El
militant, pedagog i activista empordanès va morir en un accident de cotxe
després d'una vida dedicada a la revolta
(13/12/2015) David Castillo
El
cap de setmana passat, mentre intentava una travessa del Pedraforca, em van
arribar diferents missatges de companys com ara Josep Lluís Pons Llobet, Manel
Aisa i Canti Casanovas --de La Web sense Nom-- informant de la mort en un
accident de cotxe del pedagog i activista llibertari empordanès Txema Bofill.
Les reaccions són sempre difícils d'explicar. No ho vaig dir a ningú i em vaig
concentrar en les últimes trobades que havíem tingut. El recordava amb
Jean-Marc Rouillan en un recital a Maçanet de Cabrenys, en un dinar i excursió
de la ruta dels maquis prop de Puigcerdà i més recentment a la llibreria Rosa
de Foc del carrer Joaquín Costa, en què em va mostrar la preocupació pel jovent
que passa massa hores pendent dels esports televisats i massa poc
practicant-los. També em van aparèixer imatges antigues amb els malaguanyats
Bebel Dolsa i Carme Carreras, que encara l'evocaven com el Sabata, veterà
militant de l'entorn del MIL, que es va mobilitzar amb els GARI a partir del
procés i posterior execució de Salvador Puig Antich i les dures condemnes a
Oriol Solé Sugranyes i Pons Llobet.
El
Txema –o Sabata, malnom de guerra provocat perquè va perdre una sabata en una
manifestació– era un home de principis, que s'havia mantingut fidel a la seva
Bisbal natal tot i ser un nòmada empedreït. Només durant els anys de presó --li
havien servit per fer la tesi-- no va volar lluny del país. En la seva conversa
sempre hi eren presents els paisatges americans, Nicaragua, les illes del
Pacífic i de l'Índic o Tolosa de Llenguadoc, durant dècades capital
llibertària, on havia fet amistat amb Frederica Montseny i Hortènsia Torres. El
Sabata tenia predilecció per les dones lliures de l'exili i no estaria malament
compilar els seus articles i entrevistes sobre les rebels doblement invisibles.
Durant els darrers anys, Bofill havia mantingut amb força el seu compromís
llibertari i cultural a través dels seus escrits a les planes que signava a la
revista Catalunya de la CGT i als blocs de VilaWeb. També cal esmentar els
històrics pamflets de Maig del 37 o la feina de documentació antifranquista amb
Felip Solé per a TV3. Càlid, però també tossut, despistat i alhora incisiu,
Bofill ha estat un heterodox del seu temps, que va ser detingut per primer cop
per fer pintades contra el règim a la Girona franquista. No l'oblidarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada