El MUME resseguint les petjades de l’exili obrer i republicà de febrer de 1939

El professor Salomó Marquès explica la història de la mina d'en Negrín

Quan es compleixen 80 anys del començament de la Guerra Civil, l’Alt Empordà i el Rosselló recuperen, a poc a poc, la memòria de la massa refugiada de 1939  

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 19/03/2016 

Argelers de la Marenda/Ribesaltes (Rosselló).-  

Llegim en la premsa convencional un reportatge d’actualitat sobre l’exili de febrer de 1939. Vuitanta anys després de l’inici de la Guerra Civil, l’Alt Empordà i el Rosselló són comarques que van teixint esforços per recuperar la memòria dels milers de persones exiliades que van haver d’abandonar la Catalunya ocupada per les tropes franquistes de la FET de las JONS, el Fascio italià i el nazisme alemany. Es calcula que gairebé mig milió de persones fugitives van creuar la frontera francesa del Pirineu Oriental entre el 28 de gener de 1939, data en què el l’Estat francès va obrir la frontera del Portús (Vallespir) i Portbou (Albera marítima, Alt Empordà), fins el 10 de febrer, quan l’exèrcit nacional franquista va aconseguir controlar tots els passos fronterers de l’Alt Empordà.

La massa fugitiva en la Retirada de 1939, cansada i derrotada arrel de la pèrdua del Principat de Catalunya, esperaven trobar al Rosselló, el Vallespir, el Confent i l’Alta Cerdanya refugi i protecció, però es van trobar amb l’hostilitat de l’Estat capitalista francès que els va confinar en terribles camps de concentració per intentar fer-los tornar a l’Espanya franquista o morir en aquell confinament forçós, com el de la platja d’Argelers de la Marenda (Rosselló), en condicions infrahumanes on membres d’aquesta Redacció hi tenia quasi tota la seva família.

La memòria d’aquests persones que van patir passió i mort en paraules de Federica Montseny --en el seu llibre ‘Pasión y muerte de los españoles en Francia’-- va ser invisible durant quatre dècades de dictadura franquista, però vuitanta anys després de la Retirada republicana de 1939 s’intenta recuperar-la per diversos camins.

L’any 2008 es va obrir el Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera (Alt Empordà), i a la Catalunya Nord, sota domini francès, també s’han fet petits passos amb el Memorial de Ribesaltes (Rosselló), inaugurat el 2015, i el centre d’interpretació sobre el camp d’Argelers de la Marenda, situat al Castell de Valmy des del 2014. Per tal de difondre aquesta memòria de l’Exili, el Museu d’Història de Girona i el propi MUME organitzen periòdicament visites als escenaris d’aquesta Ruta de l’Exili. La darrera va tenir lloc el dissabte 5 de març, de la mà del professor de la Universitat de Girona Salomó Marquès Sureda i el director del MUME, Jordi Font.

El 1939, els soldats republicans i la massa de gent del país que fugia del terror franquista i es dirigien a la frontera del Portús van abandonar Girona per carretera, seguint el recorregut del que ara és la N-II. Els més afortunats anaven en cotxe, bicicleta o tartana, però la gran majoria ho van haver de fer a peu mentre encara ressonaven els bombardejos a peu de la carretera i al centre de la ciutat de Figueres (Alt Empordà). Entre els fugitius hi havia parlamentaris catalans i diputats republicans espanyols. Aquests últims, de fet, van celebrar la darrera sessió de les Corts republicanes al castell de Sant Ferran, a Figueres. Després, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, es va refugiar al mas Barris, a la Vajol (Alt Empordà), per poder creuar la frontera, mentre que al veí mas Perxés d’Agullana (Alt Empordà) s’hi van concentrar nombrosos intel·lectuals i polítics catalans, inclòs el president de la Generalitat, Lluís Companys, el lingüista Pompeu Fabra o el vicepresident del Parlament de Catalunya, Antoni Rovira i Virgili. Tots ells van creuar la frontera del Pirineu per les Illes (Morellà, Vallespir) pocs dies després al costat de centenars de milers d’exiliats més, molts dels qual eren criatures. La Jonquera era el pas natural cap al Rosselló per a aquells que no coneixien el terreny, tot i que Companys i Azaña van creuar per passos de muntanya de la Vajol i d’Agullana per evidents motius de seguretat. Altres van optar per la ruta de Portbou entrant a Cervera de la Marenda, al Rosselló, pel coll de Balitres. Grups de soldats republicans van fugir pel coll de Banyuls, a Pils (Rabós, Albera, Alt Empordà). Altres, per la Presta (Prats de Molló, Vallespir). De fet, al final tothom va escapar per on va poder. 

L’Exili, un concepte global 

El MUME es troba situat al peu de l’antiga carretera de la Jonquera, que passa per l’antiga via Augusta de l’època romana, just per on van passar els refugiats camí del Rosselló. El va impulsar entre 2006 i 2007 l’Ajuntament de la Jonquera amb el suport de la llavors Conselleria d’Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat, gestionada per ICV-EUiA en el Tripartit, i està gestionat pel consistori, la Generalitat, la Universitat de Girona i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, amb el suport de la Diputació de Girona. Moltes de les imatges que s’hi poden veure recorden d’una forma alarmant a les que a les que avui hi ha a la frontera de Grècia amb Macedònia, la massa refugiada que els governs de la Unió Europea ahir van decidir deportar a Turquia, i és que l’exili és una qüestió universal. «Volem explicar el concepte global de què és l’exili en l’època contemporània; ja que no és només cosa del passat sinó que forma part del present i futur», assenyala el seu director, Jordi Font.

Les parets del museu, obra d’Enric Pujol i Jaume Santaló, recullen tant la cruesa de la Guerra Civil de 1936-1939 com l’angoixa de l’èxode forçat, posant l’accent en qüestions com els més de 40.000 joves de tot el món que es van integrar a les Brigades Internacionals per lluitar contra el feixisme franquista, la importància de la propaganda en la contesa bèl·lica i el cartellisme o els efectes del conflicte armat sobre la població civil. Per exemple, es mostren dibuixos com els de Josep Narro, un destacat il·lustrador català que va estar internat durant tres anys al camp d’Argelers de la Marenda, i de Josep Franch Clapés. Aquests traçats, fets in situ i viscuts en la pròpia pell, mostren el tedi i la misèria que teixien el dia a dia als camps de refugiats. Més enllà d’això, el MUME vol ser un homenatge als milers de republicans i obrers catalans i espanyols que van creuar la frontera, en molts casos per no tornar mai més a casa seva. “Se’n va anar/en un dia molt clar”, cantava Raimon el 1963, una cançó que molta gent va identificar com l’exili de la Retirada republicana de 1939. Del mig milió de persones exiliades que van passar la frontera francesa del Pirineu Oriental seguint aquesta ruta, la immensa majoria van anar a parar a camps de concentració francesos. Només de creuar la frontera ja es trobaven amb els soldats francesos que els «conduïen» sota l’exclamació d’«allez, allez». D’aquesta gent refugiada, prop de 180.000 es va quedar definitivament a l’hexàgon francès. Molts altres --prop d’un 60 per cent--, després de passar tres o quatre mesos patint fam, fred i humiliació als camps francesos, van decidir tornar a l’Espanya franquista, creient que el nou règim seria més clement del que realment va ser, amb sentències de mort i repressió a l’ordre del dia. Uns 5.000 van marxar cap a la URSS i altres van escampar-se per altres països europeus com Suïssa o Gran Bretanya, però molts van acabar creuant l’Atlàntic i exiliant-se a Amèrica Llatina. Mèxic, recorda Salomó Marquès, va ser l’únic país que va acollir tothom que hi va arribar sense condicions.

Els diferents camps de refugiats que es van crear al sud de França van registrar 15.000 víctimes mortals, fruit de la fred, falta d’higiene i desnutrició. Quan va esclatar la Segona Mundial interimperialista, alguns refugiats es van unir --en alguns casos per ideologia i en altres per força-- a la Resistència francesa contra els nazis alemanys. En el pitjor dels casos, van acabar en algun camp de concentració alemany, on va morir la majoria dels presoners que foren declarats apàtrides pel franquisme.

Del mig milió de persones que va creuar aquesta frontera, uns 160.000 procedien dels Països Catalans. El MUME recull els seus noms i, en alguns casos, la seva història, des de Josep Terradellas, Carles Riba o Mercè Rodoreda fins a catalans i gironins humils que van abandonar a contracor la terra que els havia vist néixer. Entre aquests es troben Joan Cabratosa i Pilar Sender amb la seva filla, Pilar; el polític i periodista Jaume Miravitlles, l’escriptor Josep Puig Pujades, l’alcalde de Figueres Alexandre Deulofeu o l’escriptora Maria Àngels Vayreda, entre molts altres. Alguns d’ells acabarien tornant, però molts van morir a l’exili.

L’Alt Empordà no va ser només refugi de sindicalistes i soldats republicans que intentaven escapar dels militars franquistes i les tropes nazi-feixistes, sinó que també va amagar tresors de la República espanyola. En un intent per protegir l’or del Banc d’Espanya i algunes peces del Museu del Prado dels bombardejos a Madrid, el Govern republicà va decidir treure’ls i amagar-los, primer a Cartagena i després a la Mina Canta de la Vajol. Aquesta mina de talc, també coneguda com a mina d’en Negrín –ja que el fill de president del Govern republicà instal·lat a València entre l’estiu de 1937 i el març de 1939 era l’oficial de l’Exèrcit Popular de la República que guardava aquests béns de l’Estat-, era on s’hi va enviar una remesa de quadres del Museu del Prado i nombrosos lingots d’or, per ubicar-los a tocar la frontera francesa. Els béns que s’hi van amagar estan valorats pels historiadors en 500 milions de dòlars. Els quadres el febrer de 1939 s’acabarien enviant a Ginebra i retornant a Espanya ja en plena dictadura franquista.

En el seu moment, a la mina hi treballaven 30 persones en unes condicions molt precàries, amb el fred i la humitat calant-los els ossos. En aquests moments, la mina es troba tancada, però l’edifici que s’hi va construir a sobre, amb la bandera republicana tricolor pintada a la façana, és ben visible.  

Una memòria lentament recuperada 

Mentre que a Catalunya l’Exili va deixar moltes ferides obertes, amb famílies trencades que mai més es van tornar a trobar, a l’hexàgon francès li ha costat temps admetre i avergonyir-se dels seus camps de refugiats. Tot just l’any passat, el primer ministre francès, Manuel Valls, va inaugurar el Memorial de Ribesaltes, de 42 hectàrees, que conserva part dels barracots originals i un gran edifici amb exposicions permanents. Valls va admetre que es tracta d’un espai «per no oblidar» un dels «episodis més foscos de la història francesa», i va confiar que serveixi per «tornar la dignitat robada» als milers de persones que hi van malviure.  

La platja d’Argelers de la Marenda, avui convertida en resort turístic, va acollir un camp per on van passar unes 100.000 persones entre febrer i juny de 1939. La xifra exacta no se sabrà mai. Les autoritats franceses van al·legar que s’havien trobat desbordades i que no s’esperaven unes quantitats tan grans de persones refugiades, justificant així les precàries condicions amb què van «acollir» la gent exiliada. Tot i això, aquesta versió oficial general molts dubtes. «La guerra es va acabar el 1939, però l’Exili havia començat molt abans i es va produir escalonadament durant la guerra. L’any 1938, França ja sabia el que podia passar a través del consolat, l’ambaixada i els avisos de l’Ajuntament d’Argelers. És mentida que no sapiguessin que vindria tanta gent», subratlla Salomó Marquès.

La gent refugiada dormia a la intempèrie o en barracons que més aviat es podrien considerar tendes de campanya, exposats a una tramuntana glacial i davant d’una mar que els servia de mur natural per impedir-los escapar. Només les embarassades més afortunades podien fugir-ne per parir i passar unes setmanes d’assossec a la Maternitat d’Elna (Albera, Rosselló), fundada per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz. L’any 2014, la localitat va inaugurar el Centre d’Interpretació del Camp d’Argelers de la Marenda, situat al castell de Valmy. «Nosaltres no parlem de retirada, perquè és un mot militar, sinó d’èxode republicà», aclareix el regidor de Cultura i Catalanitat de l’Ajuntament d’Argelers, Bernard Rieu.

En aquests moments, el municipi d’Argelers de la Marenda compta amb 10.000 habitants a l’hivern i més de 150.000 a l’estiu com a població litoral de vacances, però, segons recorda Rieu, «en aquell moment eren com un poble amb milers d’habitants tancats a la platja, darrere els filferros». Per això, i malgrat que la comunitat catalana és en aquests moments una minoria al municipi, han decidit preservar la memòria del camp d’Argelers de la Marenda, que va ser el primer que es va construir. Al cap de només una setmana, tanmateix, ja estava saturat, de manera que immediatament se’n van haver d’aixecar molts altres, com el de Ribesaltes, Sant Cebrià de Rosselló, el Voló o del Bacarès, per posar només alguns exemples. El camp d’Argelers de la Marenda, concretament, va estar en actiu des de 1939 fins el 1941, tot i que va quedar molt «tocat» per les grans inundacions de 1940 a la Catalunya Nord, que el van arrasar completament.

A diferència dels camps de concentració nazis alemanys, els obrers i soldats republicans exiliats no van ser executats als camps francesos. Tot i això, la vida era molt dura i extremadament miserable, i una de les poques maneres de sortir-ne sense haver de tornar a l’Espanya franquista era enrolant-se en les Companyies de Treballadors Estrangers. Els obrers refugiats eren mà d’obra barata, per tant, de seguida els van anar a buscar. Un cop començada la Segona Guerra Mundial interimperialista, la incorporació a aquestes companyies de treball militar va passar a ser obligatòria. Per intentar fer la vida als camps una mica més suportable, alguns dels seus internats, entre els quals hi havia nombrosos artistes i intel·lectuals, organitzaven trobades de debat per compartir inquietuds polítiques i culturals; com a manera per preservar la seva dignitat i humanitat.

Més enllà del centre d’interpretació, la platja d’Argelers de la Marenda no té cap rastre del drama que s’hi va viure. Un petit monòlit a l’entrada recorda que allà va haver-hi un camp de concentració el 1939, però per la resta, no deixa de ser una gran urbanització turística més. Ben a prop es troba també el «cementiri dels espanyols», on eren enterrats aquelles internades  que perdien la vida, fossin de la nacionalitat que fossin. Avui en dia, se tracta d’un espai ocupat per cases i jardins, on només queda un petit monument amb els noms dels refugiats (i dels infants) que hi van perdre la vida. Moltes de les víctimes, tanmateix, romandran anònimes.  

Mira també:
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2016/03/sortida-organitzada-pels-amics-del-mume.html]