El
5 de febrer de 1939 va travessar la frontera del Pirineu Oriental, sent
breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la
seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la
CNT-AIT en la JARE.
Després
de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a
Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell
una ordre d'expulsió a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així
passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre
cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya).
El
gener de 1941 el ministeri d’Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne
l'extradició, que es va materialitzar a Irún el 19 de febrer.
Joan Peiró i Belis:
El 18 de febrer de 1887 neix al barri
obrer de Sants (Barcelona) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista
i ministre d'Indústria de la República per la CNT-AIT durant la guerra Joan
Peiró i Belis. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre
barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir
treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la
Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar
amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i
Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell
mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a
tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general
de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de
las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El
Vidrio (portaveu dels vidriers federats).
La
seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari
Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat
pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de
responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional
catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran
prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés
de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades
en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per
l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer.
L'any
1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria.
L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du
a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de
l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la
reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta
mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep
Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors revolucionaris de
l'organització confederal.
Es
va establir a Mataró (Maresme) el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de
la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat.
Amb
la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus
van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants
foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest
darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT
per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña,
amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el
sector anarquista revolucionari en la CNT, i mai no hi va militar en la FAI,
defensant, per contra, una organització de masses més aviat sindicalista que no
socialista revolucinària, i oposant-se als grups anarquistes de caire específista
i a les minories actives de militants dirigents. L'any 1930 va signar el
manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques
internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les
federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT-AIT del 1931 a Madrid
va aconseguir un suport en massa davant les tesis anarcosindicalistes oposades.
En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la
CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació
de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta
ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors
anarquistes revolucionaris que hi veien un suport a la maquinària política
burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats
cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el denominat «Manifiesto
Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es
criticava tant el Govern republicà com els sectors cenetistes que donaven
suport a les iniciatives insurgents pròpies de les masses explotades i
oprimides en aquells temps de gran depressió capitalista mundial. La joventut
llibertària i el grups anarquistes revolucionaris va oposar-se al trentisme,
que era majoritari en la CNT-AIT aleshores a causa de les il·lusions
republicanes burgeses, va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el
comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als
quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc
denominat «sindicats d'oposició», fora de l’estructura orgànica i que a les
fàbriques de Catalunya fou majoritària en el cenetisme (un fenomen històric que
en clandestinitat interior es va reproduir el 1966 en el cas del pacte dels
Cinc Punts amb el Sindicat Vertical franquista en contra CCOO i el PSUC/PCE).
Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió trentista articulada en Solidaritat
i la Federació Sindical Llibertària no va tenir responsabilitats destacades i
va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació cenetista
es va produir el 1er de maig de 1936 en el congrés de Saragossa.
Després
de l'alçament dels militars franquistes, Peiró va actuar de vicepresident del
Comitè Antifeixista de Mataró, mentre el seus fills anaven al front. Va
defensar l'entrada de la CNT-AIT en els governs de la Generalitat de Catalunya
i de la República espanyola i va plantejar una República Social Federal com a
forma d’estat ibèric per quan s'acabés la Guerra Civil en victòria militar
republicana, que no fou. Amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Juan
López fou un dels quatre ministres anarcosindicalistes en el govern de Largo
Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar
el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la
creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes
foren retallats o diluïts pel ministre Negrín.
A
la caiguda del govern de Largo Caballero el 1937 va tornar a Mataró i a la
Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas
pel Govern republicà i a publicar durs articles contra el PSUC/PCE per les
seves actuacions contra el POUM.
L'any
1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb
el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint
una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de
l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra.
El
5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a
Perpinyà (Rosselló), des d'on va anar a Narbona (Llenguadoc, Occitània) per
reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París (Illa de França) amb
l'objectiu de representar la CNT-AIT en la Junta d'Ajuda als Refugiats
Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps
de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la
invasió nazi alemanya va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona
i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre
d'expulsió de la República francesa a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la
Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser
detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El
gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne
l'extradició, que es va materialitzar a Irún (Guipúscoa, País Basc, Euskal
Herria) el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i
internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de
Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents).
Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València
l'abril de 1941.
El
company Joan Peiró i Belis el 9 d’abril de 1941 va passar a dependre del Govern
Civil de València, ciutat on havia residit quan fou ministre per la CNT-AIT del
Govern de la República. A l’edifici del Govern Civil, davant l’inspector en cap
de la Secció d’investigació i Vigilància policial Manuel Comache Novella i
l’agent Agustín Ramos Ripoll, Peiró va declarar entre altres preguntes en
l’interrogatori, després de resumir la seva vida, que mai havia militat en
grups de la FAI i que tampoc havia format part de cap mena de “secta”, doncs,
la única vegada que havia estat en una “lògia” maçònica havia rebutjat entrar
en la francmaçoneria, que fou el dia que
va fer una visita a “una lògia al carrer Avinyó “ de Barcelona --una referència
a la lògica Lealtad (1969-1939)--, a la que li havien portat "un tal
Salva" i Martí Barrera, de la Bisbal d’Empordà i ex conseller de Treball
de la Generalitat i “vinculat antigament a la CNT”. En aquest atestat policial
franquista trobem la notícia d’una estada de Peiró amb el maçó Matí Barrera i Maresma,
acompanyat per un altre maçó, Salva, a la lògia Lealtad núm. 6 del Gran Orient
Espanyol. Segons declara el mateix Peiró no va militar en la FAI ni es va iniciar
francmaçó. Cal recordar que en la seva declaració a València Peiró no amaga res
ja que pel sols fet de ser ministre del govern de Largo Caballero, un líder del
PSOE i maçó, tenia la seva situació personal molt en perill de ser afusellat i no
era cap cosa que fes més greu haver dit que havia estat a la FAI o ser maçó.
El
desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va
comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou
règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons,
empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com
Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta
del Govern franquista de dirigir els sindicats verticals franquistes
determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les
acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21
de juliol fou pronunciada la sentència de mort.
El
24 de juliol de 1942 fou afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de
Paterna (Horta Oest, País Valencià).
Algunes
de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del
Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la
reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria
(1937), Problemas y cintarazos (1938).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada