 |
| D'esquerra a dreta: Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover |
El
10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el
pretext que havia estat expulsat de l’Estat francès per 12 anys i
tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el
4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó.
Després
restà al Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre
l'autorització per a residir a Rià i Cirac fins l'octubre de 1939,
quan la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà
a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant
Cebrià.
Gregorio
Jover Cortés:
El 25 d'octubre de 1891 --algunes fonts citen 1892--
neix a Terol (Aragó) el militant anarquista i anarcosindicalista
Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims
(Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano,
etc.). De molt petit va abandonar el camp aragonès i els seus pares
l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital
valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de
somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va
militar en les Joventuts Socialistes.
Quan
tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de
lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en
l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups
d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València
entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del
Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció
i sempre allunyat de mítings i periòdics.
Amb
Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic
«Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los
Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre
al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat
amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto.
El
12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de
Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del
seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'estat
del general Miguel Primo de Rivera. Amb la Dictadura d'aquest va fer
d'enllaç entre els exiliats i l'interior.
El
24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la
policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser
detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant
per una finestra i va aconseguir arribar a l’Estat francès. A
partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París (Illa de França)
i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de
Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt a
Barcelona de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del
mateix any.
Entre
1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria
del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb
Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a
Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de
subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc.
Des
d'abril de 1926 va viure a l’hexàgon francès sota el nom de Luis
Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra
Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb
Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou
alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys
van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis
mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de
protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt
amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers
lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts
Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i
Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb la
seva família a Besiers (L’Erau, Occitània), on va fer feina
d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de
Rivera va tornar a la Península i durant la República va presidir
alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès
Nord), on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de
Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà
la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de
Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso,
Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i
Ricard Sanz --l'existència d'aquesta plataforma activista no
implicava la reactivació de «Los Solidaris», grup que no es
reagrupà fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no
ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934.
El
desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de
la CNT-AIT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar
part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les
tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i,
arran de l'insurrecció proletària de gener de 1933, va patir
persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença
il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè
Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va
manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que
aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats
Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña,
s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT,
presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet).
En
1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la
CNT, mentre la seva casa es reunia el grup «Nosotros». Quan va
esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936
marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los
Aguiluchos».
El
febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en
representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat.
Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó,
Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang
de tinent coronel, i el Xè Cos de l'Exèrcit de l'Est.
Amb
el triomf militar franquista passà la frontera pirinenca. El 10 de
febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix (Alt Cerdanya) sota
el pretext que havia estat expulsat de l’Estat francès per 12 anys
i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà (Rosselló) d'on fou
alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de
presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet (Conflent)
fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del
sotsprefecte de Prada de Conflent per a residir a Rià i Cirac
(Conflent). Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes
mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels
Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí
la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell
mes al camp de concentració de Sant Cebrià (Rosselló).
Després
aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se
definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis.
En
els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit
Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència
col·laboracionista republicana. Va ser secretari de la Subdelegació
de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè
de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de
Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic
va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina de
l’Interior. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir
contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel
Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» --partidari d’una unitat
d’acció entre la CNT i el PCE--, exclòs de la CNT, i que va
editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la
línia d’aquest grup. Al final de la seva vida va retornar
l’ortodòxia anarcosindicalista.
Gregorio
Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada