Ressò franquista en la setmana santa a Girona

Els Manaies gironins i la memòria selectiva de Carles Puigdemont. 

Les celebracions catòliques de la denominada setmana santa van molt lligades a la història recent del país. 

No va ser fins després de la victòria franquista de 1939, en plena repressió militar, que organitzacions religioses gironines com la Confraria de Jesús Crucificat van tornar a desfilar pels carrers gràcies a la complicitat amb el nou règim dictatorial. 

Milers de catalans de dretes van participar en la violència i la repressió que acabà amb la vida de gent com Carles Rahola.

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 28/03/2016 

Girona (Gironès).- 

Llegim a ARIET.CAT que a la ciutat de Girona les celebracions catòliques de la denominada setmana santa són poques. La principal és la presència dels Manaies, també coneguts com la Confraria de Jesús Crucificat. Els Manaies, o “armados” --és així com s’anomenen per les Espanyes--, es vesteixen de legionaris romans. Tot i ser una institució molt hermètica l’Ajuntament els dedica tota mena d’atencions. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que anteriorment ostentava el càrrec d’alcalde de Girona, fou l’encarregat d’inaugurar la plaça dels Manaies durant la setmana santa de 2015. Ubicada entre la Gran Via de Jaume Primer i el passatge d’Emili Blanch, la plaça conté una escultura de set metres d'alçada cedida per la Confraria. El monòlit religiós va substituir la locomotora de l’històric trenet de Sant Feliu de Guíxols que fins llavors presidia aquell indret. L’acte d'inauguració no es va fer pas en una data aleatòria, sinó coincidint amb el 75è aniversari dels Manaies, que es van constituir l’any 1940. Tot i tenir constància de la seva activitat processional des de mitjans s. XVIII, no és fins després de la Guerra Civil que es converteixen en els Manaies que coneixem avui en dia.

Un any abans, el 4 de febrer de 2014, Puigdemont va inaugurar un altre monument, però en aquest cas de dimensions molt més reduïdes. Es tracta de la placa per commemorar el 75è aniversari de l’arribada de l’exèrcit franquista a Girona, el 4 de febrer de 1939, i la repressió que se’n derivà. La placa es troba a la plaça Marquès de Camps, ja que fou allà on Camilo Alonso Vega, general en cap de l’exèrcit ocupant, rebé els honors del triomf abans de prendre possessió de la Casa de la Vila. Així doncs, una placa ben humil recorda les víctimes de l’ocupació militar franquista, que en la majoria de casos també eren ben humils.

Casualitats de la història, o no, el cert és que la primera efemèride no es pot entendre sense la segona. La fundació --o refundació-- dels Manaies fou conseqüència del context sociopolític de la ‘Nueva España’, aliada a l’eix feixista d’Hitler i Mussolini. En una època fosca i trista on no podies obrir ni un quiosc de castanyes sense el consentiment del Movimiento Nacional de la FET de las JONS, refundar els Manaies no estava a l’abast de qualsevol fill d’obrer ni de pagès. Les 26 persones que se’n van encarregar eren “muchachos de las más distiguidas clases sociales de nuestra Ciudad… Personas de sólida formación cultural, que en todo momento se muestran conscientes del significado de honda trascendencia católica de la procesión, realizando su cometido con la seriediad y respeto debidos”, tal com recordava el diari franquista ‘Los Sitios de Gerona’ el 4 d'abril de 1944.  Mentre els Manaies recuperaven les tradicions, 370 veïns de Girona eren víctimes de la repressió franquista. Entre les víctimes hi havia Carles Rahola, periodista i intel·lectual assassinat per escriure textos “separatistes en un diari separatista”. Un d’aquests textos, ‘Contra l’invasor’, va ser esmentat en una piulada pel també periodista --a seques-- Carles Puigdemont. En el moment en què va deixar l’alcaldia de Girona per presidir el Govern de la Generalitat, la Brunete mediàtica espanyola va utilitzar aquesta piulada per presentar Puigdemont com el fill de Satanàs. Puigdemont va explicar de manera molt cortesa i pedagògica a Inés Arrimadas, portaveu de Ciutadans al Parlament de Catalunya, el sentit de la piulada; no era que l’invasor fos l’Estat espanyol actual, com volia fer creure la dreta espanyola, sinó que ho era el feixisme (italià, alemany i espanyol) a la Guerra Civil. És de justícia honorar la memòria de Rahola, i és de justícia el revés que va endur-se Arrimadas. Però com que no és or tot allò que llu, no tot allò que fa Carles Puigdemont és honorable. La mateixa decisió i empenta amb la que va enfrontar-se a la dreta espanyolista al Parlament de Catalunya hauria de tenir-la per reconèixer públicament la responsabilitat d’aquella gent catalana, no poca, que es va posicionar a favor de “l’invasor”. Francesc Cambó, pare ideològic de tot bon convergent, finançà “l’invasor”, així com milers de catalans de dretes “de base” van participar en la violència i la repressió que acabà amb la vida de gent com Carles Rahola. No cal dir on estaven aquestes persones la setmana santa de 1940.

Sembla agosarat relacionar aquells que gaudeixen d’una processó durant la setmana santa, o aquells que la protagonitzen --com els Manaies--, amb la repressió feixista de postguerra. En el fons és tradició familiar dretana. Com diu en Narcís Reixach, president dels Manaies, “Nosaltres som totalment apolítics. Nosaltres fem la nostra feina i ja està”. Paraules, com aquelles que deia el general Franco: “usted haga como yo y no se meta en política”. Del franquisme en diuen tradició i no fer política. Per la nostra part, des d’aquesta Redacció de Tramuntana Vermella Mail, que aplega alguna gent de famílies represaliades durament pel franquisme, no podem deixar d'afegir que tot plegat és ressò del franquisme.