 |
| Rodolfo Martín Villa amb la foto de José Antonio Primo de Rivera darrere seu |
El
1971 declarava en una entrevista: “em considero radicalment
falangista, amb l’orgull de qui atribueix a la Falange el que és
més positiu i avançat el Règim nascut el 18 de juliol”.
Just
abans de les eleccions del juny de 1977, ja com a ministre de la
Governació, va fer condecorar el superagent Conesa i el torturador
Billy el Niño.
DIRECTA
27/10/2015
Pau Casanellas
 |
| Martín Villa, franquista i falangista convençut, reciclat en demòcrata només per la força dels esdeveniments |
A
més de ser paradigmàtic d’una operació de maquillatge molt
comuna entre els qui van tenir alguna quota de poder --i alguna
responsabilitat en l’exercici de la repressió-- durant els últims
anys del règim, el cas de Martín Villa resulta especialment proper,
ja que, durant l’últim any i mig de vida de Franco, Barcelona el
va patir com a governador civil (càrrec que, com a màxima autoritat
governamental a la província, tenia sota la seva responsabilitat
l’aplicació de la política d’ordre públic). Si bé la imatge
que s’ha acabat imposant del pas de Martín Villa per Catalunya ens
dibuixa un polític dialogant i atent a les diverses sensibilitats
existents en el si de la societat barcelonina, una mirada mínimament
aprofundida ens obliga a introduir matisos importants en aquesta
visió.
Devot
de José Antonio
Quan,
el maig de 1974, Rodolfo Martin Villa va arribar a Barcelona com a
governador civil i cap provincial del Movimiento (responsabilitats
que eren exercides per la mateixa persona), ja feia anys que havia
deixat a l’armari la camisa blava, però no pas les idees
falangistes. La seva entrada a les estructures del partit únic del
règim s’havia produït --com era trajectòria natural de les
generacions de dirigents franquistes que ja no havien fet la guerra--
a través del Frente de Juventudes, on es va integrar de ben jove per
fer oblidar la militància esquerranosa del pare. Amb tot, aquesta
elecció primerenca, en què en alguna mesura havia pogut influir la
necessitat, aviat es va convertir en un compromís convençut. Així
ho demostra la seva carrera política posterior, tan dins del
Sindicato Español Estudiantil (el SEU, sindicat únic estudiantil),
del qual va ser cap de Madrid i, després, cap nacional (1962-1964),
com de l’Organización Sindical Española (l’OSE, el sindicat
vertical del règim).
Sobre
l’etapa al SEU, a la qual pertanyen les conegudes imatges de Martín
Villa amb la camisa blava falangista, ell mateix deia el 1971, en una
entrevista: “la meva formació al SEU i les seves institucions fa
que em consideri, sigui quina sigui la consideració legal que
s’atorgui a la Falange, com un home radicalment falangista, amb
l’orgull de qui atribueix a la Falange el que és més positiu i
avançat del Règim nascut el 18 de juliol”. Tenint presents
aquestes paraules, s’entén perfectament que en aquells mateixos
anys no tingués cap inconvenient a ser fotografiat --com es pot
comprovar en més d’una entrevista-- al costat del retrat de José
Antonio Primo de Rivera que tenia penjat tant al despatx com al
domicili familiar.
Després
del pas pel SEU, José Solís el va apadrinar dins del sindicat
vertical, en el marc del qual va exercir diversos càrrecs. Entre
ells, el de delegat provincial de Sindicats de Barcelona (1965-1966)
--el seu primer aterratge a la província-- i, més endavant, el de
secretari general de l’OSE (1969-1973). No era poca, doncs,
l’experiència política que Martín Villa havia acumulat amb 39
anys, quan va ser destinat per segon cop a Barcelona.
“Apertura”
limitada
La
mort en atemptat de Luis Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973 va
propiciar que Carlos Arias Navarro assumís la presidència del
govern. El nou cap del consell de ministres –càrrec que Franco
havia ostentat fins al juny de 1973, moment del nomenament de
Carrero– ben aviat va fer públic un programa etiquetat
d’“aperturista”, però que en realitat tenia molt de
continuisme i poc de voluntat de reforma (i gens, per descomptat, de
pretensions de canvi de règim).
Martín
Villa, l’últim dels diversos governadors civils que va designar el
nou govern en els primers mesos de mandat, havia de ser, doncs,
l’home de l’"apertura" a Barcelona. I així ha estat
sovint caracteritzat el seu mandat: com una etapa de relaxació dels
rígids criteris imperants en matèria informativa i cultural.
Certament, en consonància amb la línia imposada des de Madrid, el
governador va promoure un major accés a la informació, però de
manera limitada i només en alguns àmbits. En matèries considerades
sensibles, com les notícies sobre la malaltia de Franco o sobre
l’aleshores príncep Joan Carles, Martín Villa va ordenar una
constant vigilància i rigor. Així mateix, les publicacions
clandestines van patir sempre un estricte control.
Una
víctima especialment representativa d’aquest clima va ser el
periodista Josep Maria Huertas Claveria, sentenciat l’agost de 1975
a dos anys de presó --dels quals finalment va complir vuit mesos--
per injúries a l’exèrcit, en un consell de guerra en què el
Govern Civil no va estalviar informacions per complementar la
instrucció. En l’àmbit cultural, tot i l’autorització d’alguns
recitals de cantautors identificats amb l’antifranquisme --com el
de Raimon al Palau d'Esports de Barcelona el 30 d’octubre de
1975--, les autoritats provincials van mantenir actualitzada una
llista d’artistes vetats, entre els quals es trobaven, entre
altres, Paco Ibáñez, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Jaume Sisa.
Hi va haver una certa “apertura”, però molt limitada.
Implacable
contra l’antifranquisme
Respecte
a l’oposició, la política de Martín Villa amb prou feines es va
diferenciar de la tendència general d’enduriment de la repressió,
en un context de deslegitimació creixent del règim i proliferació
de lluites en tots els àmbits. Fruit d’aquesta situació, en
reunions internes del governador civil amb alts càrrecs policials
fins i tot es va preveure, en cas de greus alteracions de l’ordre
públic, la militarització de determinats serveis públics (com el
metro), de sectors estratègics (aigua, gas, electricitat) o de la
producció d’aliments bàsics (com el pa), fet que evidencia la
inquietud de les autoritats davant de l’eventualitat d’haver
d’afrontar situacions de gran ingovernabilitat.
Un
episodi concret pot servir per exemplificar el tarannà de Martín
Villa en aquest terreny. La nit del 30 d’abril de 1975, dues
persones van ser tirotejades per la policia a Santa Coloma de
Gramenet mentre repartien propaganda convocant a mobilitzar-se durant
el Primer de Maig. En protesta, quatre associacions de veïns de la
ciutat van enviar un escrit al governador, el qual, en resposta, els
va fer arribar una carta en què esgrimia el “dret d’autodefensa
que assisteix un membre de les Forces d’Ordre Públic”. Curiosa
autodefensa, convindria afegir, la que s’exerceix a trets davant
del repartiment de fulls volants.
Però
si una cosa cal denunciar especialment del mandat de Martín Villa
com a governador civil de Barcelona, és l’auge que es va produir
de les agressions i atemptats ultra-franquistes, especialment a
partir de la primavera de 1975. L’aleshores subcap provincial del
Movimiento, Antonio Casas Ferrer, ha estat acusat d’haver exercit
no únicament d’interlocutor, sinó també de protector i animador
d’aquests escamots. Del que no hi ha dubte és que, més que no pas
“incontrolats”, eren simples titelles de les autoritats: com
revelava un document policial de novembre de 1977 referit precisament
a la zona de Barcelona, les activitats d’aquests grups eren
controlades per la Jefatura Superior de Policia, que els tenia
identificats a gairebé tots i que en controlava les activitats
--especificava l’informe-- en un 80%.
Un
llegat enverinat
Abans
de vestir-se --com van fer tants altres-- la camisa de demòcrata,
Martín Villa encara ocuparia importants responsabilitats polítiques.
Primer, dins del govern format immediatament després de la mort de
Franco --en què Arias Navarro es va mantenir a la presidència--,
com a ministre de Relacions Sindicals. Després, en l’executiu
format el juliol de 1976 per Adolfo Suárez, com a ministre de la
Governació. La victòria de la UCD en les eleccions del juny de 1977
va permetre que es mantingués pràcticament dos anys més en el
càrrec, sota la denominació de ministre de l’Interior. La
continuïtat en la violència policial i, sobretot, pel que fa a la
“guerra bruta”, fan pensar que, com a mínim, des del ministeri
no hi va haver cap voluntat de posar fi a aquest tipus de pràctiques.
De
fet, poc abans dels comicis que segellarien definitivament la fi de
la dictadura, en les seves últimes decisions com a integrant d’un
govern que no havia estat referendat per les urnes, Martín Villa va
situar dos homes especialment identificats amb la repressió a llocs
clau de l’organigrama policial: José Sainz com a subdirector
general de Seguretat i Roberto Conesa com a comissari general
d’Investigació. Igualment, perquè no quedessin dubtes del seu
suport a determinades figures, va fer condecorar dos dels màxims
exponents de les brutalitats del franquisme: d’una banda, el mateix
súper-agent Conesa, i, de l’altra, el policia Antonio González
Pacheco, Billy el Niño (medalla d’or i de plata, respectivament,
al mèrit policial). Es tractava de l’últim gest de supèrbia d’un
franquista –i falangista– convençut, reciclat en demòcrata
només per la força dels esdeveniments.
(*)
Nota del Nord-est llibertari:
Cal
recordar que l’aparell de l’Estat capitalista espanyol va crear
una burocràcia del règim franquista que perdura a través de
l’exèrcit espanyol, especialment en els serveis d’Intel·ligència,
ocults, com ara foren els GAL de Felipe González, o oficials, com
ara el CNI, una burocràcia estatalista espanyola que actualment
compta amb una formació política parlamentària, el partit
Ciutadans, hereva dels aparells polítics i sindicals que va impulsar
agents dels serveis del general Muñoz Grandes a partir de 1964-1966,
on destacà el militar Cortina, finalment infiltrat en els tres
projectes diferents del cop d’estat del 23-F, que finalment
s’escenificà com a consolidació del projecte franquista, on fou
molt actiu Martín Villa, un element més dolent que la tinya, de la
Segona Restauració Borbònica, integració espanyola a la NATO i a
la Unió Europea, que per el que fa el cas és pràcticament el mateix. En
aquest marc destaca el paper de lideratge de Martín Villa en el
pacte verticalista franquista dels Cinc Punts de l’Organització
Sindical Espanyola (OSE) amb el sector majoritari anarcosindicalista
de l’Interior el 1966, enfront el majoritari de la CNT-AIT a
l’Exili. Del ressò d’aquest pacte verticalista entre el Comitè
Nacional Interior de la CNT, amb el suport de militants destacats de
l’Exterior com ara l’antic ministre Juan López per la CNT-AIT del govern
republicà de Largo Caballero o antics dirigents de la FAI com ara
Diego Abad de Santillón. A nivell de l’Interior, Royano per la CNT
i Carod per la FAI. Un estudiant que va tenir relació amb l’òrgan
de premsa d’aquet contuberni anarco-falangista, la revista ÍNDICE,
contra l’hegemonia social del PSUC/PCE i les CCOO, Ivan Tubau, ara
mateix és un dels cervells de l’operació del CNI dita partit
Ciutadans.
També
cal esmentar que davant la trajectòria rupturista amb el capitalisme
i el mateix aparell franquista que liderava la Segona Restauració
Monàrquica que marcava el gener de 1977 una CNT-AIT
reorganitzada, on diversos sectors social revolucionaris i
anarquistes desplaçaven els càrrecs sindicals verticalistes i
municipals pel terci sindical de l’OSE del sector cinc-puntista, el
ministre de l’Interior del primer govern monàrquic d’Adolfo
Suárez, Rodolfo Martín Villa, ordenà al IV Grup de la Sexta
Brigada d’Informació Político-Social de la Prefectura barcelonina
la detenció de la militància anarquista reunida a Barcelona en la
Conferència Península Ibèrica de la FAI-IFA, amb l’aplicació de
l’estat d’excepció d’aquell moment. Finalment, quan per raons
de l’edat o de la poca transcendència entre la joventut obrera del
pacte dels Cinc Punts de 1966 la CNT-AIT es va posicionar radicalment
contra els pactes de la Moncloa entre el govern Suárez i CCOO, UGT,
PCE i PSOE aquest element de l’aparell de l’Estat, Martín Villa,
aleshores ministre d’Interior per segona vegada, utilitzà un
delinqüent comú i confident policial, Joaquín Gambín, infiltrat a
la CNT murciana i detingut com a provocador encobert en el cas de les
armes amagades a Archena (Múrcia) a mitjans de febrer de 1977, per
tirar uns artefactes incendiaris a Barcelona el 15 de gener de 1978,
que el propi ministre va atribuir a una conspiració de la CNT-AIT,
la FAI i les Joventuts Llibertàries, tot afirmant que el perill per
l’Estat més enllà del que podia fer ETA, sense cap resultat
victoriós, era l’anarquisme de Catalunya, que ja havia demostrat a
través del segle XX el seu potencial subversiu i de repte a l’Estat
espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada