Durant
la Guerra Civil va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra Aeronaus de
Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu cap a la campanya
de l'Ebre.
El
9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en
un èxode en massa. Pel pas del Portús va arribar al camp de Sant Cebrià de
Rosselló, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades.
Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball,
l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus
durant l'ocupació alemanya, va arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de
la CNT-AIT, ara a l’Estat francès.
El març de 1946 se li va encarregar la
direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada.
Fernando Gómez Peláez:
El 22
de febrer de 1915 neix a Torrelavega (Santander, Cantàbria) el periodista i
militant anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Nascut en una família de
modests comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença amb la seva
militància en «Vanguardia Federal», agrupació local del Partit Republicà
Democràtic Federal, que seguia els postulats de Francesc Pi i Margall, organització a la qual va
representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va
ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de
tendència llibertària. Les seves primeres cròniques periodístiques es van
publicar en La Región. Periódico de clase, diari obrer de Santander on farà
feina com a corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins
a l'esclat de la guerra civil.
En
1935 va ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa
del Treball de Torrelavega i organitzant el Sindicat de la Indústria del Cautxú
des del seu lloc de feina a la fàbrica alemanya de pneumàtics «La Continental».
Amb la guerra, el sindicat va passar a la Confederació Nacional del Treball
(CNT-AIT), en una pràctica de reubicació ideològica molt estesa a Cantàbria i a
Astúries, on la unitat sindical era un principi específic fins aquell moment.
Quan va esclatar la guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el
control obrer de la fàbrica. Va participar en la Comissió d'Abastaments de
Torrelavega i es va incorporar en les Milícies de Muntanya Confederals al front
de Burgos, com a corresponsal de guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a
comissari d'Enginyers, aconseguint finalment l'evacuació a l’hexàgon francès
passant per Avilés.
Quan
va tornar a la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra
Aeronaus (DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu
cap a la campanya de l'Ebre.
El
9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en
un èxode en massa. Pel pas del Portús va arribar al camp de Sant Cebrià de
Rosselló, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades.
Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball,
l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus (Gironda,
Aquitània, Llemosí Poitou-Charentes, Occitània) durant l'ocupació alemanya, va
arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de la CNT-AIT, ara a l’Estat
francès. El març de 1946 el sindicat anarcosindicalista li va encarregar la
direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada que va comptar amb
col·laboradors de prestigi, com ara Salvador de Madariaga, Luis Araquistain,
Chicharro de León, Bosch Gimper, Juan Andrade o Albert Camus --de qui farà la
seva necrològica («Camus, l'espagnol») per al periòdic Le Monde Libertaire--.
Aquesta publicació, continuació en l'exili de la històrica publicació
llibertària, l'editava a París (Illa de França) la fracció que després de la
ruptura confederal de 1945 es va definir com a «anticol·laboracionista» o
«apolítica», enfront del sector que va secundar des de l'exili la participació
dels comitès d'Espanya en aliances polítiques republicanes contra la Dictadura.
Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més a més la seva col·lecció de
llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter literari.
En
1954 va començar a treballar com a corrector en l'editorial Larousse, on va
coincidir amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios) i,
més tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de
Correctors de la Confederació General del Treball francesa (CGT) de París i va
exercir com a delegat d'empresa durant una temporada.
El
desembre de 1957 va començar a editar l'efímera revista mensual Atalaya.
Tribuna confederal de libre discusión. El Secretariat Intercontinental (SI) de
la CNT-AIT d'Espanya en l'Exili va bloquejar la seva aparició després de set
números. Atalaya representava una expressió de descontent militant en les files
del sector «apolític» cenetista, un descontent dirigit especialment vers
Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions tàctiques.
Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un
acostament entre les fraccions escindides de la CNT-AIT que va concloure en el
Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». Passat un
primer moment d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no cobrís les
expectatives dels militants cenetistes que, com Gómez Peláez, havien participat
en el seu llarg i laboriós procés planejarà durant tota la dècada dels
seixanta, generant espais d'expressió alternatius, com ara els Grups de
Presència Confederal, creats a finals de la dècada. Van participar en aquests
grups anomenats pel SI com a «marginalistes», vinguts de diversos corrents crítics que sense
constituir una escissió romanen dins del moviment com a una facció desafecta de
la línia vigent en la direcció de la CNT-AIT a l’Exili. Reunits a Narbona el
maig de 1970, aquest dissidents van acordar editar un periòdic mensual, Frente
Libertario, encarregant la seva direcció a Gómez Peláez. Quan va sortir el
primer número, el juliol de 1970, ja havia estat expulsat de la CNT-AIT per una
ordre de 1969 de la Comissió d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el
Ple de Marsella de 1967, va expulsar en pocs anys un terç dels militants de
l'exili, en ocasions Federacions Locals senceres que es negaven a acatar
l'ordre contra un dels seus afiliats. Entre els inculpats podem citar militants
destacats com Cipriano Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque
Santamaría o Josep Peirats.
Entre
juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación. Boletín
interno de las Agrupaciones Confederales i Afinidades Libertarias en el
exterior.
A
més de l'activitat editorial, va participar a començaments dels seixanta en la
«Commission Internationale de Liaison Ouvrière (CILO), fundada pel seu amic
Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut Rüdiger, escrivint en el seu
butlletí, en ocasions sota el pseudònim de Cristóbal Barcena.
Després
de la unificació cenetista de 1961, va crear amb els militants parisencs d'una
i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE), espècie
d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals a la
nova emigració dels setanta i que va publicar la seva pròpia revista, Estudios
Confederales.
Va
ser vocal del Comitè Central a França de la Creu Roja Republicana Espanyola.
Amb
Rudolf de Jong, de l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam, va treballar durant anys en un projecte general de bibliografia
general de la Guerra Civil espanyola que, malauradament, no van aconseguir
concloure. Va col·laborar amb aquest centre en la col·lecció i el dipòsit de
bona part dels periòdics, revistes i altres materials impresos del moviment
llibertari en l'exili.
Va
constituir també, amb el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra
Civil, actualment dipositat en l'«Asociación Guilda Cultural» de Mèrida.
Va
escriure a més en multitud de revistes (Interrogations, Cuadernos de Ruedo
Ibérico, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va col·laborar en l'edició de
diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a petició del seu amic
José Martínez Guerricabeitia, director d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de París-- o
algunes novel·les de Ramón J. Sender.
Durant
la primavera de 1976, acompanyat del seu fill Freddy, també destacat militant
llibertari, va trepitjar per primera vegada la Península des que la va deixar
el febrer de 1939.
En
1980 va participar en el Ple Nacional de Regionals de la CNT a Madrid
representat el grup de Narbona. En 1982, mort Roque Santamaría, va encapçalar
la fracció dels Grups Confederals.
Ja
jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a mitjans dels anys
vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus records
de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer, va
escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias, recuerdos y desilusiones de un libertario
torrelaveguense, que finalment no es va publicar i va restar dipositat a
l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad (1961) i Santiago Carrillo ou l'histoire
falsifiée (1977).
Fernando
Gómez Peláez va morir el 15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França)
i fou enterrat el 26 de juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París.
La
seva companya, Consuelo Tourman (Chelín), que va col·laborar amb «Mujeres
Libres» de París i de Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge.
L'arxiu
de Fernando Gómez Peláez, dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam, és un dels fons documentals més importants de
l'exili llibertari espanyol, font fonamental per al coneixement de
l'anarcosindicalisme de postguerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada