodistes, però sobretot oficials d'altra graduació de l'Exèrcit de Terra, les Forces Aèries i la Guàrdia Civil

Fa uns dies, a la redacció de la Directa ens va arribar un correu del coronel Pelegrina, cap de l'Oficina de Comunicació de la Inspecció General de l'Exèrcit, unitat amb seu al palau de Capitania Militar, al passeig de Colom. Els militars convidaven al gremi periodístic i a totes aquelles persones interessades, prèvia confirmació, a la I Jornada sobre las operaciones militares y los medios de comunicación. I vam decidir anar-hi. El periodista de TVE José Antonio Guardiola va oferir consells per a corresponsals de guerra, i tot seguit el general Gan, màxim responsable de l'aparell d'intel·ligència de l'Exèrcit Espanyol, va desplegar una descripció detallada de les armes de la "guerra de la informació" a través de les quals les forces armades intenten, per exemple, persuadir la població civil perquè doni suport a intervencions bèl·liques. N'hem fet una crònica.  

Anem a veure militars 

Fa solet i el passeig marítim de Barcelona, entre Via Laietana i la Rambla, és ple de turistes i furgonetes de la UIP. Els antiavalots de la Policia Nacional es relleven per figurar davant els edificis estatals amb una metralleta, i mentrestant mandregen a les furgonetes, amb les portes obertes. Un d'ells duu penjats del retrovisor una bandereta espanyola i un clauer de Son Goku. Al terrat del palau de Capitania, oneja una altra rojigualda, però aquesta d'uns trenta o quaranta metres quadrats, espai més ampli que la nostra redacció. Fa dos anys, el govern del PP va substituir la bandera anterior, de mida més convencional, per una de més grossa, visible des d'un grapat de milles mar endins. El porter és un soldat abillat amb tota l'equipació de combat, al més pur estil Call of Duty. Porta fusell, vestit de camuflatge, boina vermella, ulleres fumades i un braçal que assenyala la seva pertinença a la Policia Militar. L'acompanya un caporal amb uniforme de vestir, que s'encarrega de rebre els assistents a la xerrada. Ens identifiquem i, després de comprovar que en Gorka i el Marc som a la llista, entrem. 

Un palau molt bonic 

En l'aspecte artístic i arquitectònic, realment val la pena visitar el palau de Capitania. L'edifici, que va començar a funcionar com a convent el segle XVII, va ser reformat el 1929, en el marc de l'Exposició Universal. La construcció s'articula al voltant d'un pati d'estil andalús, amb una font central, i les parets estan decorades amb rajoles de colors de motius heràldics i florals. Malgrat que el 2014 un usuari de Twitter va denunciar la presència d'una figureta d'un oficial nazi a cavall en una lleixa, no hem vist cap rastre d'iconografia colpista. 

Els interiors són d'inspiració versallesca, i compten amb una valuosa dotació pictòrica i escultòrica, i un mobiliari d'època. L'element més excèntric són potser unes llances de bambú, coronades per una cinta amb els colors habituals aquí. Un oficial, que es presenta com el responsable d'organització de la jornada, ens saluda i ens acompanya a la sala del tro, on es faran els parlaments. La cambra està recoberta en fusta noble, vellut, grans miralls i relleus daurats en guix. Una aranya enorme i canelobres amb espelma elèctrica il·luminen la sala, i de les parets pengen olis de tota la col·lecció de Borbons; hi ha també un bust en bronze de l'ex-reina Sofia. En aquesta ocasió, el tron que dóna nom a la sala s'ha enretirat per encabir l'audiència. Al seu capçal penja un retrat de Felip VI subjectat per dos cordills bastant precaris, que desentonen amb la decoració sumptuosa de la resta de l'estança.  

Consells per a periodistes de guerra 

El periodista José Antonio Guardiola va criticar les "ínfules d'estrelleta" de moltes companyes, així com aquelles que "més que reporters de guerra, són reporters al hall d'un hotel d'un país en guerra"

Una vuitantena de persones, la immensa majoria homes, han assistit a l'acte. Alguns periodistes, però sobretot oficials d'altra graduació de l'Exèrcit de Terra, les Forces Aèries i la Guàrdia Civil; a més d'una vintena d'ancians, presumiblement ex militars a la reserva. Mentre el cronista s'acomoda a la cadira, dóna un copet sense voler a un comandant, fet que li provoca un cert esglai. Hi ha comandants, coronels, tinents coronels... sí, hem consultat la jerarquia de les estrelletes dels rangs a la Wikipedia. 

La primera ponència va a càrrec de José Antonio Guardiola, periodista veterà en la cobertura de conflictes internacionals i director del programa de documentals En Portada de Televisió Espanyola. Guardiola critica les "ínfules d'estrelleta" de moltes companyes, així com aquelles que "més que reporters de guerra, són reporters al hall d'un hotel d'un país en guerra". Denuncia que algunes professionals "se centrin més a expressar el patiment del periodista en veure el patiment de la gent que a mostrar el patiment de la gent en si", i que d'altres facin notícies en format de "parte militar", que ignoren la part humana dels conflictes. El periodista afirma que, per la reportera, "la guerra és menys perillosa del que sembla des del sofà; potser en un dia només hi ha dos minuts de tirotejos". D'altra banda, assenyala que "la societat no és conscient del que suposa un conflicte bèl·lic; la guerra és la destrucció total, no només per a les víctimes sinó per tota la població dels països on es fa: les seqüeles duren generacions". Guardiola recomana als periodistes l'ús de sistemes de protecció com cascs i armilles antibales i els desaconsella anar acompanyats de persones armades.

José Antonio Guardiola entra tot seguit en la idea central de les jornades, que és la relació entre militars i periodistes, en la qual, subratlla, "és bàsica la confiança mútua". Guardiola afirma que els dos grups han de comprendre que "en l'essència de la milícia hi ha el secret, mentre que en l'essència del periodisme hi ha la revelació del secret". El ponent fa balanç de l'experiència d'haver-se relacionat amb exèrcits de diferents països. Considera que el nord-americà és "el menys professional"; en canvi, el tracte amb els oficials britànics és "molt correcte, però fred". La preferència de Guardiola, que va obtenir el grau d'alferes fent el servei militar universitari, és l'Exèrcit espanyol. "Que, quan estàs a un país estranger, et trobis amb algú que, després de passar-te la informació, et convidi a una cervesa o a veure un partit de l'Atleti, fomenta la bona relació entre la premsa i l'exèrcit". El periodista destaca, per concloure, els canvis que ha experimentat la cobertura de conflictes els darrers anys, en què la funció d'"intermediari" del reporter perd pes quan qualsevol pot penjar més ràpidament els continguts a les xarxes, inclús els mateixos actors bèl·lics, com és el cas del Daeix. 

General, politòleg i alpinista  

El general Gan Pampols deixa clar d'entrada que "els militars complim ordres i estem subjectes a una legalitat molt detallada en aquests aspectes

Si pensem en un amant de la muntanya llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia, la imatge que ens vindria al cap potser portaria un parell de rastes, serrell o arracades circulars de plata, però ben difícilment hi associaríem un general espanyol. Ens equivocaríem. Un militar recita amb certa pompositat el llarg currículum del general Francisco José Gan Pampols, màxim responsable dels serveis d'intel·ligència de les forces armades de l'Estat. Gan, nascut a Figueres, ha estat al pol Nord i al pol Sud, i ha fet els cims de l'Everest, l'Aconcagua i el Kilimanjaro. Ha escrit llibres, ha comandat soldats a Bòsnia i l'Afganistan i té onze condecoracions --"una d'elles amb distintiu blau", remarca l'ordenança--, que llueixen, de vives coloraines, al pit de l'uniforme del general.

Francisco José Gan comença per abordar el tema de la xerrada, els vincles professionals entre periodistes i militars. Deixa clar d'entrada que "els militars complim ordres i estem subjectes a una legalitat molt detallada en aquests aspectes". Explica el marc normatiu que regeix la relació entre exèrcit i premsa, basat en la Llei Orgànica 9/11, que limita el "dret a comunicar i rebre informació veraç" recollit a l'Art. 20 de la Constitució espanyola en casos en què preval "la salvaguarda de la seguretat i la defensa nacional".  

L'Exèrcit Espanyol es prepara per a la "guerra de la informació" 

El general detalla l'estructura institucional que genera i transmet la informació als periodistes i al públic des de l'exèrcit. El sistema funciona, subratlla Gan, seguint els principis bàsics militars de jerarquia i disciplina. "La comunicació militar no és improvisada, respon a un pla: la política informativa és un annex de les operacions". Les directives del Ministeri de Defensa sobre Comunicació Estratègica (Estratcom) es traslladen a l'Estat Major de la Defensa (Emad) i després al comandament de les operacions. "Amb el concepte d'Estratcom, volem dir que la comunicació de l'exèrcit persegueix fins estratègics, té diverses intencionalitats".

El general Gan parla de la "guerra de la informació" i la importància creixent de les polítiques comunicatives en els conflictes armats contemporanis. Situa l'origen del concepte en la Smith-Mund Act, aprovada pel congrés nord-americà del 1948 i destinada a elaborar una estratègia de propaganda a escala global per persuadir al món de les "bondats" de la política exterior dels EUA i contrarestar, alhora, la influència del bloc soviètic; el projecte va posar en funcionament diverses ràdios arreu del món, entre elles Radio Liberty, freqüència transmesa a través de les antenes de la platja de Pals. Un altre dels grans mestres del gremi és Rússia, els artefactes diplomàtico militars de la qual són tan complexos que "només sentirem tocar un violí, però mai l'orquestra sencera".

Les accions de guerra de la informació es duen a terme sobre diversos objectius, ja siguin la mateixa població, la d'un territori en conflicte, els soldats, les seves famílies, la comunitat internacional... "Són especialment importants els temes de legalitat i legitimitat" –exposa el responsable de la intel·ligència militar espanyola–. "Per molt que compleixi amb la legislació, si la gent no veu una intervenció militar com a legítima, la rebutjarà: la legitimitat és quelcom que concedeix la ciutadania". El general afirma que, "per l'audiència, la percepció és la realitat, i l'audiència sempre té raó". A la vegada, assegura que, en les operacions bèl·liques "el punt dolent és el que crida l'atenció, un 5% de maldat pot tapar un 95% de bondat".  

Força letal (massiva o selectiva) 

Francisco José Gan parla de la coordinació entre els instruments de poder diplomàtics, econòmics, i militars per guanyar les guerres contemporànies, caracteritzades per l'asimetria dels actors, el predomini de les forces especials i els mercenaris, els límits espaciotemporals difusos dels conflictes o la immediatesa de la informació. Entre les eines bèl·liques que proposa el general, les tècniques de màrqueting conviuen amb la categoria més clàssica "ús de la força letal", desglossada en "massiva", "selectiva" i "amenaça". 

En resum, una ponència molt interessant. Pel que fa a la impressió subjectiva, sorprèn el fet que el general expliqués de manera tan detallada a les periodistes les estratègies a través de les quals l'exèrcit intenta manipular-nos per aconseguir que l'opinió pública doni suport a la pràctica de matar persones. D'altra banda, Gan trenca amb la idea popular de l'exèrcit espanyol com una institució de costums antiquats. Les tàctiques de Sun Tzu postmodern del general podrien exposar-se perfectament en qualsevol classe magistral de relacions internacionals, ciència política o psicologia social: sens dubte, en el seu cas el concepte "intel·ligència militar" no és un oxímoron. Bé, si deixem de banda que posa tot aquest coneixement al servei de la pàtria, per la qual, com tot militar, està obligat a prémer el gallet independentment dels interessos que hi hagi darrere l'ordre de fer-ho. 

Maniobres polèmiques 
Els exercicis militars de l'exèrcit espanyol han generat polèmica les darreres setmanes a Catalunya. L'alcaldessa de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), es queixava dimecres passat que 500 soldats de la base que hi ha al municipi van realitzar maniobres "amb armes llargues i posició d'atac" pels carrers del poble a l'hora que la mainada sortia de l'escola, instrucció que l'exèrcit va considerar "convencional". D'altra banda, el 23 de març l'Ajuntament de Barcelona va aprovar una proposició contra les maniobres que fan els soldats del complex militar del Bruc al Parc Natural de Collserola. Pel que fa a la presència de l'Exèrcit espanyol a Catalunya, a més de les casernes de Sescebes, seu del Regimiento Arapiles de caçadors de Muntanya i el Bruc, on està estacionat un Batalló, trobem també l'Acadèmia General Bàsica de Suboficials, al poble pallarès de Talarn, i la capitania i les comandàncies terrestre, aèria i naval, a Barcelona; per altre costat, l'institut armat de la Guàrdia Civil té una vuitantena de casernes escampades pel territori.