Lucía Sánchez Saornil:
El 13 de
desembre de 1895 neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del
barri de Peñuelas de Madrid l'escriptora, poetessa, feminista, francmaçona, militant
anarcosindicalista i anarquista Lucía Sánchez Saornil. Eugenio, el seu pare,
era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i la seva
mare, Gabriela, va morir ben aviat i també el seu germà, cosa que obligà Lucia
a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita.
Va
estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de
San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de
1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a
modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes
literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros,
Plural, Gran Guiñol, Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts
ultraistes. Va freqüentar Juan Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi,
Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats.
La
seva presència en l'anarquisme social és segura des de finals de la dictadura
de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT),
va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir
represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i
finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va
participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional
d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una
extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius
llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però,
recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la
Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques
periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a
València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de la seva vida,
América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a
Castella.
A
finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines
d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació
de Mujeres Libres, ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i
en la realització de mítings (Elda, etc.). El maig de 1938 va ocupar la
secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de
premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària
del seu consell mundial en el 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li
implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de
queviures.
El
1939 es va instal·lar a l’hexàgon francès, on durant els últims mesos de la
guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà (Rosselló) i més tard, el 1940, a
París (Illa de França) i a Montalban (Guiena, Occitània). En l'exili va viure
del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació
quàquera.
Va
retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb el seu pare malalt entre 1940
i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en
el 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va
viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació,
treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. Després de
ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de la seva vida
immersa en l’angoixa mentre que davant el franquisme per tapar la seva vida
d’anarquista, lesbiana i francmaçona es refugià en l’Església catòlica, com
molts altres casos de gent llibertària o marxista que van fer el mateix per
esquivar la Dictadura. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a
València (País Valencià).
Sempre
va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance
Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca,
Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres.
És
autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de
Mujeres Libres (1938). L'any 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar
Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va
escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració
d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus
poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat
poc comuns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada