Aconseguí
arribar al Pirineu i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració
d'Argelers, on trobà reclosos els seus germans Juan i José; aquest últim,
mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT,
morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis.
Després
de la Guerra Mundial, Enrique s’establí a París fins a la seva defunció.
Enrique Cano Pérez:
L'1
de gener de 1918 neix a Serón (Almeria, Andalusia) l'anarquista Enrique Cano
Pérez. Els seus pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen
Pérez Martínez.
Emigrà
a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer
Hospital. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup «Faros» de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat
el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i
Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el
qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos
dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser
condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per
tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys.
El
19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les
lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament franquista i immediatament
s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre
d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a
Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit Popular
i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra.
Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del
port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de
toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco
de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a
Barcelona i d'allà aconseguí arribar al Pirineu i creuar la frontera. Fou
tancat al cap de concentració d'Argelers (Rosselló), on trobà reclosos els seus
germans Juan i José; aquest últim, mecànic de professió i xofer al servei del
Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT),
morí dies després a l'hospital de Perpinyà (Rosselló) de peritonitis.
En
acabar la Segona Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una
factoria de pantalons a prop de París (Illa de França). Enrique Cano Pérez va
morir a París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada