diumenge, 29 de novembre de 2015

Els camins sota la Lluna

La torre de la serra’ és la primera novel·la de Joni D. publicada aquest novembre de la mà de Tigre de Paper Edicions. 
La Directa ofereix el pròleg del llibre, escrit per l'activista Jann-Marc Rouillan, a mode d'avançament editorial.




"Caminen…
A passos lents i regulars, caminen…
Sota la Lluna o al cor de la nit negra, caminen.
Atents. Se segueixen en fila india. A vegades s’aferren al faldó de la camisa per no perdre’s en el dèdal dels boscs i a la vora dels barrancos.
Amb prou feines la seva respiració és perceptible.
Han recobert de teixits les soles de les sabates. Quan un d’ells és ferit, l’emmordassen. Un crit pot perdre’ls.
Els farcells són pesats. En els passos difícils, s’atorguen una pausa cada dues hores. I prohibit d’embolicar-se un cigarret. I beuen de la mateixa cantimplora.
Ho comparteixen tot.
Caminen, les armes a la mà.
Aquell, una Sten anglesa portada del Llemosí, on ha lluitat al maquis contra els nazis.
El qui el segueix empunya un Màuser arrencat d’un guàrdia un matí d’emboscada, prop de Bossòst. L’altre, un Naranjero desembarcat d’un vaixell soviètic al port de Barcelona el febrer del 38.
I la partida desapareix en la foscor.
Caminen de nit i, esgotats, dormen de nit a les boixeres. Sinó, en una granja amiga, on camarades enlaces els serveixen una sopa oportuna. Sovint han passat una setmana sense menjar calent. No fan foc a la serra. Han caminat durant anys. Han gastat sis parells de sabates de cuir. Han caminat tant i tant que han travessat Catalunya, l’Aragó, fins als Monts Universals. D’altres han anat fins a Galícia i alguns s’han installat als vessants dels Picos de Europa per afegir-se a partides més antigues.
Traïts, abandonats, denunciats pels partits i les confederacions, han decidit continuar el seu combat. Continuar el combat, l’únic que encara té raó de ser. No aniran a l’exili. Romandran fins a la darrera bala. Fins al garrot. Fins a les dècades de presó.
Rebutgen la supervivència.
N’estan segurs: mentre continuïn lluitant, no hauran perdut.
Rebutgen la derrota.
La ràdio dels franquistes els anomena bandidos.
Han estat pagesos, obrers de grans fàbriques, artesans, mestres als pobles i als barris populars...
Han estat milicians. Resistents a França. Han estat interns als camps de concentració a Alemanya... Coneixen ben bé la bèstia del feixisme que combaten des de fa deu, quinze, vint anys...
Són comunistes o anarquistes.
Són guerrillers...
A cada instant, tot pot acabar-se en una emboscada dels picoletos o de les brigadillas. De vegades tenen por. Han matat. Alguns camarades han mort. A d’altres, els han fets presos. Executats o empresonats a el Dueso o al Puerto de Santa Maria. Però lluiten quotidianament per l’aventura. Participen en una aventura humana. Política. La del veritable refús. I cada dia teixeixen una poesia insondable. Indicible, potser? Les seves ombres lluminoses s’endinsen en la nit d’una historia mai no escrita... i que no s’escriurà fins que la raó de la seva lluita hagi triomfat.
La neu ha envait els colls de la serra del Cadí. Els nostres passos son vacil·lants. Per sort, Sancho es coneix l’indret com el palmell de la mà. És el país de la seva infantesa. Hem enfilat camí rere les petges dels nostres germans grans del maquis. Tot just ens en separen uns anys. I tenim el mateix fi, la mateixa esperança.
Sancho porta una P38 marcada amb l’àguila nazi. Sens dubte, una arma robada als alemanys. Jo porto una Sten. Una del maquis.
Els camarades ens esperen prop de Berga per escortar-nos fins als ravals de Barcelona.
Franco encara no ha mort. Ningú no vol sentir parlar de nosaltres i les nostres armes. Excepte els qui més pateixen l’opressió i l’explotació del seu règim. Excepte els escassos resistents... Els altres ens expliquen des de fa lustres que el dictador es morirà aviat. Nosaltres els repliquem: mentre lluitem no haurem perdut. Ens agrada el nostre combat i qualsevol risc que comporti. Som immensament lliures.
Portem en nosaltres la memòria prohibida. La d’aquí i la de fora. Coneixem els noms de qui ens ha precedit en aquests camins i fins i tot els seus sobrenoms, forjats a força de determinació i coratge. Coneixem també d’altres guerrilleros que caminen, com nosaltres, pel monte, l’arma a la mà.
Alguns a l’altra banda del planeta...
La memòria és un combat.
La memòria és una zona de combat.
La memòria és indissociable del nostre combat.
És la memòria dels febles i els humils. La memòria de les lluites de debò. La memòria de les traïcions... Avui, no tinc por de repetir aquestes coses per tal com estic convençut que són fonamentals per la continuació de la lluita per la llibertat.
La Transició va ser una traïció. I guardo una enorme tendresa i respecte per aquells que van continuar la lluita contra totes les estafes d’aquell període.
Demostraven que havia passat una altra cosa.
Que una altra via era possible.
A la seva manera, el llibre de Joni ha emprès aquest camí. Camina per la sierra amb nosaltres i les ombres dels nostres germans grans.
Vaig conèixer Joni a l’època de les marxes per la memòria del maquis a l’Empordà. Com un bon nombre de joves militants, havia entès el simbolisme concret d’aquestes marxes sobre els senders dels Pirineus. I La torre de la serra no és només un relat. Cada pàgina participa a la resistència de la nostra memòria.
Si bé les èpoques són diferents, cal que ens en recordem. La força i les possibilitats del nostre futur en depenen.
Així doncs, el llibre entona una altra música. La dels passos regulars sobre la pedra dels senders del monte. Transmet la poesia de la lluita. Sense poesia, no hi ha distanciament amb l’opressió. Sense poesia, fins els nostres mots són explotats. Comercialitzats. Mercantilitzats.
Amb un desafiament, el llibre s’adreça també als tirans: “No hem oblidat! I no hem oblidat res!” Tant que voldrien que fóssim amnèsics! Ho fan tot perquè ho siguem. La seva maquinària és gegantina.
I jo, com Joni, em nego a oblidar.
No hi haurà cap alliberament sense el coneixement del camí recorregut, d’aquestes caminades pels senders sota la lluna.
Seguiremos adelante!"

Jann-Marc Rouillan 
Tolosa de Llenguadoc, capital dels rojos
20 de setembre de 2015 


Cap comentari:

Publica un comentari