 |
| Un, dos, tres... mil grups de combat proletari a cada racó |
No es possible superar la misèria i l’explotació dins el
sistema capitalista, no hi una sortida que no sigui la revolució ni un camí que
no sigui la lluita
[Barcelona, 2 de març de 2016]
Tal dia com avui, ara fa 42 anys, Salvador Puig Antich era
assassinat a la presó Model de Barcelona, en compliment de dues penes de mort
dictades per la justícia franquista. Temps després, el seu assassí material i
els dos altres darrers botxins del règim ho explicaven en un reportatge: “si
hay que matar, hay que matar”, “en cumplimiento”, “si no lo haces tu, lo va a
hacer otro”.
Mostraven així l’enèsim exemple del que Hanna Arendt va
descriure com la banalitat del mal (aquesta filosofia mortífera i còmplice del
“jo només faig la meva feina”), la brutalitat en la estupidesa, la indiferència
sinistra, l’esgarrifosa inconsciència sobre el crim descomunal que s’havia
comès, contra una persona i contra les aspiracions de llibertat de moltes
altres.
L’Estat que de forma legal, amprada i covarda va treure-li
la vida al Salvador no només estava venjant la mort d’un policia, d’un “intocable”
del sistema. Amb el cop mortal, enviava un missatge clar a tots els que no
estaven disposats a sotmetre’s a la farsa de la Transició: tot quedaria “atado
y bien atado”, i el que no quedés lligat, seria tallat. Sense contemplacions.
I es que Puig Antich no va ser una “víctima” de la
dictadura, ni un “lluitador per la democràcia”. Era un revolucionari, culpable
de pensar i actuar en coherència amb aquesta condició. De pensament comunista
antileninista i de pràctica guerrillera, en Salvador va prendre part -entre
d’altres accions- en varis atracaments destinats a finançar l’autonomia dels
obrers en lluita i l’edició de llibres subversius, a més de participar en
l’intent d’execució del conegut torturador franquista Juan Antonio Creix, acció
que malauradament mai es va consumar. Com molts lluitadors i lluitadores de
l’època, era conscient de que es trobava en un període històric de canvi, on el
pas a un escenari revolucionari semblava una possibilitat real, concreta. O
això, o tornava a guanyar la reacció. O el naixement de la societat sense
classes, sense explotadors ni explotats, sense la condemna diària del treball
assalariat i de la pobresa, o la recuperació del vell món, l’enfortiment de les
cadenes, la tornada a un període d’estabilitat i afiançament del sistema
capitalista i de nou l’esvaïment del somni. Va ser això últim, i en el camí
s’hi va deixar la vida.
Altres en canvi, se’n van endur la millor part. Tant bon
punt es va donar el tret de sortida a la cursa electoral, van abandonar la
pancarta de les grans reivindicacions revolucionàries i col·lectives per
afrontar la seva pròpia carrera partidista, tenint com a meta aconseguir el
tros més gran possible del nou pastís de poder democràtic. En el moment de la
mort de Puig Antich aquest pastís ja estava en els seus càlculs, i la apatia i
la falta de mobilització van caracteritzar la seva actitud vers les penes de
mort i els crims franquistes, contra els que s’omplien -i s’omplen- la boca.
Així, Oriol Arau, l’advocat d’en Salvador, afirmà que “un dels drames més
importants que vaig trobar és que la impotència que em creaven els militars era
fenomenal, però era lògica. La impotència que em creaven els partits d’esquerra
no sols no era lògica, sinó que era demencial.”
Aquests que quan avui es toca el cas de Puig Antich parlen
de la brutalitat del règim franquista per no parlar de la seva pròpia
complicitat, aquests que parlen d’en Salvador com una víctima de la dictadura
per no haver de parlar d’ell com un lluitador revolucionari, no només difamen
la seva memòria, falsifiquen una història que es de totes nosaltres. I el fet
de que avui, més de 30 anys després, sigui clar que la “democràcia” per la qual
sempre se’ns ha dit que hem d’estar agraïts hagi fracassat estrepitosament,
demostra que els “violents” i els “radicals” tenien raó: no es possible superar
la misèria i l’explotació dins el sistema capitalista, no hi una sortida que no
sigui la revolució ni un camí que no sigui la lluita. Perquè en el fons res ha
canviat, tot ha de continuar.
Extret de:
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada