 |
| L'abraçada d'Artur Mas i David Fernàndez el 9-N |
Les
mobilitzacions/espectacle
REVISTA
ARGELAGA
“Glòria
del bunyol,
ha
mort el dictador més vell d’Europa.
Una
abraçada, amor, i alcem la copa!”
(Joan
Brossa)
L’abraçada
passional i sincera al Centre de Recollida de Dades entre el
president de la Generalitat, Artur Mas, i l’habitual portaveu de la
Candidatura d’Unitat Popular, David Fernández, va culminar
emotivament la jornada del 9-N, per ara, l’última de les
mobilitzacions-espectacle a favor de la existència d’un Estat
català independent. Més enllà de l’afecte mutu entre tots dos,
de sobra palès, fou tot un gest institucional amb el qual es van
identificar milers de catalanistes de dreta, satisfets de la
complicitat de tota la CUP amb el procés dirigit des del primer
moment per Convergència, el partit de la corrupció i el saqueig, i
també el de les porres i les bales de goma. No feia gaire encara la
CUP, “un projecte de ruptura democràtica”, deia que les
oligarquies espanyola i catalana “són el mateix” i que tant s’hi
valia Mas que Rajoy, Boi Ruiz que De Guindos, Homs que Cospedal. Ara
les circumstàncies han canviat, i és evident que els abertzales
autòctons han substituït aquesta hostilitat extraparlamentària per
un amor com el de l’Abelard i l’Heloïsa, o més de peus a terra,
com el d’en Tirant i la princesa Carmesina. L’artífex d’aquest
capgirell no ha estat altre que en David.
El
que CiU i la CUP compartien era de molt més pes que del que els
separava, i el mateix podem dir del conservadorisme català i
l’esquerra independentista. Qualsevol que sigui la seva diferència
de parers respecte la corrupció i la crisi, per uns i per altres la
sortida rau en la independència, la causa comú de la burgesia i “la
veu de les classes populars” (l’àlies de la CUP). No la
independència de debò, sinó un seguit de simulacres que no van més
lluny del vot, la desfilada festiva i el màrqueting sobiranista: la
independència-espectacle. Bé, no és clar que Mas vulgui la
independència pura i dura, i ja fa temps que la política moderna es
pur entreteniment de masses obedients: els filisteus com el David
Fernández prou que ho saben. La seva funció és vendre gat per
llebre, maquillant el divertiment més pacífic com a l’acte més
heroic. L’independentisme de David Fernández, fals antagonista de
la política convergent, es limita a parlar de “un acte de
desobediència massiva al Tribunal Constitucional”, d’un “tsumani
democràtic” o fins i tot, de “una insurrecció civil”, el que
no ha estat més que l’escenificació d’un enfrontament força
magnificat entre la partitocràcia espanyola i la catalana, i alhora,
un event d’adhesió incondicional, massiu però no pas majoritari,
a la política sinuosa del president.
Sembla
que per a molta gent la privatització de la sanitat, l’augment de
preus del transport i la brutalitat policial, així com l’atur, les
desigualtats socials, les retallades i els desnonaments, siguin culpa
de Madrid, i no pas de l’administració autonòmica i del règim
capitalista que Convergència vol garantir a qualsevol preu. Per a la
classe dirigent i per la major part de la partitocràcia tot plegat
té una solució: la constitució d’un Estat propi, dins o fora,
amb totes les competències, especialment les fiscals. La virtut de
Mas ha estat traspassar aquest objectiu a les classes mitjanes, a la
petita burgesia i al jovent de comarques, transformant l’ideal
patriòtic de l’oligarquia en força popular. L’operació ha
tingut el vist i plau de la CUP, bé fent de gerro de flors o de
paraigües del partit de Felip Puig i Pujol, bé reclutant voluntaris
per al circ nacionalista. L’abraçada del home de negre i l’home
de la motxilla n’és la prova de l’agraïment.
La
franquesa convergent no provoca necessàriament la franquesa de la
CUP, ja que “la veu dels sense veu, dels subalterns i les
precàries” no sona com la veu de Repsol o La Caixa, ni el turisme
de masses, els casinos o la MAT s’assemblen al “nou model social,
econòmic i cultural” dels independentistes d’esquerra. Per això,
la sortida de l’armari, políticament parlant, de la CUP, no ha
agradat a tots els seus seguidors. Però encara que ho neguin,
l’abraçada de Bergara entre David Maroto i Artur Espartero ha
estat quelcom més que un gest personal sense rellevància política.
No simplement cosa d’un Fernández que és així de sentimental i
que, “amb els ulls enrogits” per intenses emocions patriòtiques,
només cercava una recompensa hormonal, vaja, la dosis d’oxitocina
que els acaronaments fan produir al cervell per gaudir d’allò més.
Fins i tot, al seu entorn molts ha dit que “ja no és el mateix des
que surt a la tele”, i que s’ha deixat arrossegar per la vanitat
i el narcisisme en voler ésser “el Pablo Iglesias de Catalunya”.
Es
sabut que la gloriola mediàtica té efectes corruptors. Cada cop en
David és més teatral i més histriònic; cal veure’l amb
l’expressió ponderada, el posat responsable i la propensió a la
frase inflada del estil de “un gran dia per a la democràcia” o
“un pas a la plena llibertat”, símptomes evidents d’un
cretinisme parlamentari galopant. Sense cap dubte, es creu el seu
personatge i vol que tothom se’l cregui; és més, sota la imatge
seriosa i pedant s’amaga un arribista que segueix el seu propi full
de ruta, indiferent a les “formes radicalment democràtiques i
ètiques de fer política” que predicava abans d’ahir, quan
encara volia portar “un tros de carrer al Parlament”. No oblidem
si més no, que Convergència ha sabut accelerar el temps polític:
la conjunció del projecte sobiranista i del populisme “indepe”
n’és la millor prova d’una unitat feta als passadissos que ha
sortit al carrer. Els discursos del pospujolisme i del fernandisme
han aconseguit plegats disfressar una vulgar alternativa capitalista
de base local en una opció democràtica i social a l’escocesa.
Però que no ens enganyin, això no te res de personal. És la
materialització més acurada del projecte nacionalista de la CUP,
que en prioritzar la qüestió nacional sobre la qüestió social,
esdevé perfectament compatible amb la sobirania dels mercats i els
cops d’estat financers.
No
menystindrem els esforços contra la corrupció convergent dels
regidors de la CUP, però ara sembla que hagin perdut importància.
Ja des de les eleccions municipals de 2011 la CUP mantenia pactes amb
regidors de CiU a diversos ajuntaments, essent l’exemple més
oportunista el d’Arenys de Munt. Un pas endavant fou la seva
entrada en el Parlament fent costat a Mas en les seves baralles amb
el govern central. La identificació cupaire amb determinats aspectes
de la política del president com el “dret a decidir” anava cap
endavant; pel juny de 2013 en Fernández va dir en una entrevista que
no descartava fer part del seu govern. Al Concert de la Llibertat el
diputat dels pobres estava assegut a la Llotja del Camp Nou (a la
zona VIP), amb els capgrossos de la partitocràcia catalana,
demostrant una especial sintonia amb l’Oriol Pujol. Finalment, el
pacte amb CiU es va signar en donar la CUP suport incondicional a la
consulta del 9-N, acte qualificat pels seus diputats com “de
normalitat democràtica”. Lluny d’afeblir-se, la aliança del
quadripartit sobiranista es va reforçar quan el Tribunal
Constitucional va prohibir la consulta i Mas va proposar un succedani
sense cap validesa legal. El llenguatge de la CUP es feia cada vegada
més buit, traient-se de la motxilla tots els tòpics parlamentaris.
En creuar unes quantes vegades el pati dels Tarongers, l’Arrufat i
el Fernández empraven els llocs comuns de la democràcia burgesa com
si tota la vida haguessin fet part de “la casta” tradicionalista.
Amb
una abraçada balsàmica la CUP tanca el cicle de la indignació
aigualida, trobant-se a l’avantguarda de l’oligarquia catalana,
on treballa de franc per una Catalunya reduïda a paisatge
suburbanitzat de la metròpolis de Barcelona i per un Estat català
que malda per tornar-se el paradís de les multinacionals. És
bastant probable que aquesta no fos la seva intenció inicial, però
la dèria identitària porta cap aquesta poc honorable feina. El
poble català, avui, és una invenció que obeeix a interessos locals
oligàrquics, poc inclinats a deixar-se portar per motivacions
alliberadores. El redemptorisme pertoca als companys de ruta com la
CUP. Un partit no fa un poble, ni tampoc una bandera. No n’hi ha de
poble català. Sota el capitalisme, l’únic poble real és el dels
explotats, parlin la llengua que parlin. El capital ha uniformitzat
tota la societat, transformant tots els seus elements en mercaderia,
sigui en l’àmbit del treball i l’urbanisme, sigui en el de la
cultura i la vida privada. Només hi haurà poble català en la
revolta, fora del capitalisme i de l’Estat que el protegeix. Només
una societat sense Estat podrà recrear les condicions òptimes per a
l’existència d’un poble amb més seny i rauxa que els que es
poden deduir d’un folklore subvencionat i unes tradicions
decoratives.
Per
parlar clar i en català, caldrà que els oprimits facin pinya al
marge de la política i de l’economia, abolint les relacions
fonamentades en els calés i l’autoritat. És un procés que ha de
desenvolupar-se gràcies a les lluites socials, no a les combinacions
partidistes; mitjançant doncs les mobilitzacions de combatents, no
amb demostracions entretingudes organitzades per divertir inofensius
electors.
Revista
Argelaga, 18 de novembre de 2014.
Mira
també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada