VA
MORIR A BARCELONA EL 6 DE DESEMBRE
Biografia
d'Enric Casanyes Piera (1919-2015)
Per
Manel Aisa
L’Enric
Casanyes Piera, fou un històric llibertari que al llarg de molts
anys el vàrem entendre com una persona que sempre ens va parlar en
claredat, senzilles i molta humilitat, que en cap moment va tractar
de imposar el seu criteri i amb el pas del temps es una de les
persones que va anar-hi guanyen i fen respectar la seua manera de
estar i el seu criteri d’home lliure que sempre va caminar i
aprendre quin era la nostra raó de ser.
La
cooperació, la socialització de les nostres vides es el camí que
per raons de injustícies classistes es fomentaren en un període de
revolució industrial a on molt pocs tenien els drets adquirits de la
vida social, per lo que els homes i dones dels pobles injustament
tractats tingueren que començar a organitzar les seves vides, i
construir una societat i Enric Casanyes Piera forma part d’aquest
homes i dones, que ja procedia d’uns vincles familiars molt
directes amb les lluites obreres de moments anteriors, i de ven
jovenet ja estava militant amb les Joventut llibertaries de Santa
Coloma de Gramenet que eren els seus barris, quan amb al maig de 1935
el varen detenir amb 16 anys amb altres companys i l’acusaren de
boicotejar els tramvies de Sant Andreu a Sant Adrià quan col·laboren
amb els obrers del sector que estaven en vaga, i es cremaren alguns
dels tramvies d’aquella línia.
Ell,
Casanyes a penes tenia 16 anys, ja trepitjava la presó ja que havia
nascut al 1919, un any que podem destacar perquè un dels seus
familiar Simó Piera fou un dels obrera a destacar en aquell moment
de la Vaga de la Canadenca i fundador de la CNT de 1910 i Salvador
Seguí havia voltat per casa seua quan ell era xicotot.
Com
a càstig pels aldarulls dels tramvies va passar uns dies a la Model
i després enviat a l’Asilo Duran que aleshores estava a la
travessera de Gràcia cantonada amb Balmes. Allí estigué una
temporada que podem estar segur que no va aprendre gaire cosa. I a on
ell mateix ens adverteix en una entrevista que li feu Txema Bofill
(*) a on ens parla dels “capellans malparits” i la seva repressió
que eren qui s’ocupava d’aquell reformatori i les seves males
pràctiques.
Afiliat
al sindicat de la construcció tenia l’ofici de pintor que el va
acompanyar bona par de la seva vida.
El
19 i 20 de juliol del 36 va estar pels carrers de Barcelona a
l’assalt de les casernes militars de Sant Andreu del dia 20 de
juliol del 36, després marxa amb la 25 Divisió al front d’Aragó,
la coneguda columna del solidari Antonio Ortiz , acaba de Guerra
Civil s’exilia a França per Prats de Molló i com tants d’altres
republicans i llibertaris trepitja els camps d’Arlès , Argelers i
Barcarès allí en migs de la sorra de la platja, retinguts com a
“peligrosos rojos republicanos “ tingueren que començar a refer
les seves vides, unes vides que havien quedat truncades i que de nou
tingueren que aixecar-se. Encara que ell en alguna que altre
entrevista reconeix que va tindre la sort de que quan arriba a aquest
últims camps de concentració ja estaven les barraques de fusta
construïdes casi totes.
Tornant
a Espanya sempre en clandestinitat, amb l’idea d’establir
contacte amb els llibertaris i els antifeixistes de l’època, però
veient que el país era una gran presó i un gran cementiri aconseguí
regularitzar la seva documentació per seguidament exiliar-se al
Brasil a on de nou establirà contacta amb els companys llibertaria
tant espanyols i portuguesos.
Un
cop ja al Brasil estigué primer a Sau Paulo i després a Porto
Alegre amb el gran pedagog i continuador de l’obra de Ferrer i
Guardia i l’escola Moderna , Josep Puig Elías, allí també es
troba a un destacat metge llibertari de cognom Pujol, altres
militants llibertaris, entre tot ells començaren de nou l’embrió
de l’autogestió, el municipalisme que tant interessants resultats
donaren temps enrere a aquella ciutat de Porto Alegre.
Després
de 23 anys d’exili a la mort del dictador tornaria a la seva ciutat
de Barcelona a on poc a poc va anar-hi connecta amb els vells i joves
companys del moment i així primer amb el nucli que es reuní al
Centre Lleidatà i després en altres indrets de la CNT i de la CGT i
dels ateneu llibertaris obrí el seu gran llibre de la vida i va
deixar palesa de molts del moment de lluita per la vida que ell havia
viscut directa o indirectament, per exemple amb el llibre d’Ortiz
General sin Dios ni amo, de Gallardo y Márquez , que realment es un
dels llibre de referència per conèixer la revolució espanyola o
per exemple l’altre aventura interessantíssima “Pirates de la
llibertat” un dels llibre que va escriure el periodista Xavier
Montanyà que tractà sobre l’historia de segrest d’un vaixell a
alta mar, fets ocorreguda entre el 21 de gener i el 3 de febrer de
1961 i que el General Franco, va temé pel seu regim per moments.
Es
tractava del segrests del transatlàntic portuguès Santa Maria amb
més de mil passatger a bord, projecte reivindicatiu que parteix en
aquell moment dels llibertaris portuguesos i espanyols que es troben
en aquell moment al Brasil, i que Enric coneixia molt bé perquè
d’una manera o altre havia participat en la seva logística, i
altres documents que estan configurar les biblioteques i videoteques
sobre la revolució espanyola compten amb la seva aportació a
l’història objectiva dels fets de la revolució espanyola de la
qual ell va ser partícip directa, que reflecteixen la seva manera
d’entendre aquest món, que en definitiva no es més que, ser
conseqüent i respectuós han si mateix, i en tot allò que
l’envolta, camí de la socialització del esser humà.
Salut
i anarquia
(*)
El company Josep Maria Condom Bofill, dit Txema Bofill, va morir
dilluns 7 de desembre a la carretera de Flaçà a la Bisbal, en el
terme de la Pera. El dimecres 9 de desembre es seu cadàver es
trobarà en el tanatori de la Bisbal d’Empordà, a partir de les 4
de la tarda. El dijous hi haurà una cerimònia familiar a
Palafrugell.
L’entrevista
de Txema al company Enric Casanyes va sortir publicada al mensual
CATALUNYA núm. 127 (Barcelona, abril de 2011).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada