La mort dels tres xiprers de Jafre

Des de la meva sensibilitat ecologista, aquest episodi em sembla d’una especial gravetat, Catalunya no es mereix que morin tres xiprers per les discrepàncies polítiques  

 

[03/03/2016] 

JAUME REIXACH. Fundador i editor d’EL TRIANGLE 

Uns desconeguts han tallat i llançat tres xiprers que hi havia davant la casa que el director de teatre Albert Boadella i la seva dona tenen a Jafre (Baix Empordà). Es tracta d’un acte de represàlia per les conegudes posicions crítiques amb el nacionalisme català que té el fundador d’Els Joglars i, segons ha dit, no és la primera vegada que pateix les bretolades de suposats patriotes intransigents que, pel que es pot constatar, han decidit punir-lo per les seves opinions polítiques.

Quina culpa tenen els tres xiprers de la tírria que alguns independentistes eixelebrats tenen contra Albert Boadella? Per què aquests tres arbres, que creixien pacíficament a l’Empordà, han pagat amb la seva vida la picabaralla política que suscita el “procés”? A quin punt d’irracionalitat hem arribat que n’hi ha que no dubten en segar tres innocents xiprers per expressar el seu odi envers un creador teatral que, més enllà de les seves declaracions públiques sobre el pujolisme i la independència de Catalunya, és un contrastat geni de les arts escèniques?

Ningú no sap com acabarà això del “procés” ni fins on arribarà la suposada “desconnexió” encetada per Artur Mas. Però, de moment, els tres xiprers de Jafre és segur que ja no ho veuran.

Des de la meva sensibilitat ecologista, aquest episodi em sembla d’una especial gravetat. Parafrasejant Marta Ferrusola, Catalunya “no es mereix” que morin tres xiprers per les discrepàncies polítiques que provoca el somni independentista.

Tampoc en nom del somni independentista ha de morir la llibertat d’informació i d’expressió, tan malmesa i tan escadussera durant dècades en aquest racó de món. El departament de Presidència de la Generalitat acaba de publicar al DOGC la convocatòria per la concessió de subvencions als mitjans de comunicació privats (premsa escrita i diaris digitals) que s’editen en llengua catalana i aranesa. Ja estem acostumats a aquest “ritual” que es repeteix cada any, però això no treu que sigui d’una perversitat intrínseca sideral: la llibertat d’informació i la subvenció governamental són conceptes antitètics.

Aquest, com canta Lluís Llach, és un país petit i ens coneixem tots. Durant anys, les subvencions de la Generalitat s’han emprat com un mecanisme de propaganda i d’“omertà”. L’“això no toca” de Pujol –que va tenir la seva continuïtat durant l’època d’Artur Mas- ha provocat que la informació que rep la societat catalana hagi estat sistemàticament manipulada i censurada per afavorir i perpetuar els interessos mafiosos d’un ‘nucli’ dominant amb voluntat d’esdevenir hegemònic.

Jo vull creure que amb la presidència de Carles Puigdemont, que és periodista i sap que la llibertat és l’oxigen d’aquesta professió, els mitjans de comunicació catalans podrem treballar sense morrió. Jo vull creure que el nou equip responsable de Comunicació de la Generalitat no farà “llistes negres” de mitjans i periodistes “desafectes” als qui s’ha de marginar i menystenir. Jo vull creure que les subvencions i la publicitat institucional es distribuiran sense criteris sectaris i sense obediència deguda. Jo vull creure que TV3 i Catalunya Ràdio seran, a partir d’ara, uns mitjans objectius i plurals on els criteris informatius prevaldran per sobre de les consignes polítiques. (En aquest sentit, i espero equivocar-me, el nomenament de David Bassa com a cap d’informatius de TV3 no convida, precisament, a l’optimisme). 

Jo vull creure... Però, per si de cas, anuncio que EL TRIANGLE renuncia explícitament a demanar subvencions a la Generalitat per a no haver de pagar peatge polític i perquè considero que la societat catalana té altres necessitats molt més peremptòries que no engreixar la “menjadora” de la “coral de cantors processistes”. Això sí, vigilarem molt de prop la política comunicativa de Presidència i, si s’escau, denunciarem els seus excessos, contradiccions, silencis i incongruències. 

Jo vull creure que els tres xiprers de Jafre seran les últimes víctimes de la “massacre” que la llibertat d’informació i d’opinió ha patit a Catalunya des que l’any 1980, Jordi Pujol va aterrar a la presidència de la Generalitat.