In memoriam Isidre Vicens (1918-2016)

Mor als 97 anys l’artista pintor Isidre Vicens, fundador del Bellmirall de Girona, i històric militant llibertari i anarcosindicalista del Gironès.

És un dels artistes que més sentidament ha pintat el Barri Vell de Girona i la Vall de Sant Daniel.

Durant el franquisme patí detencions i empresonaments ja que com a jove llibertari era cap de turc de la repressió policial al Gironès. 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 17/01/2016 

Girona (Girona).- 

L'artista pintor Isidre Vicens, precursor del turisme a la Girona antiga, fundador de la pensió hostal Bellmirall al cor del Barri Vell, i històric militant llibertari i anarcosindicalista ha mort als 97 anys d'edat, a l'hospital sociosanitari Mutuam, on era per recuperar-se d'una fractura de fèmur que va patir fa tres mesos arran d'una caiguda a casa.

Isidre Vicens és un dels artistes que més sentidament ha pintat el Barri Vell de Girona i la Vall de Sant Daniel. Va néixer a Montfullà (Bescanó, Gironès) l'any 1918, però de ben jove va haver d'abandonar la vila natal amb els seus quatre germans. Anarcosindicalista compromès i destacat militant llibertari al Gironès en els temps del primer franquisme, etern defensor de la causa catalana i dels valors republicans de llibertat i solidaritat, acabada la guerra del 1936-39 va conèixer la repressió de la Dictadura. Va ser a la Girona deprimida de la postguerra que va poder estabilitzar la seva vida i va aconseguir assistir a les classes del pintor Josep Aguilera, per així donar curs a la seva vocació artística, que va practicar fins a l'avançada edat.

A l’arrencada de la dècada de 1960, convençut que la Girona monumental era un diamant en brut pendent de ser descobert pel turisme internacional, va emprendre amb la seva esposa, la brodadora professional Anna Pasqual, l'aventura d'obrir la pensió Bellmirall a l'aleshores solitària i allunyada part alta del Barri Vell de Girona, un hostal de referència avui regentat per la seva filla Gisela, que hi programa tot l'any exposicions i activitats culturals.

Segons el Diari de Girona, Gisela Vicens ha recordat emocionada la figura del seu pare com «un home lliure que va estimar molt la seva família, els seus amics i el seu país». «Deixa una obra pictòrica feta amb esforç, treball, perseverança i talent, que esperem ocupi el lloc que li correspon en la memòria de la ciutat on va viure i va pintar».

Fill de masovers de Montfullà, l’any 1931, amb només amb tretze anys, l'Isidre va començar a treballar a la fabrica tèxtil Coma Cros de Salt (Gironès). El seu pare havia mort i ell s’havia convertit en el pal de paller de la família. Ell mateix va definir aquella feina com a «decebedora i poc atraient: només netejava i recollia escombraries». Però quan podia es posava a dibuixar amb carbó sobre les capses i les parets.

Segons explica Carme Garriga al treball «Ventall d'art. Descoberta didàctica d'artistes plàstics gironins», --beca Josep Pallach de 2008--, Vicens als quinze anys es va fer militant de les Joventuts Llibertàries i, als 18, ja feia de mestre suplent de les classes de dibuix de l’Escola de Belles Arts, a canvi de les classes que ell rebia. Alhora actuava a la companyia de teatre La Floreal de l’Ateneu de Salt, on va crear la companyia Porvenir de teatre per a nois i noies.

El 1937, en plena guerra civil i amb només 19 anys, es va incorporar al front republicà. El 1939, quan la seva brigada es retirava del front de Terol, va perdre quasi tots els companys en una emboscada. Els soldats feixistes italians el va fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de Bilbao (Euskal Herria) i més tard a un batalló de càstig a Màlaga on ho va passar molt malament, segons pròpia confessió, perquè «si no tenies familiars que et portessin menjar, no t'alimentaven».

Cap de turc del franquisme gironí i víctima de difamacions

El 1946 va ser empresonat de nou a Barcelona i a Salt acusat –ell sempre ha sostingut que «injustament»–, pels fets del descarrilament del tren d'Olot ple de franquistes del Requetè al Pas del Gegant. «Això em va afectar molt moralment», va declarar Vicens, que no entén com algú va poder considerar-lo a ell capaç de fer estimbar un tren. «S’havia convertit en un element sospitós pel nou règim perquè dibuixava, feia teatre i llegia obres que feien pensar», escriu Carme Garriga. El 1947 i 1948 va tornar a patir 19 mesos de presó, víctima d'una operació repressiva del règim franquista contra el moviment obrer del Gironès.

Els anys posteriors va poder participar a la Sala Municipal de Girona a l'exposició «Tres artistas gerundenses». La seva família va comprar el casalot del Barri Vell on més endavant obriria el Bellmirall. Però abans, el 1956, es va traslladar a París, on va quedar fascinat per l’obra dels pintors impressionistes francesos, i també va viatjar per Extremadura, Castella i La Manxa, per pintar els paisatges d'aquestes terres.

El 1957 va fer la primera exposició individual a la Sala Municipal de Girona. El 1960 va retornar de París, abocat de ple a un procés de recerca personal i de formació artística.

El 1962 es va casar amb Anna Pasqual. La parella regentava el Bellmirall i va tenir dos fills, en Carles (mort el 1984) i la Gisela.

Al 1964 va exposar amb l’anomenat grup de Girona integrat per Francesc Fulcarà, Domènec Fita, Paco Torres Monsó, Eduard Vila i Fàbrega i Emília Xargay. Fins a la dècada de 1980 va tenir una vida artística intensa. El 2006 va rebre el Premi Especial de Normalització Lingüística de l'ADAC de Girona i el 2007 la Casa de Cultura li va dedicar la gran exposició retrospectiva «Isidre Vicens. La pintura i els dies».

A propòsit d'aquesta exposició, Sebastià Goday va escriure a la «Revista de Girona»: «L’Isidre Vicens és un gran paisatgista; i ho és perquè pinta els paisatges que coneix, que ha trepitjat, que l’home, els pagesos, han treballat i construït àrduament, aquells paisatges que també eren tan cars a Josep Pla». Goday cita entre els mestres de Vicens el pintor extremeny Ortega Muñoz, Poussin, Enric Marquès i, en una darrera etapa, també Balthus.

l'Isidre és germà del paleta Josep Vicens, autor d'obres com la reforma del local de la plaça de la Catedral on el 1957 Lluís Bonaventura va obrir el Bar L'Arc, i autor amb Joan Ibáñez del llibre «Els dipòsits de la memòria (Vides i història de les cisternes de Girona)».

L’any 1976 va ser molt actiu en la reorganització de la CNT a les comarques gironines i el Bellmirall servia de lloc on es feien les reunions intercomarcals de les nombroses federacions locals cenetistes que hi havia aleshores. També deixà un edifici que hi havia davant el Bellmiral com a local d’un grup de les Joventuts Llibertàries del Nord-est.

Més endavant va ajudar ERC a Girona i darrerament s’acostà a la CUP al mateix temps que se sentia identificar amb l’anarcosindicalisme gironí acudint sempre que podia a exposicions i actes de significat llibertari.