Havia nascut el 1869 a Madrid.
Arrel
de la insurrecció obrera de juliol de 1909 es refugià a Perpinyà, on amb el palamosí Eusebi
Carbó forma un grup anarquista exterior relacionat amb els exiliats peninsulars de París.
Francisco Miranda Concha:
El 9
de febrer de 1950 mor a Barcelona l'anarquista i anarcosindicalista Francisco
Miranda Concha. Havia nascut el 1869 a Madrid (Castella). Fou el fillastre
d'Anselmo Lorenzo Asperilla --la seva mare, Francisca Concha Gordo, després de
enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo.
D'antuvi
treballà com a moliner i després com a enquadernador. En el 1902 presidí el Comitè
Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una
gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en
l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» --sobre unes bombes trobades a la
muntanya del Coll de Barcelona-- i fou absolt.
Durant
la denominada Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb
Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la
comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir a l’exili.
Amb
el palamosí Eusebi Carbó i Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà
(Rosselló), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (Illa
de França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença,
Occitània).
Participà
en la sessió secreta del Primer Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva
clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar
la vaga revolucionària. L'any 1912 participà activament en les activitats del
Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de
mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre
el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival
celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona.
El
5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès
Occidental) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era
il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a
representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir
a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art
Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró (Maresme). Després de la
reconstrucció de la CNT, en el 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè
Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de
la Pau del Ferrol.
Participà
en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser
nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït
per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat i Ángel Pestaña
Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es
defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors
simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que
l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi alemany.
Entre
1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà
freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues,
com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre
del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de
1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès
Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell
presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les
Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La
Canadenca. L'any 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de
Madrid.
Durant
la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental).
En certa mesura, per raons familiars, va tenir una vinculació amb gent de l’Escala
(Alt Empordà) fins a la seva defunció.
El
febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de
l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i
Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara
El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tramontana, etc.
En
el 1936, durant el procés col·lectivista, fou responsable de les seccions de
tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo
de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada