El
juliol de 1936, amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario
Girotti, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del
primer grup d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la Catalunya i
lluitar contra el feixisme. A Barcelona fou un dels fundadors de la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» i instruí milicians a la Caserna Bakunin de
Pedralbes.
El
juny de 1937 retornà a París i el setembre d’aquell any va ser detingut, amb
Luigi Evangelista, a Perpinyà, quan volia creuar la frontera del Pirineu amb un
camió carregat de roba i aliments. Reclòs al camp de concentració de Vernet
d’Arièja, aconseguí fugir.
Giuseppe Bifolchi:
El 20 de
febrer de 1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola. Fill d'una família
pagesa, en 1913 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i lluità en la campanya de
Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918 participà en la Gran Guerra i a
començament de 1920 es llicencià amb el grau d'oficial.
En
acabar la guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i posteriorment passà
a militar en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots
feixistes, marxà cap a l’hexàgon francès, amb una aturada a Corticella
(Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) per visitar Luigi Fabbri. Participà en el
únic número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini,
que sortí el 15 de desembre de 1924 a París (Illa de França), per fer costat
els companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort dos
feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que finalment van ser condemnats
a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 participà
en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà a París i fou
un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a
França. En 1927 treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i visqué al
carrer Rebeval del XIX Districte de París amb la seva companya Argentina
Gantelli.
També
en 1927 participà en la creació de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per anarquistes russos exiliats i
que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà
(Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, etc.). En aquesta època, sota els
pseudònims de V i Luigi Viola, col·laborà en diverses publicacions anarquistes,
com ara Le Libertarire, Fede! i La Tempra, i fou un dels fundadors de la Secció
Italiana de la Federació Internacional Comunista-Anarquista (FICA).
El
7 d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la manifestació del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou decretada
l'expulsió i s'establí a Brussel·les (Bèlgica), encara que retornà
clandestinament a l’Estat francès en diverses ocasions. Entre 1928 i 1929
col·laborà en el periòdic nord-americà Germinal i entre 1929 i 1931 fundà i
dirigí a Brussel·les el periòdic mensual anarquista italià Bandiera Nera. En
aquests anys col·laborà en la publicació francoitaliana Il Risveglio Anarchico,
que es publicava des de 1900 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, i
en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931).
El
juliol de 1936, amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario
Girotti, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del
primer grup d'italians que arribà a Perpinyà (Rosselló) per passar a la Catalunya
i lluitar contra el feixisme. A Barcelona fou un dels fundadors de la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» i instruí milicians a la Caserna Bakunin de
Pedralbes.
El
28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que lluità a la
Batalla del Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó).
Després va ser nomenat responsable militar de la «Columna Rosselli», destinada
al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre Almudébar, fou
responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936 Carlo
Rosselli dimití i passà a comandar la columna. L'abril de 1937 va ser nomenat
comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola, de la qual depenia el Batalló Italià (antiga Secció
Italiana de la «Columna Ascaso»), sota el comandament d'Antonio Cieri, però
ambdós renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la militarització
de les milícies.
Durant
els «Fets de Maig» de 1937, fou membre de la Secció Italiana del Comitè de
Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i el juny d'aquell
retornà a París.
El
setembre de 1937 va ser detingut, amb Luigi Evangelista, a Perpinyà (Rosselló),
quan volia creuar la frontera del Pirineu amb un camió carregat de roba i
aliments. Reclòs al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Occitània),
aconseguí fugir.
A
començaments de 1938 s'instal·là de bell nou a Brussel·les, on, gràcies a
nombrosos passaports de companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de
la República espanyola, ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del Sud
amb les seves identitats.
El
10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per enviar-lo a l’Estat
francès; a prop de l'estació ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on
viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya i va ser ferit a l'espatlla
dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a l'hospital d'Ath, va ser
enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb serveis de l'hospital
d'Ixelles.
El
25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia nazi i el 16 de desembre
extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener de 1941 va ser jutjat pel
Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament per «combatent
antifranquista a Espanya». Després d'un temps a l'illa de Ponça, el 8 de febrer
de 1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser
enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de concentració de
Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost aconseguí escapar.
Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla partisana de la Resistència,
establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino.
Després
de la Segona Guerra Mundial interimperialista va ser durant un temps «alcalde
de l'Alliberament» de Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on
s'imprimia la premsa llibertària d'aleshores (Umanità Nova, L'Adunata dei
Refrattari, L'Internazionale, etc.).
En
1970 emigrà als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els anys
setanta col·laborà en l'editorial «Antistato» de Cesena i participà en edicions
de llibres editats per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret
Spartaco. La rivolta che dura, del qual en 2013 James Fantauzzi realitzà un
còmic sota el títol Spartacus. L'eroe della libertà.
Giuseppe
Bifolchi va morir el 16 de març de 1978 a l'hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia).
A Balsorano existeix un col·legi públic que porta el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada