La
cosa no rutlla i algunes alternatives
Escrit
de Carles Riera, Aleix Cardona, Gerard Horta
Alguns
punts de l'article:
-. La
centralitat i la prioritat del sobiranisme pel que fa a la creació d’un Estat
català imposa una cultura fortament acrítica i institucionalitzadora del
moviment independentista, en detriment de l’hegemonia d’un moviment rupturista
i insubmís, deconstructiu, tant enfront de les institucions estatals com
autonòmiques. El discurs i la praxi d’allò popular, constituent d’una nova
cultura i d’una nova hegemonia polítiques, és minimitzat gradualment davant del
procés institucionalitzador de noves estructures d’Estat liderades per les
elits amb el compromís d’una EI domesticada.
-. La
raó d’Estat i el secretisme d’Estat que sempre l’acompanya s’està consolidant
com a cultura política dominant en el moviment independentista i també al si de
l’EI -en graus diversos d’acord amb el context organitzatiu, polític i
territorial-, per damunt de la raó revolucionària i disruptiva. En determinats
àmbits, i això és el que es fa visible a la CUP, comença a fer-se evident
aquella tendència dels moviments d’esquerres que, en funció del seu creixement
i moderació política, esdevenen cada cop més reformistes ideològicament i més
totalitaristes organitzativament. Syriza n’és un dramàtic i recent exemple:
càrrecs orgànics que més enllà de la funció inicialment assignada per les assemblees
quant a la seva tasca, acaben configurant òrgans de decisió de facto, respecte
a les decisions dels quals les assemblees acaben sent merament consultives,
invertint-se aleshores la lògica de l’assemblea com a directora regent de la
direcció política i dels càrrecs instituïts com a materialitzadors del projecte
debatut i decidit col·lectivament.
-. Que
el procés sobiranista està consolidant i no pas qüestionant ni l’estructura
social i de classes, ni les seves jerarquies orgàniques. Junts x Sí representa
de manera clara aquest discurs. Determinats agents de l’EI no esdevenen un
antagonista radical d’aquest plantejament, i alguns dels seus gestos
institucionals l’afermen.
-. El
discurs de “primer la independència i després ja parlarem del país que volem”
s’ha imposat i l’EI, malgrat la seva retòrica, hi ha contribuït.
-. Els
referents de socialisme, feminisme, Països Catalans, ruptura, desobediència,
anticapitalisme i internacionalisme, entre d’altres, són –en el marc del procés
i de la CUP– referències cada cop més buides i banalitzades, amb més components
estètics i retòrics que no materials, instrumentals i contingents, i que no
acumulen potència popular real com a projecte alternatiu, antagònic i
confrontat al nacionalisme hegemònic.
-. S’hauria
d’impulsar amb urgència una Assemblea Nacional dels Països Catalans. Aquesta
instància de contrapoder nacional, de base municipalista, seria una primera
institució nacional alternativa, que es podria inspirar en el “Concepte
Confederal del Comunisme Llibertari” de la CNT del maig del 1936 i en el
projecte de Confederalisme Democràtic Kurd actual.
Mira
també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada