La calavera i la tolerància

Curbet depositant el ram de flors de plàstic

“Davant per davant, l'estàtua del doctor Laureà Dalmau es deu preguntar quin pecat ha comès perquè cada dia de l'any hagi de veure semblant artefacte. Potser li passa perquè era republicà”  

 

[24/03/2016] Pau Lanao 

Per als mortals és l'emblema de la caducitat de l'existència. El ser o no ser de Hamlet ens mostra que, consumides la sang i les vísceres, és el darrer vestigi de l'ésser humà a desaparèixer. El fet li dóna la categoria de vas de vida i del pensament. Així ho creien els alquimistes, i potser així ho va creure el Domènech Fita quan va dissenyar el monòlit dedicat als manaies de Girona i va convertir la calavera en la base seminal d'un malson en què els flagells, els claus, les corones d'espines o la creu, elements típics del terror redemptorista catòlic o del gore hollywoodià, provoquen més que recolliment o misteri, por, repugnància o preocupació.

Ahir al matí dos nois magribins, asseguts al bancal, escoltaven l'Imagine de John Lennon versionat per Kaled.

A la tarda, a les set, quan la lluna plena estava a punt de menjar-se el sol i la ciutat es preparava per a la triada de passió, artistes, activistes, autoritats --hi havia alguns regidors-- i altres gironins convocats per en Quim Curbet van voler homenatjar tot allò que representa l'escultura posant un ram de flors, de plàstic, als peus del monument. La protesta, lúdica i amb un cert toc surrealista, la van fer persones que s'autodefinien com a tolerants, amants d'una ciutat oberta, que no entenien com la mort ha ocupat una plaça on s'ha arraconat la columna de la Constitució del 1869.

Davant per davant, l'estàtua del doctor Laureà Dalmau es deu preguntar quin pecat ha comès perquè cada dia de l'any hagi de veure semblant artefacte. Potser li passa perquè era republicà.