Escrit
d’algunes anarquistes
Partint
de la base que com anarquistes apostem per la destrucció de l'Estat
i del sistema capitalista-patriarcal, no ens podem sorprendre que les
estructures del poder no ens tractin amb guants de vellut. Situem la
repressió, molt a pesar nostre, com a part de la lluita.
Una
lluita que sempre ha tingut en el seu bagatge polític diferents
eines. Els anarquistes mai han deixat d'afirmar que l'atac, l'acció
directa i més en general la violència revolucionària, siguin unes
eines més de les que disposem al nostre maletí.
També
sabem perfectament que hi ha diferents postures dins de l'anarquisme
i més encara al moviment llibertari. Com sabem també que hi ha
diferents posicions sobre quin és el moment de fer servir una eina
en lloc d'una altra. Probablement la coexistència de diferents
tipologies d'accions i d'expressions d'hostilitat en contra del poder
és una de les formes més oportunes per fer difícil la feina a qui
ens vol reprimir estigmatitzant-nos amb etiquetes "facilones".
És
clar que ningú té una vareta màgica i que ningú es pot definir
com a portador de la veritat absoluta. Just per això no veiem
correcte ni oportú monopolitzar el discurs segons una sola visió
del que s'entén per lluita i treball polític.
Com
persones actives políticament mai ens definirem com a víctimes,
perquè som conscients de l'existència de diversos i diferents atacs
al sistema.
Acció
i reacció, atac i resposta són binomis que valen per ambdós
bàndols; així que no té molt de sentit cridar a la injustícia
quan un s'ha posicionat al camp de batalla amb un clar enemic davant,
que històricament sempre ha jugat brut.
No
ens sentim víctimes perquè encara que atordits pel cop repressiu
ens arremanguem i aprenem des d'allò que ha passat per tirar
endavant i per fer-se-ho més difícil una altra vegada; rebem el
mastegot intentant aprendre de l'experiència per a enfortir-nos.
L'expressió
"colpejar a una per educar a cent", segurament és presa en
consideració per part de l'Estat a l'hora d'emprendre un cop
repressiu.
Però,
respecte als darrers esdeveniments, veiem un clar atac directe al
moviment anarquista. Més específicament, a tota una sèrie de
companyes i companys actives en la lluita, amb un discurs si més no
difícil de poder ser reabsorbit per part de l'Estat.
Un
atac a qui davant de l'allau repressiva segueix sense acotxar el cap,
a qui no va dubtar en donar solidaritat a Mònica i Francisco, a qui
en els seus discursos no marquen la diferència entre bons i dolents,
innocents i culpables, ni directament ni indirectament. A qui segueix
apostant per l'agitació social i l'extensió del conflicte.
Sens
dubte l'atac a les companyes i companys afecta més enllà dels
cercles anarquistes; sens dubte crea precedents per atacar a
qualsevol i intenta crear un ambient de por i tensió a tots els
moviments llibertaris i altres àrees polítiques. Com també és
cert que els anarquistes no són els únics en ser reprimits.
Però
sí que és cert que, en la majoria de casos, es va atacar clarament
a qui estava i està treballant per la difusió d'idees i discursos
de clar caràcter conflictiu i de total oposició a l'Estat. Un
discurs que mina a la seva base aquest sistema vigent, sense cap
ambigüitat de poder salvar una part d'ell. Un discurs amb una
voluntat clara de subvertit l'estat actual de les coses.
Algunes
anarquistes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada