La cavalleria obrera del segle XIX. L’Ordre dels Cavallers del Treball .

Simbolisme americà de l'Ordre, amb el triangle maçònic

Un impulsor de les Borses de Treball, l’anarquista Fernand Pelloutier, en fou un destaca membre.

L’anarquista Albert Richard Parsons, un dels màrtirs de Chicago, també fou cavaller del Treball.  

[01/10/2015] 

L'anarquista Fernand Pelloutier

L’1 d’octubre de 1867 va néixer a París el militant llibertari impulsor de les borses de treball a l’Estat francès Fernand Pelloutier, que en principi es  dedicava al periodisme, col·laborant amb el seu amic, que fou com ell mateix dels Cavallers del Treball, Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb el membre dels Cavallers del Treball Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari. 

Declaració de principis de l'Ordre a Amèrica

En 1898 Fernand Pelloutier serà el Gran Secretari General de la Noble Ordre dels Cavallers del Treball a França  (Chevalerie du Travail Française, CTF) que es fundà el 23 de novembre de 1893 --i en la que fou iniciat l’any 1895--, vinculada a la Noble and Holy Ordrer the Knights of Labour nord-americans i canadencs. Ordre fundada en 1869 a Filadèlfia (Estats Units d’Amèrica del Nord) s'inspirà de la tradició de les antigues lògies maçòniques operatives, una síntesi de corporacions i de sindicats, que, especialment a l’Edat Mitjana, servien de marc organitzatiu de diverses professions, com ara  les de l’edificació, concretament la construcció d’edificis monumentals, com ara temples, palaus o castells. 

La Noble Ordre dels Cavallers del Treball s’organitzava en assemblees locals i coordinava vagues i la solidaritat obrera en la lluita social i també en afers del dia a dia així com obres filantròpiques. 

Terence V. Powderly, cofundador de l'Ordre als EUA

El ritu  cerimonial d'iniciació, els signes, els mots de pas, les segells, els símbols eren de caire maçònic. L'Ordre, a nivell nord-americà, es va desenvolupar ràpidament i en 1885 aplegava més de 700.000 adherents.  En 1879, l'Ordre ja comptava amb 1.300 assemblees locals i 23 assemblees de districte. En 1886 el congrés de Richmond aplegà 658 delegats. L’Ordre fou secreta fins l’any 1878. Tenia un Gran Mestre. Hi havia molts militants anarquistes, com ara el Albert Richard Parsons (1848-1887), un dels màrtirs de Chicago, que s’havia iniciat a  la Noble and Holy Ordrer the Knights of Labour el 4 de juliol de 1876, i que era cofundador de la IWPA.  

L'anarquista Albert R. Parsons, a dalt a l'esquerra, i els altres màrtirs de Chicago

El 1er de maig de 1886, l’Ordre dels Cavallers del Treball va convocar la primera vaga general interprofessional de la Història de la Lluita de Classes als Estats Units per reivindicar la jornada de les vuit hores. En aquest marc hi hagué els fets de Chicago. Finalment, les instàncies superiors de l’Ordre van deixar de banda els imputats en el 1er de maig de Chicago. I la direcció elegida en el congrés de Richmond es negà a transformar-la en un sindicat de classe assalariada. Això va comportar la seva decadència orgànica i d’afiliació. La majoria dels seus membres s’afilaren a la FOTLU, que el 1886 es transformà en L'American Federation of Labor (AFL), el Congress of Industrial Organisations (CIO) i, especialment, més endavant, la Industrial Workers of the World (IWW), creada en 1905. Alguns membres de l’Ordre es van iniciar a la francmaçoneria especulativa, concretament en  lògies maçòniques blaves, mentre que d'altres van restar en l'Ordre nord-americana fins a la seva desaparició oficial, encara que hi ha que diu que continua existent a nivell secret.  

Al Canadà, més que als Estats Units, els Cavallers del Treball s’implicaren en la vida de les seves ciutats de residència, fos en petites localitats com ara Galt o Saint Catharines, a Ontario, com a  grans ciutats com ara Toronto, Montréal, Winnipeg o d’altres, creant assemblees locals per satisfer les seves reivindicacions sindicals (salaris, condicions de treball…) però també per abordar, tractar i fer progressar qüestions més generales (sanitat, habitatge, educació, la formació dels seus membres i, si fos possible, de la humanitat. En oposició al monopoli industrial, impulsaren nombroses cooperatives de productors i de consumidors. A diferència dels Cavallers del Treball dels Estats Units, al menys fins el Congrés de Richmond, els del Canadà, a l'origen, consideraven que la vaga era un últim recurs, la prioritat d'acció es dirigia a la persuasió moral exercida sobretot vers el Govern, en comptes  de la patronal, a fi d'obtenir una reglamentació protectora, inclús proteccionista del treball. D’aquesta manera els Cavallers del Treball canadencs regularment foren molt presents i actius en la política municipal on  militaven en una amalgama de reformes radicals per l'època: abolició del treball dels infants; igualtat salarial per homes i dones ("a treball igual, salari igual" ; instrucció pública…, associació a partir d’assemblees locals, fent una crítica del sistema capitalista, especialment de l'explotació salarial, en que no es creia que l'emancipació dels treballadors resideixi en l'augment dels salaris i la reducció de les hores de treball, ja que consideraven  s’havia d’anar molt més lluny que tot això: l’abolició del sistema assalariat. Al Canadà foren els precursors de les formacions obreres independents al mateix temps que  corrents comunitaristes (en el sentit canadenc del terme), mutualistes --en el sent proudhonià del concepte, és a dir, llibertari-- i municipalistes (o comunalistes) que encara perduren, també, entrant en la problemàtica ecològica, com ara la sostenibilitat.  

En 1889, els obrers portuaris entraren massivament en l'Ordre i aviat hi hagué un conflicte amb els antics membres dels Cavallers del Treball que, al contrari dels ideals de l'Ordre, s'havien constituït en una mena d'élite obrera local (els mestres d’ofici) i qui intentaven en va  buidar l'Ordre de tot substrat sindical per orientar-la vers una activitat solament de caire filantròpic, amb la creació de societats de socors mutu, menys militants i poc reivindicatives.  Els obrers portuaris i, més extensament, els obrers de base que hi havia a l'Ordre tenien com a projecte "reunir el conjunt dels productors en un vast moviment per l'abolició del salari i el restabliment d'una societat nova fundada en la cooperació i la petita propietat". La direcció de l'Ordre, a imatge dels mestres d’ofici, s'inquietava davant aquest projecte i de la turbulència cada vegada més incontrolable d'una base fortament anticapitalista i anticlerical. El conflicte  augmenta i hi va haver una veritable escissió en l’Ordre entre membres revolucionaris i reformistes, il·legalistes i legalistes i, a més, sindicalisme i política. Aquesta escissió fou fatal per la continuïtat de l'Ordre que es va desfer, al menys oficialment, ja que al Canadà i als EUA hi ha persones que pensen que l'Ordre encara existeix secretament en la clandestinitat. Els Cavallers del Treball de base al Canadà i als Estats Units s’afiliaren a organitzacions obreres i sindicals mentre que  els de posició més acomodada s’iniciaren a la Francmaçoneria ‘regular’, l’Exèrcit de la Salut o altres entitats filantròpiques mentre que d’altres es dedicaren plenament a la política en partits socialdemòcrates o liberals. 

La primera implantació europea de l'Ordre dels Cavallers del Treball fou a Bèlgica el 1880. En canvi, a la República francesa, l'Ordre de la Chevalerie du Travail Française (CTF) fou constituïda molt més tard --el 23 de novembre 1893-- gràcies al perseverant Émile Chauvière, que també era francmaçó, i en fou el seu primer Gran Mestre. A la diferència dels EUA i  del Canadà, l'Ordre francesa va ser estrictament masculina. Els Cavallers del Treball francesos estaven organitzats en els anomenats ‘chantiers’ (Obres de Treball), dirigides per un venerable mestre de Chantier i cada ú es deia un mom del Segle de les Llums: Chantier Voltaire o Diderot o Rousseau; de la Revolució francesa 1789 (Chantier Marat…) o de revolucionaris més recents (Chanier Marx o Eugène Varlin...). Els ‘chantiers’ s’agrupaven en seccions departamentals i aquests en districtes regionals. Els membre de l’Ordre es deien germans en ells, seguint la tradició de la francmaçoneria, així com tenien paraules de pas i signaven amb els tradicionals tres punts triangulars maçònics. En el ritual de les tingudes o assemblees dels ‘chantiers’ s’utilitzaven eines de treball, com a la francmaçoneria especulativa, tot seguint les formes de la maçoneria operativa medieval abans esmentada. En la iniciació en aquesta maçoneria socialista i obrera es prometia igual que a la francmaçoneria: “Jo prometo, pel meu honor, que mai revelaré  cap dels signes ni treballs secrets de la nostra Ordre, cap acte, cap projecte traçat, excepte en el cas que sigui autoritzat en les meves funcions o per una comissió especial acordada per l’Ordre.”  

Molts membres eren francmaçons especulatius, com ara el socialista Marcel Sembat --cofundador de la lògia La Raison--,  Gustave Rouannet o Emile Chauvière, així com els darrers tres grans mestres de l’Ordre, Adien Veber --nat el 1861 i diputat socialista per París entre 1902 i 1919--, Emile Pasquier --membre del Gran Consell del Gran Orient de França i dirigent de la Federació de la Libre Pensée--, Charles Brunellière --cofundador, el 1900, de la Federació Socialista de Bretanya--, igualment Jobert, d’una lògia del Gran Orient de França o Lévy-Oulman, d’una de la Gran Lògia de França, mentre d’altres, com fou el cas d’Aristide Briand --amic del membre dels Cavallers del Treball i anarquista Fernand Pelloutier--, que es dedicaren exclusivament a l’Ordre, la qual fou dissolta el 1910. 

A l’Estat francès com també que a Bèlgica, l’Ordre estava, des del seu naixement, vinculada a la tradició revolucionària i tenia com objectiu l'abolició del capitalisme. Admetia l’existència del sabotatge obrer i era partidària de la vaga general com a mitjà de lluita. Aristide Briand, teòric d’aquesta forma d'acció obrera, era cavaller del Treball. L'Ordre també era anticlerical i promocionava el cooperativisme i l'autogestió. 

Antiparlamentarista, els seus membres que tenien un mandat polític tenien interdit governar l’Ordre. Els càrrecs en l’Ordre no podien ni havien de tenir cap delegació que no fos imperativa, limitada i revocable en tot moment. 

Mentre l’Ordre als Estats Units i al Canadà tenia un caire filantròpic, filosòfic i progressista en un context de pràcticament inexistència del sindicalisme i en context on hi havia un tipus de francmaçoneria especulativa discreta, més aviat elitista, a Europa, com ara Bèlgica i la República francesa, va adquirir el paper d’una maçoneria obrera en un context preexistent del sindicalisme i el fet que hi havia pocs obrers a les lògies maçòniques. En la seva curta existència va atraure molts maçons i fou una mena d’escola revolucionària de formació política i social del proletariat en cada Chantier de l’Ordre, a diferència de les lògies maçòniques, més intel·lectuals, elitistes i en certa mesura més burgeses. Fins fa poc la militància stalinista tenia prohibit pertànyer a la francmaçoneria. Ara la militància dels partits comunistes oficials hi pot pertànyer, al contrari de la militància de les formacions trotskistes que encara guarda la prohibició imposada per Lev Trostki en el temps de la Tercera Internacional, que va aquest bolxevic-leninista mantenir en la fundació de la Quarta. 

L’Ordre dels Cavallers de Treball a Bèlgica i l’Estat francès a més d’haver creat a través del Pelloutier i altres membres de la Cavalleria les borses del treball fou una obediència substitutòria en el moviment obrer de la francmaçoneria especulativa establerta d’aquell moment històric.