 |
| El grup Cor País Meu cantant 'Exili' a Bellcaire d'Empordà |
Dissabte
a Bellcaire va actuar Cor País Meu
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 25/01/2016
Bellcaire (Baix Ter, Baix Empordà).-
Un 23
de gener de 1939 des de Bellcaire (Baix Ter, Baix Empordà) van veure
i van sentir l'horror de les bombes que queien sobre el poble de
l’Escala (Alt Empordà). Aquell dia, quatre avions Savoia-Marchetti
SM 79, amb base a Mallorca, van deixar anar fins a 40 bombes causant
mort i destrucció. Dissabte, també un 23 de gener i també a
Bellcaire d’Empordà –que a principis del segle XIV va ser
capitat de l’estat medieval d’Empúries--, es va recordar aquella
barbàrie amb el so de les cançons i els poemes que van interpretar
les veus del grup Cor País Meu. Amb l'espectacle Exili, cançons en
escena que es va representar al local social de Bellcaire es va retre
homenatge a les persones que van patir i lluitar per les llibertats.
Cançons populars d'ahir i d'avui rememoraven l'èxode que havien
patit milers de catalans i gent refugiada d’arreu de la Península,
com ara famílies fugitives d’Euskal Herria i Andalusia, que abans,
durant i després de la Guerra Civil van haver de deixar-ho tot de
camí cap a un exili incert i forçós.
La
tarda del 23 de febrer de 1939 la vila de l’Escala va quedar
pràcticament deserta, encara que hi havia els membres de la
Col·lectivitat de l’Edificació que quedaren al poble a fi
d’inhumar les criatures, dones i adults víctimes de les bombes
feixistes. Les barraques de vinya de fora vila, les masies del Baix
Ter, cases de Bellcaire i de Sobrestany (Torroella de Montgrí, Baix
Ter, Baix Empordà) i coves i barraques del massís del Montgrí
amagaven la gent de l’Escala, aterrides per les bombes i les
violacions dels mercenaris al territori ocupat. Mai s’ha fet cap
homenatge ni cap reconeixement des de la Segona Restauració
Borbònica a les centenars de milers de dones que arreu de la
Península i especialment a Aragó i a Catalunya van ser violades per
mercenaris de l’exèrcit franquista entre 1936 i 1940.
La
música i les cançons s'alternen amb textos poètics i el relat de
moments transcendentals de la repressió a casa nostra, que va des de
la l’etapa bèl·lica de 1936-1939 fins a la nova cançó catalana
del franquisme tardà. Unes cançons que pretenen ser un crit de
llibertat i alhora d'esperança perquè mai més ningú es vegi
forçat a deixar la seva terra camí de l’Exili com a finals de
gener i primer de febrer de 1936, quan la carretera de Bellcaire a
l’Escala era una riuada de gent fugitiva que guillava davant
l’exèrcit feixista italià, els mercenaris del Marroc i els
elements franquistes, la Falange i el Requetè, unes tropes faccioses
que disparaven canonades des de la riba dreta del Ter a l’alçada
dels pont volats per la República en retirada davant Verges i
Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà). Aquesta riuada era
metrallada per avions feixistes italians i nazis alemanys mentre
desembocava a la N-II en una ciutat de Figueres (Alt Empordà)
bombardejada pel nazi-feixisme anant la gent amuntegada cap la
frontera tancada pel jacobinisme francès als límits del Portús
(Vallespir).
Malgrat
que avui a Europa s'està vivint una de les migracions més
vergonyoses de la seva història amb el rebuig que pateixen en molts
països els refugiats sirians. En Exili es canten els moments
d'“allà”, dels anys de la guerra de resistència, que
s'escenifiquen amb cançons com ara El rossinyol, Corrandes d'exili
de Pere Quart i Jaume Arnella, L'emigrant de Jacint Verdaguer i
Amadeus Vives i L'exiliat de Ramon Carreras. El segon moment de
l'escena és d'“aquí”, dels anys de repressió franquista i de
lluita per a la llibertat, i conté la interpretació de cançons com
ara Quan jo vaig nàixer de Raimon, Dos anònims d'Ovidi Montllor,
Què volen aquesta gent? de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet,
País petit de Lluís Llach i A Miquel Grau del grup Al Tall. En el
darrer tram de l'obra, més en clau d'esperança, es canta Txoria de
Mikel Laboa, Més lluny de Lluís Llach i Company de Canta U Populu
Corsu, per acabar amb L'estaca.
Tot plegat, provoca ràbia i emoció
entre el públic, en un muntatge que en les darreres actuacions està
mancat d'una part audiovisual que contenia imatges de la guerra i
l'exili, però no per això ha deixat de perdre força, gràcies a
l'esforç, les veus i el treball interpretatiu de tots i cada un dels
membres del grup Cor País Meu, format per cantaires gironins i de
Barcelona, dirigits per Ramon Manen Folch, que ja han passejat Exili
pels escenaris de vint-i-vuit poblacions catalanades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada