“Respectem
que l’alcaldessa [de Figueres] pensi el que vulgui del nostre
projecte, però del que estem en contra és del fet que perquè
l’alcaldessa és una espectadora amb poder, abusi d’aquesta
situació impedint als ciutadans pensar per si mateixos”.
Les
convocatòries privades o publiques són part del sistema de l’art
i les utilitzem com a recurs per poder seguir fent la nostra feina:
aportar propostes a la societat per repensar-nos col·lectivament.
L’única contradicció que podria existir és que per interessos
polítics o prejudicis morals es deixés de crear. Això sí que ens
suposaria un problema ètic i social.
LA
FISSURA 10 d'octubre de 2015
Emma Quesada (*)
Núria
Güell (Vidreres, 1981) i Levi Orta (La Habana, 1983) treballen temes
sociopolítics des de l’art. A banda dels seus projectes
individuals, en els darrers anys han presentat obres conjuntament
com, per exemple, Arte Político Degenerado. Protocolo Ético (2014),
en la qual els artistes creen una societat en un paradís fiscal i
donen la gestió de l’empresa i els seus conseqüents avantatges a
un grup d’activistes que desenvolupen un projecte de societat
autònoma al marge de les dinàmiques capitalistes.
El
passat dimarts, els organitzadors del festival Ingràvid feien
pública la censura, per part de l’Ajuntament de Figueres, del
projecte Ideologies oscil·latòries de les artistes Núria Güell i
Levi Orta programada pel primer dia de festival. La instal·lació
mòbil consistia en un vehicle decorat amb símbols feixistes que
transitaria per la Rambla en diversos intervals de temps al matí i a
la tarda. L’obra pretenia utilitzar l’espai públic per a la
reflexió i la crítica, posant de manifest i en entredit la vigència
de la ideologia feixista en la nostra societat. L’Ajuntament, per
la seva banda, va emetre un comunicat justificant la censura “d’acord
amb el sentit comú i la responsabilitat dels actes que s’organitzen
a la via pública”. Parlem amb els creadors del projecte sobre
Ideologies oscil·latòries i els fets ocorreguts aquesta setmana.
-.
La instal·lació que presentàveu a l’Ingràvid és un projecte
concebut especialment per a aquest festival. Ens podeu explicar una
mica en què consistia?
Sí,
el projecte Ideologies Oscil·latòries està concebut especialment
pel Festival Ingràvid, però és un projecte que es pot portar a
terme tant a Figueres com a Burgos com a Madrid. A nivell formal
l’obra és un cotxe blanc amb adhesius feixistes i franquistes que
havia d’estar aparcat dins d’un pàrquing al costat de la Rambla
de Figueres. Cada dues hores sortia del pàrquing i feia unes quantes
voltes al voltant de la Rambla i tornava al pàrquing, així
successivament. Creant una presència incòmoda i amb un recorregut
absurd.
A
nivell conceptual preteníem repensar la presència actual de la
ideologia franquista i de les actituds feixistes, que com un fantasma
recorren constantment aquest país sense memòria. Considerem oportú
i necessari reflexionar sobre el feixisme creixent que s’expressa
de diferents formes -des de les polítiques institucionals que
segreguen i maten, als múltiples atacs de grups neonazis- tant a
l’Europa Fortalesa com a casa nostra. Arran de la crisi hi ha hagut
un augment exponencial de les actituds feixistes.
-.
De quina manera penseu que el feixisme segueix vigent en la nostra
societat?
De
fet considerem que tornem a estar en un dels seus punts àlgids. És
fàcil contrastar-ho, només ens hem de fixar amb la llei mordassa,
amb l’augment de les batudes de perfil racial, amb els assassinats
comesos per la Guàrdia Civil a la frontera sud, o amb els atacs
feixistes amb pintades nazis a la seu de la CUP de Figueres, que
també van tenir lloc l’any passat, per posar només quatre
exemples recents; uns portats a terme des de les institucions i els
altres des de la societat civil.
Si
pensem de manera més global i ens centrem en Europa, la llista seria
infinita… Tres exemples: més de 200 atacs neonazis en l’últim
mes als busos de refugiats, les repetides cremes de Sinagogues o
l’augment de vots de partits declarats nazis que tenen poder dins
les institucions com per exemple Aurora Daurada.
-.
Us han censurat mai cap obra o heu patit algun problema legal o
similar?
Entre
els nostres treballs individuals i els que hem fet conjuntament
aquesta és la vuitena peça que ens censuren. No, no hem patit cap
problema legal. La nostra metodologia de treball consisteix a
col·laborar amb advocats, de manera que abans de fer un projecte
estem molt clars dels límits legals que no podem traspassar i dels
buits legals que sí que podem usar.
-.
La resposta de l’Ajuntament de Figueres no és segurament casual
(que per cert, en un comunicat ha qualificat la censura per “sentit
comú” i “responsabilitat”). A quines dinàmiques globals de la
gestió de la cultural i l’art des de les institucions creieu que
respon?
Creiem
que respon a una concepció utilitària de l’art com a eina per fer
política des de la institució, en comptes d’entendre l’art com
un mitjà per repensar críticament la política i a nosaltres
mateixos com a societat. En definitiva, a una instrumentalització de
la cultura per part de la política.
En
relació a la resposta de l’Ajuntament: el concepte “sentit comú”
ens sembla un lloc còmodament buit de sentit que permet no
argumentar els motius i que és utilitzat massa per polítics de tots
colors. En relació a la responsabilitat a la qual apel·la
l’Ajuntament, creiem que justament la nostra responsabilitat com a
artistes era fer aquest treball. No sabem en quin context viuen els
responsables de l’Ajuntament de Figueres que han pres aquesta
decisió, però malauradament estem convivint amb la realitat
mencionada anteriorment i el que ens sembla responsable és no tancar
els ulls. Aquí ens agradaria afegir que l’alcaldessa, potser per
desconeixement en art contemporani i amb la bona intenció de
“protegir” als seus votants o ciutadans, ha acabat violant els
seus drets. Les lectures que una obra d’art pot tenir son tantes
com persones la miren i ningú pot pensar ni sentir per l’altre.
Nosaltres, com a artistes, respectem que l’alcaldessa pensi el que
vulgui del nostre projecte, però del que estem en contra és del fet
que perquè l’alcaldessa és una espectadora amb poder, abusi
d’aquesta situació impedint als ciutadans pensar per si mateixos.
-.
Al capdavall, el fet que l’Ajuntament de Figueres us hagi censurat,
podríem considerar que aquesta acció del consistori acaba formant
part del mateix que denuncieu en la instal·lació, i, per tant,
formant part de l’obra?
Per
descomptat. Quan treballes amb allò real tot el que passa arran de
l’obra s’incorpora com a part del mateix projecte i el va
enriquint amb matisos i interpretacions sobre la realitat en què
vivim. En aquest cas la censura tanca el projecte i l’entenem com a
part del mateix projecte. És interessant veure com aquesta proposta
artística que treballava amb la representació ha acabat activant
allò real. I bé, el que realment ha passat és que l’alcaldessa
convergent que ha censurat el projecte, amb la seva decisió
unilateral i autoritària -que no ha deixat espai pel diàleg, ha
resignificat el títol, i per tant les lectures de l’obra. Ha
acabat portant a terme una col·laboració involuntària amb el
projecte, a favor d’aquest.
-.
Com gestioneu la possible contradicció que pot suposar treballar
temes d’allò real, al marge de la institució i a la vegada
presentar-vos a convocatòries per desenvolupar les vostres obres?
Considerem
que no hi ha cap contradicció perquè, si parlem d’art
contemporani, no existeix una afora de la “institució”. L’art
contemporani, per ser-ho, ha hagut d’estar validat per la
institució. I seria ingenu pensar que l’Ingràvid no és un
festival “institucional”. Està finançat amb diners públics
dels pressupostos de Cultura de diferents òrgans de govern. El que
nosaltres fem és proposar possibilitats, existents o no en allò
real, a la institució art i a tots als que la sostenim: plataformes
com museus o festivals, artistes, curadors, gestors, consumidors
habituals i també als ocasionals, com ara els que es relacionen amb
una obra o amb la seva ressonància des de la pantalla del seu
ordinador, i els altres agents vinculats. Les convocatòries privades
o publiques són part del sistema de l’art i les utilitzem com a
recurs per poder seguir fent la nostra feina: aportar propostes a la
societat per repensar-nos col·lectivament. L’única contradicció
que podria existir és que per interessos polítics o prejudicis
morals es deixés de crear. Això sí que ens suposaria un problema
ètic i social.
-.
En quins espais preferiu intervenir? En l’espai museístic o en
l’espai públic com el projecte que portàveu a Figueres o el
projecte 54MM de 2012?
No
preferim ni un ni l’altre. Entenem els dos espais com a recursos
des d’on transmetre les nostres idees, que per la seva naturalesa
estan articulats de diferent manera, impliquen diferents formes
d’aproximació i diferents nivells de reflexió, fet que exigeix
que les obres siguin coherents amb el marc en el qual s’inscriuen.
Moltes vegades la documentació d’obres fetes per a l’espai
públic, a posteriori, acaben dins el museu. I també ens hem trobat
molts cops que obres fetes pel museu acaben desbordant els espais
tradicionals de difusió de l’art contemporani i ocupen altres
espais d’enunciació. Cosa que també ha passat en aquesta ocasió.
Això ens interessa, ja que ens permet arribar a més públics que el
que freqüenta els espais tradicionalment destinats a l’art
contemporani.
-.
Hi ha relació amb el projecte que presentàveu a Figueres i el
vostre treball on vau crear l’empresa Güell & Orta
Contemporary Art S.A? Podeu explicar-nos una mica aquest projecte?
L’obra
Arte Político Degenerado, que menciones, és una obra en la qual hem
usat el pressupost de producció artística que se’ns va assignar
provinent de fons públics per crear una societat en un paradís
fiscal. Ens vam assessorar amb especialistes de la prestigiosa escola
de finances ESADE, qui també han assessorat els tres darrers casos
de desviament de fons públics per part de polítics catalans.
L’empresa Orta & Güell Contemporany Art S.L. ens permet evadir
tots els impostos corresponents als nostres beneficis tant a Espanya
com a nivell global, aprofitant la jurisdicció del país on està la
seva filial. Igual que el projecte Ideologies oscil·latòries, el
projecte Arte Político Degenerado, replicava una actitud existent;
en aquell cas la desviació de fons públics per un interès
personal, com el cas d’Urdangarín i tants altres polítics
corruptes. Per dir-ho d’una altra manera, en les dues ocasions ens
posàvem en el paper del dimoni.
És
important mencionar que en molts dels nostres projectes utilitzem una
metodologia de treball que anomenem rèplica analítica, que
consisteix en reproduir dins el marc artístic (espai de reflexió
per excel·lència) un fenomen existent en el allò social o polític.
Aquest marc actua com una lent d’augment que permet analitzar, des
d’una perspectiva crítica, els matisos d’allò que massa
vegades, a causa d’interioritzar-ho en el dia a dia i a través
dels mitjans de comunicació, es normalitza.
-.
Per acabar, quina concepció teniu de l’art a partir del vostre
treball pràctic?
Entenem
l’art com a qualsevol proposta artística (gest, acció, objecte,
producte, actitud) que permeti reflexionar des d’una perspectiva
crítica qualsevol aspecte de la societat en la qual s’inscriu.
Sempre des d’una visió subjectiva.
(*)
Emma Quesada. Periodista. Coeditora de "La fissura" i
col·laboradora a "Periódico Diagonal". Ha desenvolupat la
seva tasca com a periodista cultural en diversos mitjans com "Jot
Down" o "Hora Nova" i ha treballat en departaments de
comunicació i màrqueting en el sector editorial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada