 |
| Portada del libel burgès del funcionari de jutjats Vázquez Osuna |
“Un
altre libel que des del títol carrega contra l’anarquisme unint
les paraules anarquista i criminal. No és un nou Mir, caracteritzat
per la ignorància, l'odi i la manipulació documental més
descarada. És indubtable el treball de recerca en arxius efectuat
per Vázquez Osuna (VO), funcionari de l'administració de justícia
a Catalunya des de fa més de 20 anys”.
Escrit
de Cap
Un
altre libel que des del títol carrega contra l’anarquisme unint
les paraules anarquista i criminal. No és un nou Mir, caracteritzat
per la ignorància, l'odi i la manipulació documental més
descarada. És indubtable el treball de recerca en arxius efectuat
per Vázquez Osuna (VO), funcionari de l'administració de justícia
a Catalunya des de fa més de 20 anys. Però no diu res de nou,
perquè les seves fonts arxivístiques ja han estat utilitzades
anteriorment. Comparteix amb Mir el llenguatge del libel, la
malvolença i l'objectiu de denigrar i criminalitzar al moviment
llibertari. Ignora fonts documentals fonamentals, com l'Arxiu
Tarradellas, la consulta en hemeroteques es limita a la còmoda i
socorreguda consulta de La Vanguardia i desconeix la bibliografia més
recent sobre el tema: Chris Ealham, Els Gimenólogos, Agustín
Guillamón i Pere López (tots ells de afinitat àcrata) i Josep
Antoni Pozo (marxista). Aquest desconeixement de les investigacions
més recents té un preu massa alt: la ignorància de dades
essencials sobre algunes de les biografies que tracta. I això és
molt greu, perquè el coneixement profund de la historiografia ja
publicada és l'abecé més elemental i el punt de partida de
qualsevol investigació rigorosa. Vázquez Osuna o la mort del rigor.
Rigor mortis.
En
comparació amb el libel descuidat, desinformat i deshonest de Mir,
ens trobem amb aquest libel acadèmic, documentat i profundament
esbiaixat de VO, que a més té la fabulosa pretensió i la
repetitiva cura de esquitxar, aquí i allà, amb expresses
declaracions de què el moviment llibertari no és "només"
el de les biografies criminals que ens exposa. És com l'arquitecte
que construeix un edifici amb columnes de falsificacions i encofrats
de difamacions i després retira acuradament les bastides, per
enguixar les parets i pintar-les amb quatre pinzellades de color que
avisen, aquí i allà, que el moviment llibertari no era una
organització de criminals, per intentar ocultar amb aquesta capa de
pintura l'evident estructura fal·laç i difamatòria de tot el
construït.
Cal
acceptar, com fa el seu prologuista, que no estem davant d'un llibre
d'història; és cert, estem davant d'un libel difamatori ple de
fraus, artificis, llacunes, manipulacions i desinformacions que
converteixen rumors o infàmies en "certeses" no
demostrades. Quan se'ns diu que estem davant la feina d'un
historiador, hem d'afegir alguna cosa més: estem davant d'un treball
de l'escola històrica catalanista i burgesa, caracteritzada pel
dogma indiscutible i inamovible que el 1936 no hi va haver revolució
ni situació revolucionària de cap tipus a Barcelona i Catalunya.
Més
que com a historiador, VO actua com a jutge maniqueu, que diferencia
sempre entre "els bons anarquistes" i els mals criminals
que es disfressen d'anarquistes, encara que s'oblida sempre de citar
les bones obres dels bons anarquistes. Vagi vostè a saber per què
classifica a García Oliver, Dionisio Eroles i Aurelio Fernández com
a criminals i a Durruti com a bon anarquista. Mai explica el seu
criteri maniqueu. No ho diu, i aquesta és una greu omissió en un
llibre dedicat precisament a fustigar "els dolents".
Hi
ha coses molt divertides. Gairebé tots els biografiats són
desprestigiats per l'estigma burgès d'haver estat atracadors. Però
mai s'utilitza aquest desqualificatiu amb Durruti, figura mítica a
la qual no arriba cap crítica, almenys en aquest llibre, i que també
va ser atracador, però al que mai se li qualifica com a tal en tot
el llibre: misteris insolubles d'una difamació selectiva del
moviment llibertari, que no s'atreveix encara amb EL MITE Durruti.
Tan atracador van ser Durruti com Aureli: ¿per què per VO Durruti
és un bon anarquista i Aurelio un de dolent, quan a més tots dos
militaven en el mateix grup d'afinitat?
Més
divertit encara és l'esbós biogràfic denigrant de José Gallardo,
que apareix a la pàgina 101 del libel com a militant confederal,
però que en realitat va ser un militant del PSUC. Tal fiasco ens
porta a qüestionar la selecció de biografiats efectuada per VO, QUE
AL SELECCIONAR NOMÉS A ANARQUISTES està discriminant i difamant al
moviment llibertari amb aquest criteri selectiu, perquè també els
va haver de republicans i estalinistes del PSUC. Per què no parlar
d'Àfrica de les Heras i les seves orgies de sexe i sang (segons
Miravitlles), i que a més va col·laborar assíduament amb José
Gallardo en les seves tasques repressives? La resposta és evident:
per sectarisme.
La
selecció de VO és a més d'arbitrària i errònia, infamant,
parcial i burgesa. Però sobretot fa impossible la comprensió
correcta del fenomen revolucionari, i l'incapacita per efectuar un
estudi rigorós de la violència existent a la Catalunya de 1936-1937
i li impossibilita en definitiva una correcta interpretació d'aquest
període històric.
Perquè la repressió contra la burgesia i els
feixistes a la rereguarda catalana va ser obra de les Patrulles de
Control del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), però
VO es cuida d'explicar al lector que dels 711 patrullers que
componien inicialment patrulles només 325 eren cenetistes i la resta
pertanyien a ERC, PSUC i POUM. Oblit, ignorància o libel?
El
llibre està ple d'errors factuals i d'ignoràncies clamoroses.
Ignora,
per exemple, que Companys va ordenar repetidament a l'aviació
republicana, al maig de 1937, que bombardegés Barcelona, és a dir,
els edificis i casernes en possessió de la CNT (vegeu Barricades a
Barcelona i La repressió contra la CNT i els revolucionaris, de
Guillamón).
Ignora
o amaga que Dionís Eroles el 13 novembre 1936 va impedir la fugida
d'Azaña a França, sotmetent-lo a una intensiva vigilància
policial, inclosa l'amenaça a la seva guàrdia personal de les
nefastes conseqüències que tindria per a ells l'escapada d'Azaña a
l'estranger. Ignora o amaga que el 20 novembre de 1936, es va oposar
i va evitar les “saques” de presoners feixistes en represàlia
pels bombardejos navals de la costa catalana, que al febrer de 1937
va denunciar detencions arbitràries de les que no havia tingut
notícia, que el seu enfrontament amb Rodríguez Sales va ser
constant en les reunions de la Junta de Seguretat. Ignora que
Dionisio Eroles va ser el màxim responsable del Consell d'Obrers i
Soldats i mai cita que va ser secretari regional de la CNT catalana.
Desconeix
o no entén que Dionís Eroles i Aurelio Fernández van intentar una
difícil transició entre l'espontaneïtat revolucionària de l'estiu
de 1936 i la posterior institucionalització de les Patrulles de
Control.
Ignora
que un dels seus biografiats, i l'únic que mereix el qualificatiu de
delinqüent, Lucio Ruano, va ser jutjat i condemnat a mort pel
Sindicat de Metal·lúrgia de la CNT i executat per militants
d'aquest sindicat. Llegint la bibliografia ja publicada (Gimenólogos,
López i Guillamón) s'hagués estalviat les mil i un ximpleries que
diu respecte a Ruano. No és una deficiència menor en un llibre
dedicat a elaborar set biografies (Dionís Eroles, Aurelio Fernández,
Justo Bueno, Adolfo Ballano, Josep Batlle, Antoni Devesa i Lucio
Ruano), sobretot si considerem que la de Ruano juga un paper central.
Un
altre error d'embalum: seguint l'estela de Mir relaciona a Aurelio
Fernández i Josep Tarradellas en l'assumpte dels maristes, i ens
obsequia amb una mena de forta amistat entre les dues personalitats.
Sense cap fonament. I desconeix a més un fet molt important:
l'assassinat dels 42 maristes va obtenir un ampli suport, no només
entre la base militant, sinó entre nombrosos líders anarquistes del
moment: des de Joan Pau Fàbregas (impulsor del Decret de
Col·lectivitzacions) fins a Federica Montseny. Per què ?: perquè
els maristes eren desertors que, alliberats, se sumarien a l'exèrcit
franquista; perquè l'enemic estava al front però també a la
rereguarda. La difamació i la criminalització del moviment
llibertari s'efectuen sempre en el seu aïllament del moment històric
i les peremptòries necessitats del moment, a l'interior d'una mena
de campana ahistòrica regida per una moral burgesa que esborra
prèviament la participació de republicans i estalinistes en la
repressió de l'estiu de 1936. Els maristes eren l'enemic de classe a
abatre, tant en el front com a la rereguarda. L'Església no era
només l'ideòleg fonamental de l'enemic, sinó el col·laborador
imprescindible de l'exèrcit. Sense aquesta col·laboració i ferotge
embranzida de l'Església contra la República no s'hagués produït
el cop d'Estat ni l'aixecament militar contra un govern elegit
democràticament. L'Església i els dretans van patir una dura
repressió a l'estiu de 1936 fruit de la seva col·laboració en
l'alçament militar; però aquesta repressió va ser executada per
anarquistes, estalinistes, republicans i poumistes, encara que en
l'estiu de 1937 la repressió dels cenetistes, derrotats al maig de
1937, va ser acompanyada d'una campanya de difamació que els va
atribuir, en exclusiva, la repressió antiburgesa de 1936.
Admetem
que no entenem i ens continua sorprenent aquesta malvolença i
difamació contra Tarradellas, unides al culte a un Companys
divinitzat, que caracteritza a aquesta escola historiogràfica
catalanista i burgesa que uneix Mir i VO. Per què Companys va ser un
sant i Tarradellas un diable ?: potser perquè el pragmàtic
Tarradellas estava convençut de la necessitat de pactar amb els
anarquistes i que no podia fer-se res contra els anarquistes.
Aurelio
Fernández va ser absolt en el judici republicà per l'atemptat del 2
agost 1937 contra Josep Andreu i Abelló. De la mateixa manera, la
justícia francesa va rebutjar l'extradició d'Aurelio Fernández a
una demanda judicial que afectava ciutadans francesos. En l'estat
actual de les investigacions, com conclou l'historiador José Luis
Martin Ramos (MR), poc sospitós de simpaties cenetistes, no hi ha
documents que puguin concloure clarament que hi hagi una
responsabilitat directa d'Aurelio Fernández en l'assassinat de 42
maristes. Aquesta és la diferència entre MR i VO, l'historiador
(per moltes diferències interpretatives que li separin d'altres
historiadors) es limita a la documentació existent, el libelista als
seus objectius difamatoris, primant els rumors sobre els documents.
Tot
el llibre de VO es fonamenta en convertir gratuïtament rumors en
certeses. Rigor mortis. No és un llibre d'història: és un libel
difamatori.
Ni
una frase referent a la victòria sobre l'aixecament militar i
feixista, protagonitzada pels homes de la CNT i de la FAI. Ni una
sola explicació sobre l'absolut predomini anarquista en les esferes
del poder durant l'estiu de 1936, tot i que això figura en el seu
títol. Ni una paraula sobre les col·lectivitzacions i la profunda
revolució que es desenvolupava a la rereguarda catalana, ni una
paraula sobre l'assassinat de Nin o la repressió del moviment
llibertari pels estalinistes en l'estiu de 1937, ni una paraula sobre
un Companys furiós perquè Sandino es negava a acatar les seves
ordres de bombardejar Barcelona. La repressió de les Patrulles de
control, que no s'explica que no era una organització de la CNT,
sinó del CCMA, i amb participació de CNT, UGT, PSUC, ERC i POUM,
sembla realitzar-se en uns llimbs socials i polítics, neutres com
sala d'hospital.
A
la divertida, errònia i fatídica pàgina 101 del libel, on VO
assegura que Gallardo no era militant del PSUC, mostra la seva
absoluta ignorància i menyspreu (menysprea tot el que ignora) sobre
el funcionament del Tribunal constituït pel CCMA, que expliquen Los
Gimenólogos, Guillamón i Pozo. VO diu que era un seudotribunal
dirigit per Eroles, Aurelio i Asens: això és una altra falsedat. El
Tribunal d'Urgència del CCMA, situat al convent de Sant Elies,
estava format per Jaume Riera (CNT), José Gallardo Escudero (PSUC),
Joan Coll Montserrat (ERC) i Pau Barceló (POUM). Aquest tribunal,
des del 27 de novembre de 1936, va passar a dependre de la Junta de
Seguretat de la Generalitat i estava constituït per Juan Bonet
Violán (CNT), Emilio Chueca Bergés (UGT), en substitució de
Gallardo; Joan Coll Montserrat (ERC) i Silvio Torrents (POUM).
La
presó de Sant Elies no va ser mai una presó de la CNT, sinó del
CCMA i després de la Generalitat. Però conèixer i reconèixer tot
això enterboliria el fil de la difamació del discurs de VO. Però
esmenar-li la plana a VO es necessitaria l'escriptura d'uns llibres
que ja estan escrits i que ja han estat citats.
La
seva font principal és Joan Pons Garlandí, sense cap anàlisi de la
credibilitat d´unes memòries, absolutament esbiaixades i carregades
d'errors: és patètic. No hi ha cap rigor. Rigor mortis.
Però
el més penós del llibre és la seva incapacitat per entendre el
discurs del conseller de Treball Vidiella, militant del PSUC, quan
s'enfronta al procés de "cementiris clandestins" amb una
argumentació jurídica impecable (Balcells, Godicheau) i davant les
protestes d´un grup de familiars de processats ugetistes per
cementiris clandestins "Vidiella s'enfronta a l'intent de
criminalització dels comitès revolucionaris de l'estiu de 1936, en
què participaven no només cenetistes, sinó també ugetistes,
republicans i poumistes. I afirma el següent: "els jutges no
poden admetre les denúncies que es formulin sobre fets de caràcter
revolucionari, esdevinguts amb motiu del moviment provocat pels
generals facciosos, ja que d'efectuar-lo així, seria com processar
la pròpia revolució".
Que
Vidiella filtrés el debat de l'últim Consell de la Generalitat no
era només una deslleialtat cap a la resta de consellers; era
sobretot una maniobra política que tenia per objectiu aturar
l'ofensiva judicial impulsada per Andreu i ERC, amb el beneplàcit de
Companys. Aquesta ofensiva judicial, dels "cementiris
clandestins", havia sobrepassat els límits de la repressió
anticenetista, per arribar a tots els components dels Comitès
Revolucionaris locals, inclosos els militants del PSUC i de la UGT.
Vidiella donava un clar alt a aquesta ofensiva, des del seu càrrec
de conseller de Treball de la Generalitat.
NO
ES PODIA CRIMINALITZAR ALS COMITES REVOLUCIONARIS QUE HAVIEN DERROTAT
l'alçament militar.
D'altra
banda, no es tractava només d'una lleial defensa política dels
presos del PSUC, sinó també de mantenir els governs locals
antifeixistes, ja que les persones capacitades per a exercir càrrecs
no eren inesgotables, i molts eren al front. Havia d'evitar-se una
fractura social i política entre els antifeixistes que anaven a la
presó i els que havien d'assumir un govern local, fràgil per
l'enemistat dels familiars dels condemnats.
Vidiella
va prosseguir les seves declaracions, elaborant una justificació
jurídica de les accions revolucionàries dels Comitès de juliol de
1936, d'una gran altura intel·lectual: "La revolució fa coses
ben fetes i mal fetes, però que no són precisament assenyalades com
a delicte, ja que tot aixecament revolucionari trenca els vincles de
les organitzacions existents, els motlles col·lectius anteriors al
moviment, així com també tergiversa les normes del Dret
instituïdes. Per exemple: els governants del 19 de juliol no van
tenir en compte cap article de la Constitució ni de l'Estatut per
armar al poble per tal que es fes front a l'aixecament traïdor dels
militars feixistes ".
En
virtut de tal raonament, es desprenia que "els jutges no només
no han d'acceptar denúncies d'aquesta índole, sinó que tampoc han
d'acceptar quan provenen d'individus als quals s'ha requisat el pis o
la casa, o bé les terres, per ser conceptuats feixistes, o per
haver-les abandonat ells mateixos ".
Les
demandes només eren acceptables quan en lloc de procedir d'accions
revolucionàries, intervenien el lucre, la venjança o el robatori.
Vidiella
va afirmar que la seva tesi havia estat acceptada unànimement pel
Consell de la Generalitat, "el que vol dir que els detinguts
actualment per causes diverses sobre els fets revolucionaris, s'han
de posar immediatament en llibertat". I els jutges no haurien
d'admetre més denúncies per aquest motiu.
De
fet, en els següents mesos es va produir un sobreseïment general de
tots els processos per cementiris clandestins, el que no sempre va
significar, sobretot PER ALS cenetistes, la seva immediata llibertat.
A
vuitanta anys de distància dels arguments de Vidiella segueixen sent
vàlids contra l'intent de criminalització del moviment llibertari
d'un VO, raó suficient per a què VO no entengui ni atengui el
discurs de Vidiella.
VO
pretén l'existència d'una "dramàtica patologia de l'ideal
llibertari" que ha degenerat des de 1919 fins al punt d'arribar
a la guerra civil com una associació "d'assassins i lladres
impunes". I després d'escriure negre sobre blanc aquesta
barbaritat s'atreveix a dir que no difama al moviment llibertari.
No
cita ni una sola vegada a Joan Peiró com a cara amable de
l'anarquisme, pràctica habitual de fariseus. Aquí n'hi ha prou amb
ignorar. Però aquesta ignorància es fa supina quan ho ignora tot de
Josep Asens, cap de les Patrulles de Control, que no és citat al
libel ni una sola vegada. Si parla d´Aurelio Fernández i de Dionís
Eroles hauria de parlar de Josep Asens, o almenys explicar-nos perquè
el seu nom no hi és a la seva selecció d´anarquistes “dolents”.
Podríem
dir molt més, i explicar moltes més coses, i millor, però seria
tant com donar al libel de VO una consistència i una validesa de la
qual manca. Aquesta ressenya és innecessària, més enllà del lema
"cap infàmia sense resposta".
L'ahir,
l´avui i el demà es donen la mà, un passat deformat i
criminalitzat legitimarà sempre qualsevol muntatge repressiu del
botxí de torn.
Hem
passat del rigor històric al rigor mortis d'un Vázquez Osuna, que
nou Caton canvia el Chartago delenda est pel Acracia Delenda est.
Res
de nou sota el sol; només l´acostumat odi de la burgesia contra la
revolució anarquista de 1936. La mort del rigor històric es
transforma en rigor mortis...
BIBLIOGRAFIA:
BALCELLS,
Albert: Justícia i presons, després de maig de 1937, a Catalunya.
Dalmau, Barcelona, 1989.
Comité
Central de Milícies Antifeixistes. Junta de Seguretat Interior.
Conselleria de Seguretat Interior: Ordre públic i violència a
Catalunya. Dau Barcelona, 2011. [Documentació de l´Arxiu
Tarradellas].
EALHAM,
Chris: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937.
Alianza Editorial, Madrid, 2005.
Gimenólogos,
Los: En busca de los Hijos de la Noche. Pepitas de calabaza, Logroño,
2009.
GODICHEAU,
François: Represión et Ordre Public en Catalogne pendant la guerre
civil (1936-1939). École des Hautes Etudes en Sciences Sociales
(2001). Thése, 3 tomes.
-
La guerre d´Espagne. République et révolution en Catalogne. Odile
Jacob, Paris, 2004.
-
No callaron. Las voces de los presos antifascistas de la República
(1937-1939). Presses universitaires du Mirail. Tolouse 2012.
Govern
de la Generalitat/Josep Tarradellas: Crònica de la Guerra civil a
Catalunya. 2 volúmenes, DAU, Barcelona, 2008 y 2009. [Documentació
de l´Arxiu Tarradellas].
GUILLAMÓN,
Agustín: Barricadas en Barcelona. Espartaco, Barcelona, 2007.
(Descontrol, 2014)
-
Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938). Aldarull,
Barcelona, 2014 (4ª ed.)
-
La revolución de los comités. Hambre y violencia en la Barcelona
revolucionaria. De julio a diciembre de 1936. El grillo libertario,
Barcelona, 2015 (segona edició).
-
La guerra del pan. Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria.
De diciembre de 1936 a mayo de 1937. Aldarull/Descontrol, Barcelona,
2014.
-
La represión contra la CNT y los revolucionarios. Hambre y violencia
en la Barcelona revolucionaria. De mayo a septiembre de 1937.
Descontrol, Barcelona, 2015.
LÓPEZ
SÁNCHEZ, Pere: Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Virus,
Barcelona, 2013.
MARTIN
RAMOS, José Luis: Territori capital. L´Avenç, Barcelona, 2015.
PONS
GARLANDI, Joan: Un republicà enmig faistes. Ed. 62, Barcelona, 2008.
POZO
GONZÁLEZ, Josep Antoni: El poder revolucionari a Catalunya durant
els mesos de juliol a octubre de 1936. Crisi i recomposició de
l´Estat. Tesi doctoral. Universitat Autónoma de Barcelona (2002).
-
Poder legal y poder real en la Cataluña revolucionaria de 1936.
Espuela de Plata, Sevilla, 2012.
-
Catalunya antifeixista. El govern Tarradellas enfront de la crisi
politica i el conflicte social. Setembre de 1936- abril de 1937. Dau,
Barcelona 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada