 |
Fragment dels estatuts originals |
El primer president de Girona S.A. va ser Juan Gich i Bech
de Careda, un destacat alt càrrec del règim franquista.
Entre els accionistes
també hi havia Enric Llaudet, expresident del FC Barcelona.
El 1992 es va crear una empresa mixta, formada en un 80% per
l’empresa privada Girona S.A. i en un 20% pels ajuntaments, que després de dues
pròrrogues encara avui gestiona el servei d’aigua.
L’acord de pròrroga va permetre a Puigdemont comprar el fons
d’art Santos-Torroella, però aquests diners hauran de ser retornats a Girona
S.A. a través del servei d’aigua, i amb interessos.
Dues auditories recents han demostrat que la gestió de
l’aigua s’ha fet sense cap mena de control públic, amb reiterats incompliments
dels acords presos, i amb actuacions que han resultat en un increment de la
tarifa de l’aigua pagada per la ciutadania.
L’empresa va prescindir el 2013 de quatre treballadores,
quan pocs mesos abans Puigdemont havia assegurat que el manteniment dels llocs
de treball era una “línia vermella”.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 02/02/2016
Girona (Gironès).-
Llegim
a ARIET.CAT que l’origen del negoci privat de l’aigua a Girona es remunta a l'any
1975, l’últim ajuntament franquista, governat per l’alcalde Ignasi de Ribot i
de Batlle, va privatitzar el servei d’abastament, que fins aleshores era
municipal.
El concurs es va fer públic el 18 de desembre de 1975 i s’hi
van presentar dues empreses: Sociedad de Abastecimientos Urbanos y Rurales S.A.
(la mare de l’actual Sorea, que forma part del grup Agbar) i Girona S.A.
L’adjudicació va tenir lloc el 2 d’abril de l’any següent, i va recaure en
aquesta darrera per a un termini de dotze anys. Girona S.A. tenia tan sols 4
mesos d’existència en el moment de guanyar el concurs. Nul·la experiència, per
tant. Va ser una empresa creada expressament per a aquesta licitació, cosa que
queda reconeguda als seus estatuts originals, que exposen que “el objeto
primordial, aunque no excluyente de la Sociedad, es el de concurrir a licitar
en el Concurso para la Concesión del Abastecimiento de Aguas de la ciudad de
Gerona y poblaciones anexionadas”. Aquest punt de l’articulat es va modificar
posteriorment, canviant “concurrir a licitar” per “explotar la concesión”. Ja
s’havia aconseguit l’objectiu. L’aigua de Girona, i també de les poblacions
veïnes de Salt i Sarrià de Ter, que aleshores formaven part de la capital,
estava en mans de Girona S.A.
El dret a l’aigua
Necessitem aigua per a satisfer les nostres necessitats
biològiques i culturals més bàsiques, i per això accedir-hi és un dret humà
reconegut per les Nacions Unides. Però aquest consum inevitable es tradueix en
un despesa també inevitable: la factura. I en conseqüència, en uns ingressos
segurs per a qui en tingui el control. Per això la gestió dels serveis
d’abastament d’aigua és i ha estat sempre un caramel molt llaminer per al
sector privat, que sap que un cop aconseguida la concessió passarà a ocupar una
posició de monopoli. Aquest negoci implica la participació del poder polític, que
és en darrera instància el titular del servei, i decideix qui el gestiona i
com. A Catalunya la relació entre el sector privat i el poder polític ha anat
conduint a una situació molt favorable al primer, en la que avui dia el 80% de
la gestió de l’aigua es troba privatitzada. Una relació que queda molt ben
il·lustrada en el cas de la ciutat de Girona, on aquest 2016 es compliran 40
anys de servei privatitzat i on aquest negoci, en mans de la mateixa empresa
des de 1976, no es pot entendre sense la implicació de la classe política que
ha governat la ciutat i el país al llarg d’aquestes quatre dècades. És una
història que mereix ser explicada des del començament.
Una empresa sense experiència però amb molta influència a
les altes esperes de poder
Com pot ser que una empresa sense experiència aconseguís un
contracte tan important? Els noms i cognoms que hi havia darrere de Girona S.A.
potser ajuden a explicar-ho. L’origen va orbitar al voltant d’un personatge,
Florenci Coll Llach. Fill d’una família de terratinents de l’arròs a Pals --Florenci
Coll és avi de Baltasar Parera Coll, avui dia propietari del golf Platja de
Pals i conseller del Patronat de Turisme de la Costa Brava--, es va introduir
els anys setanta en el negoci de l’abastament d’aigua reconvertint una empresa
anterior, pintorescament anomenada Televariedades Españolas S.A., en Gerundense
de Servicios S.A. Florenci Coll va viure a Barcelona, on es va relacionar amb
les altes esferes. Ho exemplifiquen les hemeroteques sobre la vida social barcelonina,
que documenten com al casament de la seva filla el 1968 un alt càrrec militar
va oficiar de testimoni, o participant ell mateix com a testimoni en un altre
casament al costat de Fèlix Millet Maristany (el pare del Fèlix Millet del cas
Palau de la Música). També va formar part de la junta del FC Barcelona entre el
1961 i el 1965. L’interès de Florenci Coll per Girona S.A., de la qual va ser
el primer conseller delegat, es posa de manifest també amb què a l’empresa hi
figuraven com a accionistes el seu germà, els seus fills i els seus nebots.
Familiars que anys més tard també ocuparien càrrecs directius dins de
l’empresa. Però Florenci Coll no va ser l’única figura important dins de
l’accionariat original de Girona S.A., i ni molt menys va ser la més influent.
També en van ser accionistes personatges rellevants de les comarques gironines
de l’època, com l’alcalde franquista de Sant Feliu de Guíxols, Manuel Vicens
Moner, o el constructor Pere Serviá Cantó, també de Pals. També hi figurava
Enric Llaudet Ponsá, fill dels empresaris del tèxtil propietaris de la colònia
Llaudet, a Sant Joan de les Abadesses. Llaudet va ser president del Barça entre
1961 i 1968, a la junta del qual va coincidir amb Coll.
L’antic secretari general del Movimient Nacional Juan Gich i
Bech de Careda
La figura més influent d’entre aquells primers accionistes,
però, va ser una altra: Juan Gich i Bech de Careda. De família d’empresaris del
suro d’Agullana, va coincidir també amb Florenci Coll a la junta del Barça de
Llaudet, on va tenir el càrrec de gerent. On Gich i Bech de Careda va destacar,
tanmateix, va ser a les altes instàncies polítiques del règim franquista, on va
col·leccionar càrrecs: secretari general del Movimiento Nacional, procurador a
les Corts franquistes per la província de Girona, president del Comitè Olímpic
Espanyol entre 1970 i 1975 (substituïnt Juan Antonio Samaranch) i Delegat
Nacional d’Educació Física i Deports. Mort el dictador, a Juan Gich i Bech de
Careda no li va anar gens malament durant la denominada Transició. El 1977 va
arribar a presidir el consell general de Radio Televisión Española, i va ser
diputat per la UCD d’Adolfo Suárez fins el 1979. Estem parlant, per tant, d’un
personatge amb un altíssim poder polític en el moment en què Girona S.A. va ser
creada --de la qual va ocupar el càrrec de president--, cosa que possiblement
va tenir un pes considerable en l’adjudicació del contracte a favor d’aquesta
empresa.
Monopoli de l’aigua
 |
| Accés a la seu d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter S.A. |
Amb aquesta adjudicació, Girona S.A. no només aconseguia
fer-se amb el monopoli de l’aigua a Girona i amb tots els beneficis que
proporcionés el servei. Les condicions del contracte també li eren francament
favorables i incloïen algunes clàusules que no tenien res a veure amb l’aigua.
Per exemple, se li encarregava el cobrament de la taxa d’escombraries,
estipulant que per aquesta tasca l’empresa cobraria l’1% del total recaptat.
Tot i aquestes condicions, sembla que l’empresa no va quedar completament
satisfeta: un informe de l’Ajuntament de Girona del 1988 alertava que la
concessionària s’estava adjudicant unilateralment, per la tasca de cobrar les
taxes anteriors, el 2,5% en comptes de l’1% pactat.
El contracte de 1976 entre l'Ajuntament i Girona S.A.
quedava fixat per dotze anys, de manera que s’acabava el 1988. En aquesta data,
però, es va fer efectiva una pròrroga que allargava la concessió quatre anys
més. Als acords de la pròrroga, el premi de cobrança de la taxa d’escombraries
i clavegueram que l’empresa havia estat incomplint va ser modificat.
Curiosament, no es va penalitzar l’empresa per haver-se estat quedant un 2,5%.
El premi no només es va mantenir, sinó que es va duplicar, quedant en un 2%.
Molt a prop, per tant, d’allò que ja es quedava Girona S.A.
Setze anys després: l'adjudicació sense concurs públic
La pròrroga de 1988 va acabar el 1992, i va arribar el
moment de decidir, un altre cop, què fer amb el servei. En aquell moment,
l’Ajuntament gironí estava governat pel PSC amb Joaquim Nadal d’alcalde.
L’equip de govern municipal va considerar que no era oportú municipalitzar el
servei, i va optar per continuar amb la gestió privada. De forma sorprenent,
però, l’Ajuntament va evitar qualsevol mena de concurs públic on poguessin
concórrer altres empreses. La fórmula per evitar el concurs va consistir en
crear una empresa mixta participada en un 80% per Girona S.A. i en un 20% pels
ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter.
L’empresa va anomenar-se Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter,
coneguda com AGISSA.
El procediment “d’empresa única existent”, que permetia
evitar la convocatòria d’un concurs públic, va ser com a mínim dubtós: Girona
S.A. no era, òbviament, l’única empresa que podia encarregar-se del servei. De
fet, només 6 mesos abans s’havia licitat el servei d’aigua de Blanes, amb el
concurs públic de quatre empreses diferents, on també va participar Girona S.A.
En qualsevol cas, el grup empresarial que va competir amb Girona S.A. per la
primera adjudicació de 1976, el 1992 ja figurava com a accionista de la mateixa
empresa. El grup Agbar s’havia incorporat el 1981 al consell d’administració de
Girona S.A., i encara hi continua. I una nova mostra de la relació entre el
poder polític i l’empresa: un dels regidors del PSC a l’Ajuntament de Girona en
el moment de l’adjudicació, Tomàs Sobrequés, va entrar l’any 2003 al consell
d’administració de Girona S.A. Sobrequés va acompanyar Nadal en tots els seus
equips de govern municipals, i va ser regidor de Girona durant vint-i-quatre
anys seguits. Aquest nou conveni de 1992 va incorporar alguns canvis que
continuaven afavorint Girona S.A., estipulant una retribució directa per a
l’empresa privada del 3% dels ingressos que generés el servei d’aigua. Aquest
nou acord de 1992 estipulava que l’adjudicació seria per dotze anys, amb la
possibilitat d’una pròrroga per vuit anys més. No obstant això, aquests
terminis van ser modificats abans de complir-se. El 1998 es va signar un nou
conveni que possibilitava una segona pròrroga de 8 anys addicionals a partir
del 31 de desembre de 2012, moment en el qual AGISSA s'hauria d'haver dissolt
segons els criteris inicials signats el 1992. Aquesta segona pròrroga, que
allargava la concessió fins el 2020, va fer-se efectiva l’11 de març de 2013,
ja amb el govern convergent de Carles Puigdemont.
La pròrroga de 2013: aigua que serveix per comprar quadres
 |
| Carles Puigdemont presidint un ple de l'Ajuntament de Girona quan encara n'era l'alcalde |
Aquest ple de l’11 de març de 2013 va ser entretingut.
Després de no haver-se parlat de la gestió de l’aigua a Girona durant dècades,
una associació de la ciutat, l’Ateneu Naturalista, havia iniciat uns mesos
abans una campanya per la municipalització del servei. Aquesta campanya, que
seria la llavor de l’assemblea local de la plataforma Aigua és Vida a la
ciutat, va rebre el suport de centenars de persones i de diverses entitats,
entre elles algunes associacions de veïnes. Al ple de l’Ajuntament on es va
debatre la pròrroga, l’Ateneu hi va participar defensant la municipalització i
demanant que es fes una audiència pública abans de prendre cap decisió. Aquesta
proposta va ser secundada per altres grups polítics de l’oposició, alguns dels
quals reconeixien obertament que no comprenien algunes clàusules del document
de pròrroga. No obstant, el govern municipal de CiU va tenir pressa per aprovar
la pròrroga. Puigdemont va defensar la continuïtat d’AGISSA amb l’argument que
no hi havia queixes, que el servei era bo i que s'havien aconseguit millores
respecte el conveni anterior. Tot i això, l’Ajuntament reconeixia que AGISSA es
trobava amb un deute molt important, de més de 7 milions d’€, però assegurava
que seria reduït substancialment en els propers anys. Finalment, CiU i PP van
votar conjuntament a favor de la pròrroga, que allargava la concessió a AGISSA
fins el 2020.
Quines eren les millores que defensava Puigdemont? Una
d’elles, haver aconseguit més control dels ajuntaments sobre AGISSA a través
d’afegir un nou càrrec directiu que controlés què passava a l’empresa. Això
obria la porta a interpretar que fins aleshores l’Ajuntament de Girona, tot i
ser el titular del servei, no havia controlat què passava a AGISSA. Per una
altra banda, aquest nou càrrec directiu entrava amb un sou de 50.000 € anuals,
que es carregaven a la tarifa de l’aigua, incrementant-ne el cost per a les
consumidores. En relació amb la resta de treballadores de l’empresa, Puigdemont
es va comprometre amb el manteniment de tots els llocs de treball, manifestant
amb vehemència que aquesta era una “línia vermella” que AGISSA no travessaria.
Tot i això, l’alcalde no va incloure per escrit aquest compromís a l’acord de
pròrroga, com li van demanar alguns grups de l’oposició.
Una altra condició que es va vendre com a favorable era que
s’havia aconseguit un cànon de 3,75 milions d’euros que Girona S.A. pagaria als
ajuntaments, que segons Puigdemont era “no reintegrable sota cap concepte”. En
realitat, el conveni de pròrroga estipula que cal retornar aquests diners a
Girona S.A., i amb interessos. Però que qui faria efectiu aquest reintegrament
seria AGISSA, i no els ajuntaments. Per això, la plataforma Aigua és Vida va
denunciar posteriorment que aquest cànon --que es va utilitzar per pagar la
controvertida col·lecció d’art Santos Torroella-- en realitat el pagaria la
ciutadania a través dels rebuts de l’aigua.
Dues auditories recents han demostrat que la gestió de
l’aigua s’ha fet sense cap mena de control públic, amb reiterats incompliments
dels acords presos, i amb actuacions que han resultat en un increment de la
tarifa de l’aigua pagada per la ciutadania.
Aigües grises: les irregularitats surten a la llum
Pocs mesos després d’aquesta aprovació, la gestió feta per
AGISSA durant tots aquests anys era posada en entredit d’una manera clamorosa.
Una auditoria feta sobre l’exercici de 2012 certificava la manca de control del
servei per part dels ajuntaments, i alertava que la retribució de Girona S.A.
havia causat importants tensions de tresoreria al servei d’aigua, a més
d’assenyalar un bon nombre d’irregularitats, com despeses auto-facturades que
incrementaven els ingressos de la part privada o inversions no justificades o
documentades. Segons va denunciar també Aigua és Vida, moltes d’aquestes
irregularitats acabaven repercutint sobre la tarifa de l’aigua,
incrementant-la.
L’auditoria de l’exercici 2013 va sortir a la llum el passat
mes de gener –publicada per la CUP de Girona. En ella s’hi documenta
l’incompliment flagrant de l’acord de pròrroga de 2013 per part d’AGISSA: de
les 13 condicions de l’acord l’empresa només n’ha complert 6, menys de la
meitat. L’auditoria revela que les mesures de control de l’empresa que
l’Ajuntament va vendre com un dels punts importants de la pròrroga no s’han
implementat: aquest control, per exemple, incloïa que AGISSA no podia demanar
crèdits bancaris sense que això fos aprovat per les quatre cinquenes parts del
consell d’administració. Tanmateix, mig any després d’aprovar-se la pròrroga,
l’empresa demanava un crèdit de 300.000€ sense que fos autoritzat per aquest
consell.
També a nivell financer, aquesta auditoria també revela una
preocupant falta de solvència que, segons expressa el document, podria conduir
a impagaments a curt termini. A més, exposa que el deute de l’empresa s’ha
incrementat fins a 8,8 milions d’euros. Les interventores dels ajuntaments de
Girona, Salt i Sarrià de Ter, en un informe annex a l’auditoria, també alerten
d’un excés d'endeutament.
Pel que fa a la retribució de Girona S.A., es documenta que
el 2013 Girona S.A. va rebre d’AGISSA 774.811 euros, gairebé 300.000 euros més
del que estava previst en el pla econòmic i financer aprovat amb la pròrroga.
Veient les desviacions que ha tingut aquest pla en només un any a favor de la
part privada, l’auditoria estima que fins al 2020 Girona S.A. obtindrà una
rendibilitat significativament superior a la prevista inicialment a la
pròrroga. En paral·lel, les ciutadanes de Girona, Salt i Sarrià de Ter
segueixen pagant més per la seva aigua: el juliol del mateix 2013 s’aplicava
l’últim increment d’un rebut que en els últims deu anys s’ha apujat un 25%. I
ho seguiran fent: segons l’acord de pròrroga, les tarifes es revisaran cada any,
d’acord --com a mínim-- amb la pujada de l’IPC.
A banda d’aquest augment legal del preu de l’aigua,
l’auditoria revela pràctiques abusives de l’empresa en relació als rebuts, que
factura trimestralment: segons el document, en alguns casos els períodes facturats
no són de 90 dies sinó que poden acabar incloent 8 o 10 dies de més. Això pot
fer que els consums domèstics repercutits al rebut sobrepassin el límit del
bloc de consum més baix, que té el preu per metre cúbic més barat, i passin al
següent, amb el corresponent increment i guany per a l’empresa.
Un dels factors que influeix en el preu de l'aigua són les
pèrdues que té la xarxa. Com més pèrdues hi ha, més s'acaba encarint el preu
del metre cúbic, perquè es ven un volum d'aigua inferior al que ha sortit de la
planta potabilitzadora de Montfullà.
La combinació de tarifes cada vegada més elevades i crisi
econòmica té com a resultat directe la dificultat de moltes persones per fer
front a les factures. Però l’encariment progressiu del preu de l’aigua no ha
fet tremolar el pols a AGISSA a l’hora de tallar el subministrament a qui no el
podia pagar. Segons dades dels mateixos ajuntaments a les quals ha tingut accés
l’Ariet, entre el 2008 –a l'inici de la crisi– i el 2013, el nombre de talls
fets cada any per impagament va oscil·lar entre 4.700 i 2.866 a Girona, i entre
1.743 i 670 a Salt. Cal tenir en compte que aquestes dades fan referència només
a les llars, i que per tant l’efecte sobre el número de persones es multiplica.
Molts talls han acabat amb reconnexions a la xarxa, però el nombre de
reconnexions ha estat sempre inferior al dels talls, amb diferències que han
variat entre 1.387 i 524 en el cas de Girona, i entre 515 i 183 en el de Salt.
Per altra banda, l’auditoria posa de manifest que l’empresa
aconsegueix quadrar els comptes en benefici propi per un altre costat: els
llocs de treball. Tot i les “línies vermelles” amb les que Puigdemont s’havia
compromès durant el ple en el que es va aprovar la pròrroga, les despeses de
personal d’AGISSA el 2013 es van reduir en 160.000€ a causa de la no renovació
d’una tècnica de laboratori i de l’acomiadament de 3 treballadores. Una d’elles
ho va ser amb acomiadament improcedent, i en els altres dos casos, l’empresa va
al·legar previsió de pèrdues, un justificació sorprenent que, no obstant, és
admesa per la darrera reforma laboral com a causa d’acomiadament. Per contra,
els gairebé 200.000€ corresponents al salari anual conjunt dels dos càrrecs
directius d’AGISSA, un d’ells l’omnipotent i controvertit conseller delegat
Narcís Piferrer, es van mantenir inalterats. Aquests acomiadaments no són una
anècdota puntual: des del 2009 fins ara, l'empresa ha reduït la seva plantilla
en onze treballadores.
En part com a resultat de la primera d’aquestes auditories,
i a petició de l’oposició, l’Ajuntament va iniciar a principis de 2015 una
comissió d’investigació sobre AGISSA. El funcionament de la comissió, però,
també va estar envoltat de polèmica: l’Ajuntament va exigir un pacte de silenci
perquè cap partit publiqués res del que sortia a la comissió fins a la seva
finalització. Per una altra banda, la cadena SER va publicar que a resultes de
la comissió s’havia pogut saber que entre els anys 1992 i el 2012, els
ajuntaments no van rebre cap cànon per la concessió, amb la qual cosa Girona
S.A. hauria deixat de pagar prop de 30 milions d’euros a la part pública. El
govern municipal va amenaçar amb suspendre la comissió després d’aquesta
filtració, però finalment no ho va fer. Tanmateix, després de les darreres
eleccions municipals la comissió no s’ha tornat a reunir ni se n’han fet
públiques les conclusions.
Aquesta és, a dia d’avui, l’última pàgina escrita sobre la
història de l’aigua a Girona. Una història que té com a protagonista destacat
Girona S.A., una empresa que s’ha beneficiat durant 40 anys del negoci de
l’aigua a la ciutat. Una empresa que va començar amb un accionariat guarnit de
personatges rellevants del franquisme i que ha acabat controlada per tres dels
gegants econòmics actuals --CaixaBank, Agbar i FCC-Aqualia--. Queden quasi cinc
anys per arribar a 31 de desembre de 2020, moment en què acabarà l’actual
pròrroga. Seran uns mesos on probablement els favors polítics i les
irregularitats manifestes de la gestió històrica de l’aigua a Girona tindran el
seu paper en la discussió sobre el futur d’aquest servei bàsic, d’aquest dret
humà. A la ciutat cada cop més veus apunten ara cap a la municipalització, una
opció per la qual s’estan decantant molts ajuntaments arreu d’Europa. Serà
també el cas de Girona? El debat està servit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada