Laura Gómez i Eva Sanchez : "La mobilització de l’anarcosindicalisme a Barcelona durant el 29-M va ser espectacular"
Laura i Eva són dues afiliades a la CGT de Barcelona, que el 29 de
Març de 2012, dia de Vaga General, van participar al matí al costat de
milers de persones en un gran piquet al centre de Barcelona. Durant el
recorregut del mateix van passar enfront de la Borsa de Barcelona. Laura
va deixar una caixa de cartró davant la porta de l’edifici amb papers
imitant bitllets de banc i la va prendre amb un encenedor, mentre Eva
col·loca una cinta de plàstic en les portes. Després d’uns minuts un
Mosso d´Esquadra la va apagar amb un extintor de mà. Centenars de
persones, periodistes i també policies d’uniforme i de paisà estaven
presents, sent testimonis d’una performance de denúncia enfront d’un
edifici representatiu del capitalisme. El piquet va continuar la seva
marxa, sense més.
Vint-i-sis dies després, els Mossos detenen a Laura en sortir de casa. L’acusaven de cinc delictes amb penes que sumaven uns 30 anys. La jutgessa va fer seus els arguments de la Fiscalia, fent cas omís dels arguments de la defensa i va decretar presó provisional, romanent durant 24 dies presa, fins al 17 de maig del 2012, després dels quals va ser posada en llibertat amb càrrecs i sota fiança de 6.000€. També se li va privar del seu dret de manifestació durant més d’un any i mig.
Finalment, després de tres anys d’instrucció judicial, l’acusació es concreta en les dues companyes i en dos delictes, danys per incendi i desordres públics, per la qual cosa se’ls sol·licita dos anys i mitjà de presó a cadascuna d’elles, així com al pagament d’uns 40.000€ en conceptes d’indemnització i multes, també la CGT haurà d’asseure’s a la banqueta dels acusats com a responsable civil subsidiària. Seran jutjades els dies 6, 7, 8, 9 i 13 d’Octubre en el Jutjat Penal nº26 de Barcelona.
Una mostra més de la criminalització que l’Estat i la classe política practiquen contra qualsevol persona, col·lectiu o organització que denunciï i combati la injustícia social, laboral o de qualsevol tipus. Una altra volta de rosca d’una classe política i econòmica, que utilitza tots els recursos al seu abast per emmordassar a tota la societat i que està instaurant des de la legalitat parlamentària un autèntic terrorisme d’Estat. Laura i Eva som totes. No anem a deixar-les soles, perquè contra la injustícia, la repressió i els seus judicis, la solidaritat és nostra millor arma. Ens toquen a una, ens toquen a totes.
CGT Barcelona
Carlos Navarro
CGT Premsa de Barcelona
649839490
Jutgen dues militants de CGT per participar en un piquet el 29M a Barcelona
Laura Gómez i Eva Sànchez van participar en una ’performance’ de denúncia davant la Borsa
Laura Gómez i Eva Sánchez són dues afiliades al sindicat CGT que el 29 de març de 2012, jornada de vaga general, participaven en un gran piquet informatiu al centre de Barcelona. De resultes de la seva activitat aquell dia viuen un malson. La justícia les acusa de dos delictes: danys i desordres públics. Això vol dir que cadascuna d’elles podria anar a la presó dos anys i mig i a més, haurien de pagar 40.000 euros en concepte d’indemnització i multes.
El 29 de març les dues sindicalistes formaven part, com ja s’ha dit, d’un gran piquet, format per diversos milers de persones que va actuar al centre de Barcelona durant la vaga general. En un moment donat el grup es va dirigir al Passeig de Gràcia. Segons les seves declaracions, Laura va deixar una caixa de cartó davant la porta de l’edifici amb papers imitant bitllets de banc i la va encendre amb un encenedor, mentre Eva col·loca una cinta de plàstic a les portes. Després d’uns minuts un Mosso d’Esquadra la va apagar amb un extintor de mà. Centenars de persones, periodistes i també policies d’uniforme i de paisà estaven presents, sent testimonis d’una performance de denúncia davant d’un edifici representatiu del capitalisme. El piquet va continuar la seva marxa, sense més.
Presó preventiva i clandestinitat en democràcia
Vint-i-sis dies després dels fets els Mossos d’Esquadra detenen Laura quan sortia de casa. L’acusació, en aquell moment, consistia en cinc delictes amb penes que sumaven 30 anys de presó. La jutgessa, Carmen García Martínez, va fer seus els arguments de la Fiscalia, fent cas omís dels arguments de la defensa i va decretar presó provisional, romanent durant 24 dies presa, fins al 17 maig 2012, després dels quals va ser posada en llibertat amb càrrecs i sota fiança de 6.000 euros. També se li va privar del seu dret de manifestació durant més d’un any i mig.
La jutgessa Carmen García Martínez va instruir abans altres casos sonats, com el dels estudiants Isma i Dani, als quals es va aplicar presó provisional. També va ser instructora del cas 4F (Ciutat Morta), que va suposar també l’empresonament preventiu de Patrícia Heras, que es va llevar la vida durant la instrucció del cas. També és la instructora del cas de Franciso Garrobo, una altra persona a la qual li demanen presó per haver participat en la vaga general del 14 de novembre de 2012. La magistrada és també la instructora del cas de Sergi Rubia, el casteller empresonat a prop de Can Vies, a Sants, durant les protestes a causa del tancament del centre social.
El mateix dia que van detenir Laura Gómez, la policia també va anar a buscar l’Eva Sánchez. No estava a casa, havia anat a treballar. Amb companys del sindicat va anar a la Comissaria de les Corts. L’endemà va saber que en l’atestat també hi estava nomenada. Va decidir marxar de Barcelona i amb companys del sindicat va estar preparant la seva compareixença davant la justícia. El 2 de maig va decidir tornar a la normalitat, i no va ser fins al 31 de maig que va rebre una trucada al seu mòbil procedent dels Mossos d’Esquadra, comminant-la a passar per comissaria i recollir una citació per declarar davant la jutgessa del cas.
Finalment, després de tres anys d’instrucció judicial, les penes són les esmentades abans. El judici està previst per als dies 6, 7, 8, 9 i 13 d’octubre al Jutjat penal nº26 de Barcelona. Al banquet dels acusats també s’asseurà el sindicat CGT, com a responsable civil subsidiari.
FONT: DIARI DEL TREBALL
LAURA GÓMEZ I EVA SÁNCHEZ
SINDICALISTES IMPUTADES PER UNA ACCIÓ A LA VAGA DEL 29-M DE 2012
"La mobilització de l’anarcosindicalisme a Barcelona durant el 29-M va ser espectacular"
El proper 6 d’octubre serà la primera jornada del judici contra Laura Gómez i Eva Sánchez, sindicalistes de CGT, acusades de cremar papers en una performance durant la Vaga General del 29 de març a Barcelona. Aquest mateix dia, des del sindicat han convocat una concentració per donar suport a les dos sindicalistes.
Primeres condemnes fermes de presó des de 2010 per participar en una vaga general
Dos anys i mig de presó per uns suposats delictes de danys per incendi i desordres públics, i el pagament de 40.000 euros en conceptes d’indemnització i multes. Aquestes són les penes a què s’enfronten Eva i Laura, afiliades de la Confederació General del Treball (CGT), per una performance realitzada a les portes de la Borsa de Barcelona durant la Vaga General del 29 de març de 2012. Després d’una instrucció de tres anys, el judici tindrà lloc els dies 6, 7, 8, 9 i 13 d’octubre al Jutjat penal nº26 de Barcelona. "Ni malgrat qui li pesi, el nostre únic compromís és amb els treballadors i amb els lluitadors socials", reitera Laura.
- La Vaga General del 29 març 2012 va reunir milions de persones als carrers de tot l’Estat espanyol. Com es va desenvolupar la jornada a Barcelona?
Laura Gómez: Doncs en principi, amb normalitat. És a dir, l’habitual en una jornada de Vaga General. Molt treball previ de preparació, en els nostres centres de treball i en el sindicat i en altres empreses. Com sempre, a la nit participant en quants piquets va ser possible amb la nostra presència ia primera hora en els nostres propis centres de treball. Posteriorment estava previst, com ja s’ha fet en convocatòries anteriors, reunir els companys i companyes en un piquet a les 12 del matí a la zona del Portal de l’Àngel amb Plaça Catalunya per marxar junts pel centre de la ciutat. I a la tarda teníem convocada una manifestació pròpia de la CGT i la CNT, en què van confluir els moviments socials de la ciutat amb recorregut diferenciat de la dels sindicats oficials i el final estava previst a la Plaça Urquinaona per dirigir-nos després a la Plaça Catalunya i confluir amb una altra manifestació d’altres col·lectius de la ciutat.
Eva Sánchez: Va ser un dia inoblidable, la ciutat paralitzada, els comerços, el transport i la indústria sense funcionar. A la nit ja es veia que seria un èxit, havien parat les empreses de recollida d’escombraries, Mercabarna, Correus, Renfe, Seat, Nissan, etc. les empreses amb torns de nit. Els piquets tant dels sindicats com els organitzats als barris van realitzar una important tasca d’extensió perquè l’atur fos un èxit. En aquest sentit crec que tant la participació en el piquet del matí, més de 10.000 persones, com en la manifestació de CGT i de l’anarcosindicalisme de la tarda, amb més de 45.000 persones, va sorprendre molta gent inclosos als poders polítics, per el gran nombre d’assistents a una manifestació contestatària en lloc de la de CCOO i UGT. La vivim amb satisfacció perquè érem moltíssims milers de persones després de les pancartes, les banderes i les consignes anarcosindicalistes i amb les reivindicacions de cadascuns dels grups que van decidir compartir espai amb nosaltres. Com tota manifestació va ser tensa, és clar, sobretot perquè a la tarda ja es coneixia que la maquinària repressora s’havia posat en marxa des de primera hora del matí.
- Per què decidiu sortir a manifestar-vos aquell dia i secundar l’aturada estatal?
Eva Sánchez: La CGT, en compliment dels seus acords, va convocar a la Vaga General del dia 29 de Març de 2012. Ho va fer amb la seva pròpia convocatòria, les seves pròpies reivindicacions, les seves manifestacions i actes diferenciats dels sindicats pactistes i que col·laboren amb les polítiques repressores de l’estat i de la patronal. Els motius són nombrosos, la precarietat, la desocupació, la reforma laboral, les deslocalitzacions, els expedients de regulació, la discriminació als emigrants, la privatització del sector públic, etc etc. En aquest context la mobilització de l’anarcosindicalisme a Barcelona durant el matí i la tarda del 29 M va ser espectacular, moltíssimes persones van estar amb nosaltres en els piquets i en la manifestació.
- Què va passar a les portes de la Borsa de Barcelona perquè se us sol·licitin un total 2 anys i mig de presó per a cadascuna de les dues, així com el pagament de quantitats econòmiques que ronden els 40.000 €, a més de les costes processals?
ÉS: Igual que a la tarda, al voltant de la concentració de piquets que la CGT i la CNT havia convocat es va reunir moltíssima gent, per descomptat afiliats i afiliades, i militants del sindicat, però també moltes altres persones. Per tot el centre de la ciutat hi havia molta mobilització, com ara la dels estudiants amb la qual coincidim en diversos moments del matí, els grups de barris, etc. No teníem un pla fix i ens encaminem pel Passeig de Gràcia, on hi ha moltes oficines bancàries, centres comercials i evidentment, la Borsa de Barcelona, símbol molt evident del capitalisme especulador i opressor que patim.
LG: La veritat és que es percebia entre la gent molt bon ambient, ganes de participar i d’estar al carrer. Arribem a la Borsa i ens vam aturar a la porta per cridar consignes, exhibir les pancartes i banderes que portàvem. Lògicament preteníem expressar la nostra indignació davant el que representa la Borsa però en tot moment es respirava tranquil·litat i que la gent teníem ganes de manifestar-nos i dir la nostra. Al camió portàvem una caixa de cartró amb uns papers que simulaven ser bitllets de banc i em vaig acostar a la porta principal, on hi havia altres companys / es i persones, alguns de CGT i altres no, i en un moment concret, la vaig prendre. Es va fer una petita foguera, va ser una performance que va estar en tot moment sent observada per Mossos d’Esquadra que eren a l’interior de la Borsa, així com pels agents de paisà que en tot moment acompanyaven al piquet, no intervenint en cap moment ni fent cap indicació davant la nostra acció. També hi havia centenars de periodistes cobrint l’acte. En tot moment hi va haver tranquil·litat i no hi havia sensació de risc. La foguera es va apagar amb un simple extintor quan ja estava gairebé extingida. En cap moment es va pretendre ni es va intentar accedir a l’edifici, de fet quan vam arribar la Borsa tenia les portes tancades, i una vegada realitzat l’acte, continuem recorrent el Passeig de Gràcia.
- Segons les pròpies dades oficials, durant el 29-M hi va haver prop de 176 detencions. Creieu que hi va haver més repressió policial aquell dia en comparació amb altres Vagues Generals?
L.G: Repressió sempre n’hi ha i n’hi haurà. No és qüestió de números. Un sol cas de repressió ha de ser suficient perquè la solidaritat es manifesti en l’acte. És un fet que durant les vagues posteriors ha seguit havent detencions i empresonaments. És un estat de coses, alguna cosa inherent al sistema polític de dominació que patim. Es diu por, por de la resposta, por a l’alternativa, por a la gent que no claudica ni va a cessar d’enfrontar a tot aquest sistema de corrupció. És una lògica totalitària, profundament reaccionària i que té una continuïtat preocupant.
- Coneixeu més casos de represaliats d’aquest 29M de 2012 dins o fora del vostre sindicat?
E.S: Bé, són coneguts públicament. Els quatre encausats del Poble Nou, un d’ells, Albert de CGT. Els dos encausat / es de Sant Andreu, un d’ells també de CGT, Mercader. Dani i Isma, dos estudiants que finalment han estat absolts, i els encausats del Clot, També hi ha encausats d’altres organitzacions com la CNT, Kike. I Andreu i Ruben detinguts a Sants. Tots ells tenen evidentment la solidaritat del conjunt de la CGT.
- La detenció de Laura es produeix 24 dies després de la jornada. Com va ser la teva detenció?
LG: El 24 d’abril surto de casa i uns mossos d’esquadra em diuen que quedo detinguda; exigeixo saber els motius i m’informen que per uns fets de la vaga general del 29-M, i em traslladen a la comissaria de les Corts. Vaig facilitar el telèfon de l’advocat i també el del sindicat perquè sabessin de la meva detenció i es posessin en moviment. Durant el trajecte m’informen que em deté acusada d’incendi i altres delictes. No em podia creure el que estava passant, com una performance sense risc a ple dia, sense amagar-nos, ho estaven convertint en una cosa totalment desproporcionat. A comissaria em vaig negar a declarar i em van comunicar que l’endemà em passarien al jutjat. Un cop vaig poder parlar amb el meu advocat, aquest em va informar que em acusaven d’un delicte d’incendi o subsidiàriament de danys; un altre de coaccions, i també de desordres públics i delicte contra els drets fonamentals. El delicte d’incendi està castigat amb una pena de presó de 10 a 20 anys, així que estàvem al·lucinant. Recordo que li vaig comentar al meu advocat "encara sort que les càmeres de la Borsa l’hauran gravat tot, quan el jutge vegi les cintes tot s’aclarirà". Què equivocada estava ....
Durant aquest dia em van canviar tres vegades de cel·la perquè no pogués escoltar els crits d’ànim dels meus companys des del carrer. Vaig passar la nit tranquil tot i que les hores es van fer eternes sense poder parlar amb ningú i sense dormir.
- Quina importància cobra l’organització i la militància en aquest tipus de casos repressius?
ÉS: Quan ens vam assabentar de la detenció de Laura, el primer que vam fer va ser posar-ho en coneixement dels companys i companyes, parlar amb el servei jurídic, la família i traslladar-nos immediatament a la Comissaria de les Corts, on ens concentrem durant tot el dia fins entrada la nit. La nota de premsa dels Mossos d’Esquadra era totalment tendenciosa, nociva i comparable als pitjors programes escombraries de la televisió. Els Mossos van intentar desallotjar de la porta de la comissaria però no ho van aconseguir, volíem que les nostres veus arribessin a la Laura. La sensació era d’incredulitat doncs havien passat més de tres setmanes des de la vaga i més encara quan ens va comunicar l’advocat que anava a passar al dia següent al matí a disposició judicial. Recordo que aquell dia a la mateixa comissaria es presentava davant la premsa la web delatora de la Conselleria d’Interior on posar les fotos dels que consideraven agitadors de la ciutat i que van haver de retirar als pocs mesos. Res era per casualitat.
Ens assabentem que anava a ser empresonada a la porta dels jutjats. En veure que es retardava tant la sortida de Laura ens vam témer el pitjor, com així va passar. A partir d’aquest moment la prioritat no són les desgavellades i infundades peticions i càrrecs que fan fiscalia, mossos i la jutge sinó que tot se centra en un únic objectiu, treure a Laura com més aviat millor de la presó preventiva. Però clar, cal tocar moltíssimes tecles i organitzar els company / es del sindicat perquè no quedi cap aspecte per cobrir; jurídics, familiars, la situació laboral de la Laura, premsa, mobilitzacions, contactes amb altres organitzacions .. Tot això es va anar forjant en els dies següents, amb molt d’esforç, però en tot moment, durant aquells dies totes les gestions que vam poder fer tenien com prioritat la posada en llibertat de la companya i així va ser fins que aquesta es va produir. Tota la CGT, a nivell estatal, es va solidaritzar seguida amb nosaltres i hi va haver concentracions i manifestacions en moltes localitats de l’estat, també es van realitzar actes en algunes ciutats de diversos països. Les seccions sindicals, els sindicats i tots els òrgans de la CGT, cada un en la mesura de les seves possibilitats, va posar el seu gra de sorra i van ser també moltes organitzacions alternatives i solidàries què ens van expressar el seu suport. Fins al dia de la sortida de Laura de presó es van desplaçar a Barcelona companys d’altres províncies i ciutats. I aquesta solidaritat continua fins ara i no l’oblidem.
- Ens trobem davant d’un judici polític per tal de criminalitzar, encara més si és possible, a l’anarcosindicalisme a l’Estat espanyol?
LG: No hem d’obviar que en aquests moments l’agitació social i la mobilització estaven en un punt àlgid. A Catalunya i especialment a Barcelona, està clar que l’anarcosindicalisme, ja per tradició històrica, és un referent. I un referent temut pel poder i pels capitalistes. En aquest context la CGT és una organització en creixement constant, tant en les empreses com en la seva presència en els moviments socials, on ha començat en els últims anys a ser un eix sobre el qual pivota la militància de l’afiliació i la solidaritat amb altres formes de lluita els objectius i reivindicacions compartim.
FONT: PERIÓDICO DIAGONAL
[Entrevista a Laura Gómez i Eva Sánchez de la CGT] Sindicalistes contra la mordassa
L’era de l’ERO i l’ERO precisa de col·laboradors necessaris entre les organitzacions de treballadors (és a dir, entre totes les sigles que es reivindiquen com a tals). Però la infàmia també compta converdaderos opositors, que són blanc de la repressió exercida pel govern ppoppular a instàncies desu sosias polític, la gran patronal.
L’era de l’ERO i l’ERO precisa de col·laboradors necessaris entre les organitzacions de treballadors (és a dir, entre totes les sigles que es reivindiquen com a tals). Però la infàmia també compta converdaderos opositors, que són blanc de la repressió exercida pel govern ppoppular a instàncies desu sosias polític, la gran patronal. Un bon exemple d’aquesta situació són Eva Sánchez i Laura Gómez, membres de la Confederació General del Treball (CGT) que romanen a l’espera de judici, acusadasde desordres durant la vaga general del 2012.
Sabut és que la Confederació General de Treball (CGT) s’oposa als ERO i tots aquells plans que els diferentesgobiernos han imposat i que estan suposant un retrocés en els drets dels treballadors. La participació en laselecciones sindicals i en els comitès d’empresa no són una finalitat per a CGT, sinó un mitjà perquè la central noquede relegada; el seu model d’actuació no passa per la creació d’estructures que fosilicen l’acció sindical, sinó queaspira a establir una organització assembleària i participativa en tots els centres de treball. En aquesta tasca luchacontra un doble contrincant: la propietat empresarial, socorreguda per les grans centrals sindicals, ComisionesObreras (CC OO) i Unió General de Treballadors (UGT), proclius aquestes últimes a la burocratització del sistemarepresentativo (amb l’aquiescència, resulta trist dir-ho, de la majoria dels treballadors, centrats en suscircunstancias personals i desentesos per complet dels interessos comuns). "CC OO i UGT fan de parachoquesentre l’empresa i els empleats amb l’excusa del diàleg i les bones maneres. No fan sindicalisme, sinó gestionesy amiguisme ", denuncia Laura abans de ressenyar que en 38 anys ha desaparegut o s’ha fossilitzat tota la lluita sindicalde els 38 anys anteriors. I Eva posa la cirereta del pastís: "Mentre que el govern et fica la Llei Mordassa, els grandessindicatos accepten que els sous quedin deslligats de l’Índex de Preus al Consum (IPC)".
El govern del Partit Popular (PP) encapçalat per Mariano Rajoy ha destacat tant en la seva intenció d’empobrir ales classes treballadores, a través de diferents vies econòmiques i administratives, com en el seu afany polític desometimiento de qualsevol focus de protesta davant la seva política classista. Aquest últim propòsit, que sembla haver arribat lacategoría d’obsessió per l’executiu, té el seu cúspide (???) a la recentment aprovada Llei Mordassa, però conanterioridad ja s’havia manifestat de manera nítida en l’actuació de les forces policials des que els ppoppularesllegaron a la Moncloa. Per descomptat, la corretja de transmissió política i econòmica del govern a Catalunya, administració autonòmica dirigida per la difunta Convergència i Unió (CiU) i el Molt Honorable Artur Mas, ha contribuidoeficazmente als plans governamentals, tant des de l’àmbit econòmic -Mas ha demostrat ser un avesat sastrede les retallades- com a polític-repressiu, ja que el seu braç armat, els Mossos d’Esquadra, s’han distingit per sususos i abusos en el quadre d’honor de les forces policials espanyoles.
No cal dir que cap govern va il·legalitzar als sindicats, instruments molt útils per al bon curs de Les relacions laborals. UGT i CC OO, i viceversa, són exemples de convivència i connivència en pau i harmonia amb el statuquo i formen part del sistema de congelació de les lluites sindicals. No hi ha més que veure, assenyala Eva, "aquestes reunionesde hotel entre empresaris i sindicats majoritaris, de les que surten les propostes conjuntes que després nosencontramos a la taula negociadora dels sindicalistes de CGT". Per descomptat, una altra història és la coerció exercida sobreels activistes i protagonistes de l’acció sindical veritablement reivindicativa.
Performanceante a la Borsa de Barcelona
No és necessària una llei clara i directament repressiva de l’acció sindical quan hi ja tants ressorts deconstricción contra aquesta activitat; per exemple, els molts mecanismes encoberts per acomiadar a qui pretendacrear un comitè en una petita empresa o decideixi participar en una vaga. Però sorgeix el dubte sobre si legislarcontra la protesta pública, cas de la recent Llei Mordassa, fet i fet no representa sinó una immensa malaptesa política. Eva sosté que la repressió està condemnada al fracàs, més tard o més d’hora: "La gent estava perdiendoprogresivamente la por, per això han promulgat una llei així, per atemorir de nou". Una llei, per cert, que té la barra d’identificar el sindicalisme radical -per així dir-ho- amb el terrorisme. "Tenen por la generalització depracticas com el escrache, les ocupacions, etc.", apunta Laura, i prossegueix: "Quan se’ns assignava un carácterresidual no ens tenien por, però els preocupa veure que s’incrementa la nostra capacitat de convocatòria", asserció queEva recolza amb dades: "A la vaga general del 20 de juny de 2002, el principal piquet informatiu de CGT a Barcelona va tenir més de dos mil persones, tota una manifestació que des de Portal de l’Àngel-Plaça Catalunya va baixar per lasRamblas i Plaça de Sant Jaume, i va acabar a Via Laietana. Va ser la primera vegada que a Barcelona es convocava un piquetecentral que va realitzar un recorregut pel centre de la ciutat, i des d’aquesta data les convocatòries que realitzem cuentancon un ampli suport social i sindical ".
Entre bromes, recorden ambdues que els fotògrafs s’acostaven els sindicalistes per preguntar-los: "Bé, i quan renteu a embolicar?". I les dues es lamenten que és habitual que els actes dels grans sindicats tinguin àmplia cobertura enprensa, mentre que els de CGT només apareixen en els mitjans quan hi ha incidents.
De la mateixa manera que el lleó no és tan ferotge com el pinten, de vegades els coneguts incidents tampoc ho són tant, encara que es pretengui magnificar amb fins perversos. En aquests casos passa, com tantes altres vegades, important Maslow esperat que el certament esdevingut. Així va passar davant la Borsa de Barcelona, el 29 de març de 2012, jornada dehuelga general.
A les dotze del migdia, els piquets de CGT confluïen a la Plaça de Catalunya, juntament amb altres grups alternatius, moviments socials, de barri, etc. L’assistència va ser impressionant, unes 10.000 persones que van enfilar el Passeig Degracia per prosseguir amb el seu recorregut reivindicatiu. Al principi del passeig es troba la seu de la Borsa de Barcelona, símbol de l’especulació que els sindicalistes no podien passar per alt. Davant de l’entrada de l’immoble-tancada amb pany i clau i protegida en el seu interior pels Mossos d’Esquadra- es va improvisar un acte de protesta, "porqueuna imatge val més que mil paraules", assegura Laura. Una acció innòcua, valgui dir, doncs cap persona sufriódaños ni va estar en perill. "Nosaltres mateixos ens cerciorem que la Borsa estava tancada. Eva va posar una cinta deplástico blanca i vermella a la porta, per donar colorit a la performance. Hi havia mossos dins i fora, a més de cámarasde seguretat i la premsa. Anàvem a cara descoberta perquè no habíanada a témer. Era un acte reivindicatiu de CGT i no teníem cap inconvenient en què se’ns pogués identificar ". Portaven una caixa de cartró plena depapeles, amb consignes escrites en el seu exterior. Prossegueix Laura: "Vam posar la caixa davant de la porta, però apartada deella, i li prendimos foc després de comprovar que ningú podia resultar ferit. Aquesta va ser l’acció, ni més ni menys. Porsupuesto, hi va haver crits reivindicatius i algunes persones van tirar més papers al foc. Tot va durar alguns minuts ydespués seguim el nostre camí ".
Detenció ... i fuga
Va concloure la jornada de vaga general i les nostres dues entrevistades es van reincorporar als seus respectius treballs amb todanormalidad. Així transcorria la quotidianitat fins el 24 d’abril de 2012, gairebé un mes després de la vaga, quan LauraGómez, que es dirigia al seu treball, va ser detinguda al mig del carrer pels Mossos d’Esquadra. L’esperaven 24 dies decárcel sota l’acusació d’incendi, coaccions, delicte contra les llibertats dels treballadors, desordres públics, manifestació il·legal (no comunicada) i altres càrrecs rocambolescos -més enllà del drama personal, les acusacionesparecían fruit de l’humor negre d’algun fiscal insomne, pres de les seves obsesiones- que sumaven una petició de 31 anysde presó. Segons l’atestat policial, Eva i Laura formaven part d’un grup organitzat per instaurar el terror en laciudad de Barcelona. En fi, que hi ha volíem arribar: terrorisme pur i dur, ¿pot haver alguna cosa pitjor davant la limpiaconciencia de les gents de bé i la por de qualsevol ciutadà de a peu?
Però, com pot entendre la policia que cremar una caixa amb papers compromet la seguretat ciutadana i de laspersonas? I què dir de la fiscal: va demanar presó sense fiança per cremar una caixa, quan hi ha acusats d’homicidi que sebenefician sense problemes del pagament d’aquesta delme. On és el principi de proporcionalitat de la justícia? .Per Nohablar de l’excel·lent tracte que solen rebre els xoriços de guant blanc.
Segons la Llei d’enjudiciament criminal, la petició de presó sense fiança respon a tres causes: la possibilitat que elacusado destrueixi proves, la manca d’afecció (quan no es té domicili, treball o família) i el risc de fuga.Ninguno dels tres supòsits encaixava amb Laura, de manera que hi ha serioses sospites que la fiscal incomplia la propialey. A més, el ministeri públic va al·legar que demanava l’empresonament per evitar la reincidència; és a dir, que a part de susamplios coneixements jurídics -els quals se li suposen, malgrat que assenyala anteriorment respecte a la llei deenjuiciamiento- la fiscal també posseïa el do de la profecia, o així ho creia ella. Posteriorment, la instrucció judicialredujo els càrrecs a dos: alteració de l’ordre públic i danys amb agreujant d’incendi ... Acusació que segueix siendoridícula, a tenor dels fets. La petició inicial d’uns 30 anys es va reduir a dos anys i mig.
El mateix dia en què va ser detinguda Laura, el timbre va sonar a les set del matí a casa d’Eva, però ningú els va obrir Lapuerta. Ella ja s’havia anat a treballar. Aviat li va arribar la notícia de la detenció de Laura, per la qual cosa es va dirigir a lacomisaría de Les Corts amb la resta de companys de CGT. En aquests moments desconeixia que ella també tenia càrrecs a l’atestat policial, dels qual es va assabentar l’endemà, a la porta dels jutjats. En el sindicat van optar porsacarla de la ciutat; desconnectar el seu mòbil i va estar acompanyada en tot moment per companys de CGT. Els seus entradasy sortides dels locals de la central, o d’altres llocs on fos, sempre es feien en cotxe, ràpidament i amb lacompañía de diversos afiliats. Dormia fora de casa i en dies no va acudir a la feina. Però no podia desaparèixer, havia quepreparar l’estratègia davant l’empresonament de la Laura, que era la major preocupació entre els militants de CGT de Barcelona. Finalment, el 2 maig 2012 va decidir recuperar la normalitat, acudint a la feina i dormint a casa.
El 31 de maig, mentre Eva, Laura i altres membres de CGT escoltaven al Parlament de Catalunya lacomparecencia del conseller d’Interior Felip Puig i el director general dels Mossos d’Esquadra, Manel Prats, sobre lahuelga general del 29 de març del mateix any, Eva va rebre en el seu mòbil una trucada telefònica de la policia autonòmica. Com aconseguir el seu nombre? El missatge: havia de passar en qualsevol moment del dia per comissaria, a fi de recogeruna citació per declarar davant la jutge del cas. Realitzat el tràmit, després de la declaració va quedar en llibertat amb càrrecs.
Cara i creu de la presó
La CGT va iniciar des del mateix dia de la detenció de Lauratodo tipus de gestions per aconseguir el seu alliberament. Evarecuerda que "la solidaritat rebuda tant per part detoda la CGT a tots els llocs, com de diversosmovimientos socials va ser important. Parlem en la PlaçaCatalunya en els actes del 15-M i es van recollir milers defirmas demanant la seva llibertat. Quan es va ocupar CatalunyaRadio també es va demanar la seva llibertat. És molt important lasolidaridad entre diverses organitzacions quan losaparatos repressius ens colpegen. També es realizaronconcentraciones en ciutats de diversos països ".
Tot i que la presó és mal tràngol per a qualsevol, Laura considera que va ser "una experiència positiva" i que "ho van passar pitjor ells que jo", en referència a suscompañeros i companyes de CGT. Per descomptat, noestuvo exempta de tot, ja que "em preocupaven mifamilia i Eva". La major part de la seva reclusió va tenir lloc a la presó barcelonina de Wad-Ras, a un pas de la quefuera Vila Olímpica dels Jocs de 1992. "Valgui decirque vaig estar a la infermeria, on la vida és més fàcil queen mòdul; només compartia la cel·la amb una companya, quan en el mòdul són set. L’ambient era tranquil, gairebé totes les internes estaven en règim preventiu ".
Una altra cosa van ser els cinc dies que va passar Laura a la prisiónde Can Brians (a Sant Esteve Sesrovires, a uns 35 km de Barcelona), on va ser traslladada per sorpresa. El díaanterior, el seu advocat li havia confirmat que en esajornada podria rebre la visita de la seva família, "però derepente em van ficar en un furgó, sense donar-me raó deadónde anàvem. S’acostava el Primer de Maig i queríanalejarme de Barcelona, perquè la meva organització noviniera a manifestar-se davant la presó ". A Can Briansestuvo incomunicada, "el que va ser una sort, perquè l’ambient era molt diferent a Wad-Ras, una cosa insuportable: es oíangritos, baralles ...". Un exemple més de la violació dels drets dels presos a les presons, en aquest cas un trasladoarbitrario i cuasisecreto abans d’una trobada autoritzat amb la família. Com bé reflexiona Laura, "es disposa delrecluso a capritx de no se sap qui i amb quins fins".
La pressió sindical i d’altres organitzacions civils va ser valuosa perquè Laura pogués ser retornada a Wad-Ras, cuyaenfermería no va abandonar ja fins a sortir en llibertat. Sense aquesta mobilització podria haver ocorregut com amb els dosestudiantes detinguts també en la vaga general de 2012, que van passar en mòduls seu temps de presó.
Pobresa i violència simbòlica
"Quant a les preses, es pot dir que hi ha de tot", comenta Laura. "Algunes són molt bona gent, que en seguidate donen els consells necessaris per portar millor la vida a la presó. El meu cas els sorprenia molt: Tu ets la terroristaesa que surt per la tele ?, deien. Em feien bromes i he rigut molt amb elles. "Per descomptat, l’estada a prisiónmuestra de manera palmària les diferències de classe que no només dificulten la supervivència quotidiana de muchísimaspersonas, sinó que aherrojan a les presons a tants membres dels estrats més humils de la societat. "Hi ha genteallí que porta mesos reclosa i no té ni advocat. El nivell cultural és ínfim, no tenen la mínima formació. "
Afegida a la pròpia repressió material que suposa el fet de veure tancat en una presó, el poder repressor ejerceuna violència simbòlica, per la qual el reclús ha d’assumir que és dolent. Si de la primera violència s’encarreguen lasfuerzas l’ordre públic, la segona va a càrrec de professionals de la psicologia i la medicina, que pretendenimponer seva autoritas moral al pres. Per fer més còmoda la seva estada a la presó i amb això fer al pres més dócilfrente a l’autoritat i el règim de la presó, l’intern ha d’admetre que la seva reclusió és justa, proporcionada a susfaltas; es tracta d’un penediment de tints religiós, humiliant, que no pretén buscar la veritat social oculta trasel delicte sinó anul·lar a qui s’ha comportat de manera improductiu per al sistema. El reclús-tipus, donades les seves carenciasde formació, és més susceptible de caure aquest tipus de contrició. Però quan ingressa a la presó algú que no encajaen aquest esquema, perquè no ha fet res que objectivament li sembli punible ni es reconeix subjectivament comoculpable de res, per força desperta la curiositat dels presos i redobla l’atenció dels professionals: "El psicólogoy el metge em deien que com més aviat em s’adaptés, millor per a mi. Jo els responia que no pensava adaptar-me, queese no era el meu lloc ". ¿I què volien dir adaptar ?: "Assumir com més aviat la condició de presa, apuntar-me a lasactividades de la presó, renunciar a les pròpies idees". No obstant això, prosseguia l’assetjament constant per provocar un sentiment de culpa que mai va envair a la Laura. Per contra, la seva millor forma de suportar la reclusió va ser l’ajuda prestada a les seves companyes preses en l’estudi de l’anglès, les matemàtiques i altres matèries, o ajudant-los ha hacerescritos a les diverses instàncies penitenciàries.
La pantomima d’una acusació
Laura i Eva creuen que les acusacions que pesen sobre les dues són fruit d’un pla premeditat del govern de la Generalitat encapçalat per Artur Mas, ja que l’executiu autonòmic va assegurar que anava a reprimir amb fermesa les protestes laborals i socials encoratjades per la crisi econòmica i la seva política de retallades del pressupost social.
Durant la instrucció es van realitzar tres peritatges, per part del jutjat, la companyia d’assegurances de la Borsa de Barcelona i la defensa, basats en el vídeo gravat per les càmeres de seguretat de l’edifici de la Borsa. L’acusació atribueix a les encausades la comissió de danys a l’interior de l’immoble, quan tot l’episodi va tenir lloc al mig del carrer i sense que afectés a l’edifici. També se les acusa d’impedir l’evacuació dels treballadors, quan no hi va haver necessitat d’això (cap foc va afectar a l’immoble ni aquest va ser atacat o envaït per ningú). La pròpia gravació rebatia altres acusacions originals, com la del llançament de pedres amb trencament de vidres (inexistent). El delicte en si, si com a tal pot considerar, no arriba ni a la categoria de faltes.
Segons Eva, "el problema és que no es jutgen els fets, sinó la intenció política dels mateixos". A més, el judici ha transcendit a les persones implicades perquè la CGT ha estat encausada com a responsable civil subsidiari, de manera que es tanca el cercle del judici ideològic repressiu. Ens acusen la Fiscalia, la Generalitat i la companyia d’assegurances de la Borsa de Barcelona ". Un judici polític més contra l’anarcosindicalisme català, vella història recurrent de l’Espanya i la Catalunya més ràncies.
Text: Ignacio González Orozco Foto: Francesc Sans
FONT:REVISTA RAMBLA
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11471#.VhQ4JaHtyiQ
Més informació:
- Solidaritat amb els 4 del Poblenou encausats per la vaga general del 29M: Judici i concentració de suport el 5 d’octubre: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11443#.VhIN5vntmko
Concentració
a la Ciutat de la In-justícia el 6 d’octubre en suport de Laura i Eva,
militants de CGT Barcelona encausades per participar a la vaga general
del 29M de 2012:
http://cgtcatalunya.cat/spip.php?article11410#.VhIND_ntmko
Campanya per l’absolució d’Albert Capella (Sec. d’Acció Social Sindicat CGT Metall Barcelona) i la resta de vaguistes del 29M!:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11446#.VhINc_ntmko
Cas Expert: demanen entre tres i quatre anys de presó a quatre treballadores i dos sindicalistes:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11252#.VhINnvntmko
Ho sento, no em puc solidaritzar amb en Mas. Article d’opinió d’Ermengol Gassiot:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11466#.VhIN4Pntmko
Acte de denúncia prou repressió social i sindical, el 18 de setembre a Barcelona:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11449#.VhIN8Pntmko
Prou repressió social i sindical ! Solidaritat amb els i les detingudes vaga del #29M #absolucióvaguistes:
Vint-i-sis dies després, els Mossos detenen a Laura en sortir de casa. L’acusaven de cinc delictes amb penes que sumaven uns 30 anys. La jutgessa va fer seus els arguments de la Fiscalia, fent cas omís dels arguments de la defensa i va decretar presó provisional, romanent durant 24 dies presa, fins al 17 de maig del 2012, després dels quals va ser posada en llibertat amb càrrecs i sota fiança de 6.000€. També se li va privar del seu dret de manifestació durant més d’un any i mig.
Finalment, després de tres anys d’instrucció judicial, l’acusació es concreta en les dues companyes i en dos delictes, danys per incendi i desordres públics, per la qual cosa se’ls sol·licita dos anys i mitjà de presó a cadascuna d’elles, així com al pagament d’uns 40.000€ en conceptes d’indemnització i multes, també la CGT haurà d’asseure’s a la banqueta dels acusats com a responsable civil subsidiària. Seran jutjades els dies 6, 7, 8, 9 i 13 d’Octubre en el Jutjat Penal nº26 de Barcelona.
Una mostra més de la criminalització que l’Estat i la classe política practiquen contra qualsevol persona, col·lectiu o organització que denunciï i combati la injustícia social, laboral o de qualsevol tipus. Una altra volta de rosca d’una classe política i econòmica, que utilitza tots els recursos al seu abast per emmordassar a tota la societat i que està instaurant des de la legalitat parlamentària un autèntic terrorisme d’Estat. Laura i Eva som totes. No anem a deixar-les soles, perquè contra la injustícia, la repressió i els seus judicis, la solidaritat és nostra millor arma. Ens toquen a una, ens toquen a totes.
CGT Barcelona
Carlos Navarro
CGT Premsa de Barcelona
649839490
Jutgen dues militants de CGT per participar en un piquet el 29M a Barcelona
Laura Gómez i Eva Sànchez van participar en una ’performance’ de denúncia davant la Borsa
Laura Gómez i Eva Sánchez són dues afiliades al sindicat CGT que el 29 de març de 2012, jornada de vaga general, participaven en un gran piquet informatiu al centre de Barcelona. De resultes de la seva activitat aquell dia viuen un malson. La justícia les acusa de dos delictes: danys i desordres públics. Això vol dir que cadascuna d’elles podria anar a la presó dos anys i mig i a més, haurien de pagar 40.000 euros en concepte d’indemnització i multes.
El 29 de març les dues sindicalistes formaven part, com ja s’ha dit, d’un gran piquet, format per diversos milers de persones que va actuar al centre de Barcelona durant la vaga general. En un moment donat el grup es va dirigir al Passeig de Gràcia. Segons les seves declaracions, Laura va deixar una caixa de cartó davant la porta de l’edifici amb papers imitant bitllets de banc i la va encendre amb un encenedor, mentre Eva col·loca una cinta de plàstic a les portes. Després d’uns minuts un Mosso d’Esquadra la va apagar amb un extintor de mà. Centenars de persones, periodistes i també policies d’uniforme i de paisà estaven presents, sent testimonis d’una performance de denúncia davant d’un edifici representatiu del capitalisme. El piquet va continuar la seva marxa, sense més.
Presó preventiva i clandestinitat en democràcia
Vint-i-sis dies després dels fets els Mossos d’Esquadra detenen Laura quan sortia de casa. L’acusació, en aquell moment, consistia en cinc delictes amb penes que sumaven 30 anys de presó. La jutgessa, Carmen García Martínez, va fer seus els arguments de la Fiscalia, fent cas omís dels arguments de la defensa i va decretar presó provisional, romanent durant 24 dies presa, fins al 17 maig 2012, després dels quals va ser posada en llibertat amb càrrecs i sota fiança de 6.000 euros. També se li va privar del seu dret de manifestació durant més d’un any i mig.
La jutgessa Carmen García Martínez va instruir abans altres casos sonats, com el dels estudiants Isma i Dani, als quals es va aplicar presó provisional. També va ser instructora del cas 4F (Ciutat Morta), que va suposar també l’empresonament preventiu de Patrícia Heras, que es va llevar la vida durant la instrucció del cas. També és la instructora del cas de Franciso Garrobo, una altra persona a la qual li demanen presó per haver participat en la vaga general del 14 de novembre de 2012. La magistrada és també la instructora del cas de Sergi Rubia, el casteller empresonat a prop de Can Vies, a Sants, durant les protestes a causa del tancament del centre social.
El mateix dia que van detenir Laura Gómez, la policia també va anar a buscar l’Eva Sánchez. No estava a casa, havia anat a treballar. Amb companys del sindicat va anar a la Comissaria de les Corts. L’endemà va saber que en l’atestat també hi estava nomenada. Va decidir marxar de Barcelona i amb companys del sindicat va estar preparant la seva compareixença davant la justícia. El 2 de maig va decidir tornar a la normalitat, i no va ser fins al 31 de maig que va rebre una trucada al seu mòbil procedent dels Mossos d’Esquadra, comminant-la a passar per comissaria i recollir una citació per declarar davant la jutgessa del cas.
Finalment, després de tres anys d’instrucció judicial, les penes són les esmentades abans. El judici està previst per als dies 6, 7, 8, 9 i 13 d’octubre al Jutjat penal nº26 de Barcelona. Al banquet dels acusats també s’asseurà el sindicat CGT, com a responsable civil subsidiari.
FONT: DIARI DEL TREBALL
LAURA GÓMEZ I EVA SÁNCHEZ
SINDICALISTES IMPUTADES PER UNA ACCIÓ A LA VAGA DEL 29-M DE 2012
"La mobilització de l’anarcosindicalisme a Barcelona durant el 29-M va ser espectacular"
El proper 6 d’octubre serà la primera jornada del judici contra Laura Gómez i Eva Sánchez, sindicalistes de CGT, acusades de cremar papers en una performance durant la Vaga General del 29 de març a Barcelona. Aquest mateix dia, des del sindicat han convocat una concentració per donar suport a les dos sindicalistes.
Primeres condemnes fermes de presó des de 2010 per participar en una vaga general
Dos anys i mig de presó per uns suposats delictes de danys per incendi i desordres públics, i el pagament de 40.000 euros en conceptes d’indemnització i multes. Aquestes són les penes a què s’enfronten Eva i Laura, afiliades de la Confederació General del Treball (CGT), per una performance realitzada a les portes de la Borsa de Barcelona durant la Vaga General del 29 de març de 2012. Després d’una instrucció de tres anys, el judici tindrà lloc els dies 6, 7, 8, 9 i 13 d’octubre al Jutjat penal nº26 de Barcelona. "Ni malgrat qui li pesi, el nostre únic compromís és amb els treballadors i amb els lluitadors socials", reitera Laura.
- La Vaga General del 29 març 2012 va reunir milions de persones als carrers de tot l’Estat espanyol. Com es va desenvolupar la jornada a Barcelona?
Laura Gómez: Doncs en principi, amb normalitat. És a dir, l’habitual en una jornada de Vaga General. Molt treball previ de preparació, en els nostres centres de treball i en el sindicat i en altres empreses. Com sempre, a la nit participant en quants piquets va ser possible amb la nostra presència ia primera hora en els nostres propis centres de treball. Posteriorment estava previst, com ja s’ha fet en convocatòries anteriors, reunir els companys i companyes en un piquet a les 12 del matí a la zona del Portal de l’Àngel amb Plaça Catalunya per marxar junts pel centre de la ciutat. I a la tarda teníem convocada una manifestació pròpia de la CGT i la CNT, en què van confluir els moviments socials de la ciutat amb recorregut diferenciat de la dels sindicats oficials i el final estava previst a la Plaça Urquinaona per dirigir-nos després a la Plaça Catalunya i confluir amb una altra manifestació d’altres col·lectius de la ciutat.
Eva Sánchez: Va ser un dia inoblidable, la ciutat paralitzada, els comerços, el transport i la indústria sense funcionar. A la nit ja es veia que seria un èxit, havien parat les empreses de recollida d’escombraries, Mercabarna, Correus, Renfe, Seat, Nissan, etc. les empreses amb torns de nit. Els piquets tant dels sindicats com els organitzats als barris van realitzar una important tasca d’extensió perquè l’atur fos un èxit. En aquest sentit crec que tant la participació en el piquet del matí, més de 10.000 persones, com en la manifestació de CGT i de l’anarcosindicalisme de la tarda, amb més de 45.000 persones, va sorprendre molta gent inclosos als poders polítics, per el gran nombre d’assistents a una manifestació contestatària en lloc de la de CCOO i UGT. La vivim amb satisfacció perquè érem moltíssims milers de persones després de les pancartes, les banderes i les consignes anarcosindicalistes i amb les reivindicacions de cadascuns dels grups que van decidir compartir espai amb nosaltres. Com tota manifestació va ser tensa, és clar, sobretot perquè a la tarda ja es coneixia que la maquinària repressora s’havia posat en marxa des de primera hora del matí.
- Per què decidiu sortir a manifestar-vos aquell dia i secundar l’aturada estatal?
Eva Sánchez: La CGT, en compliment dels seus acords, va convocar a la Vaga General del dia 29 de Març de 2012. Ho va fer amb la seva pròpia convocatòria, les seves pròpies reivindicacions, les seves manifestacions i actes diferenciats dels sindicats pactistes i que col·laboren amb les polítiques repressores de l’estat i de la patronal. Els motius són nombrosos, la precarietat, la desocupació, la reforma laboral, les deslocalitzacions, els expedients de regulació, la discriminació als emigrants, la privatització del sector públic, etc etc. En aquest context la mobilització de l’anarcosindicalisme a Barcelona durant el matí i la tarda del 29 M va ser espectacular, moltíssimes persones van estar amb nosaltres en els piquets i en la manifestació.
- Què va passar a les portes de la Borsa de Barcelona perquè se us sol·licitin un total 2 anys i mig de presó per a cadascuna de les dues, així com el pagament de quantitats econòmiques que ronden els 40.000 €, a més de les costes processals?
ÉS: Igual que a la tarda, al voltant de la concentració de piquets que la CGT i la CNT havia convocat es va reunir moltíssima gent, per descomptat afiliats i afiliades, i militants del sindicat, però també moltes altres persones. Per tot el centre de la ciutat hi havia molta mobilització, com ara la dels estudiants amb la qual coincidim en diversos moments del matí, els grups de barris, etc. No teníem un pla fix i ens encaminem pel Passeig de Gràcia, on hi ha moltes oficines bancàries, centres comercials i evidentment, la Borsa de Barcelona, símbol molt evident del capitalisme especulador i opressor que patim.
LG: La veritat és que es percebia entre la gent molt bon ambient, ganes de participar i d’estar al carrer. Arribem a la Borsa i ens vam aturar a la porta per cridar consignes, exhibir les pancartes i banderes que portàvem. Lògicament preteníem expressar la nostra indignació davant el que representa la Borsa però en tot moment es respirava tranquil·litat i que la gent teníem ganes de manifestar-nos i dir la nostra. Al camió portàvem una caixa de cartró amb uns papers que simulaven ser bitllets de banc i em vaig acostar a la porta principal, on hi havia altres companys / es i persones, alguns de CGT i altres no, i en un moment concret, la vaig prendre. Es va fer una petita foguera, va ser una performance que va estar en tot moment sent observada per Mossos d’Esquadra que eren a l’interior de la Borsa, així com pels agents de paisà que en tot moment acompanyaven al piquet, no intervenint en cap moment ni fent cap indicació davant la nostra acció. També hi havia centenars de periodistes cobrint l’acte. En tot moment hi va haver tranquil·litat i no hi havia sensació de risc. La foguera es va apagar amb un simple extintor quan ja estava gairebé extingida. En cap moment es va pretendre ni es va intentar accedir a l’edifici, de fet quan vam arribar la Borsa tenia les portes tancades, i una vegada realitzat l’acte, continuem recorrent el Passeig de Gràcia.
- Segons les pròpies dades oficials, durant el 29-M hi va haver prop de 176 detencions. Creieu que hi va haver més repressió policial aquell dia en comparació amb altres Vagues Generals?
L.G: Repressió sempre n’hi ha i n’hi haurà. No és qüestió de números. Un sol cas de repressió ha de ser suficient perquè la solidaritat es manifesti en l’acte. És un fet que durant les vagues posteriors ha seguit havent detencions i empresonaments. És un estat de coses, alguna cosa inherent al sistema polític de dominació que patim. Es diu por, por de la resposta, por a l’alternativa, por a la gent que no claudica ni va a cessar d’enfrontar a tot aquest sistema de corrupció. És una lògica totalitària, profundament reaccionària i que té una continuïtat preocupant.
- Coneixeu més casos de represaliats d’aquest 29M de 2012 dins o fora del vostre sindicat?
E.S: Bé, són coneguts públicament. Els quatre encausats del Poble Nou, un d’ells, Albert de CGT. Els dos encausat / es de Sant Andreu, un d’ells també de CGT, Mercader. Dani i Isma, dos estudiants que finalment han estat absolts, i els encausats del Clot, També hi ha encausats d’altres organitzacions com la CNT, Kike. I Andreu i Ruben detinguts a Sants. Tots ells tenen evidentment la solidaritat del conjunt de la CGT.
- La detenció de Laura es produeix 24 dies després de la jornada. Com va ser la teva detenció?
LG: El 24 d’abril surto de casa i uns mossos d’esquadra em diuen que quedo detinguda; exigeixo saber els motius i m’informen que per uns fets de la vaga general del 29-M, i em traslladen a la comissaria de les Corts. Vaig facilitar el telèfon de l’advocat i també el del sindicat perquè sabessin de la meva detenció i es posessin en moviment. Durant el trajecte m’informen que em deté acusada d’incendi i altres delictes. No em podia creure el que estava passant, com una performance sense risc a ple dia, sense amagar-nos, ho estaven convertint en una cosa totalment desproporcionat. A comissaria em vaig negar a declarar i em van comunicar que l’endemà em passarien al jutjat. Un cop vaig poder parlar amb el meu advocat, aquest em va informar que em acusaven d’un delicte d’incendi o subsidiàriament de danys; un altre de coaccions, i també de desordres públics i delicte contra els drets fonamentals. El delicte d’incendi està castigat amb una pena de presó de 10 a 20 anys, així que estàvem al·lucinant. Recordo que li vaig comentar al meu advocat "encara sort que les càmeres de la Borsa l’hauran gravat tot, quan el jutge vegi les cintes tot s’aclarirà". Què equivocada estava ....
Durant aquest dia em van canviar tres vegades de cel·la perquè no pogués escoltar els crits d’ànim dels meus companys des del carrer. Vaig passar la nit tranquil tot i que les hores es van fer eternes sense poder parlar amb ningú i sense dormir.
- Quina importància cobra l’organització i la militància en aquest tipus de casos repressius?
ÉS: Quan ens vam assabentar de la detenció de Laura, el primer que vam fer va ser posar-ho en coneixement dels companys i companyes, parlar amb el servei jurídic, la família i traslladar-nos immediatament a la Comissaria de les Corts, on ens concentrem durant tot el dia fins entrada la nit. La nota de premsa dels Mossos d’Esquadra era totalment tendenciosa, nociva i comparable als pitjors programes escombraries de la televisió. Els Mossos van intentar desallotjar de la porta de la comissaria però no ho van aconseguir, volíem que les nostres veus arribessin a la Laura. La sensació era d’incredulitat doncs havien passat més de tres setmanes des de la vaga i més encara quan ens va comunicar l’advocat que anava a passar al dia següent al matí a disposició judicial. Recordo que aquell dia a la mateixa comissaria es presentava davant la premsa la web delatora de la Conselleria d’Interior on posar les fotos dels que consideraven agitadors de la ciutat i que van haver de retirar als pocs mesos. Res era per casualitat.
Ens assabentem que anava a ser empresonada a la porta dels jutjats. En veure que es retardava tant la sortida de Laura ens vam témer el pitjor, com així va passar. A partir d’aquest moment la prioritat no són les desgavellades i infundades peticions i càrrecs que fan fiscalia, mossos i la jutge sinó que tot se centra en un únic objectiu, treure a Laura com més aviat millor de la presó preventiva. Però clar, cal tocar moltíssimes tecles i organitzar els company / es del sindicat perquè no quedi cap aspecte per cobrir; jurídics, familiars, la situació laboral de la Laura, premsa, mobilitzacions, contactes amb altres organitzacions .. Tot això es va anar forjant en els dies següents, amb molt d’esforç, però en tot moment, durant aquells dies totes les gestions que vam poder fer tenien com prioritat la posada en llibertat de la companya i així va ser fins que aquesta es va produir. Tota la CGT, a nivell estatal, es va solidaritzar seguida amb nosaltres i hi va haver concentracions i manifestacions en moltes localitats de l’estat, també es van realitzar actes en algunes ciutats de diversos països. Les seccions sindicals, els sindicats i tots els òrgans de la CGT, cada un en la mesura de les seves possibilitats, va posar el seu gra de sorra i van ser també moltes organitzacions alternatives i solidàries què ens van expressar el seu suport. Fins al dia de la sortida de Laura de presó es van desplaçar a Barcelona companys d’altres províncies i ciutats. I aquesta solidaritat continua fins ara i no l’oblidem.
- Ens trobem davant d’un judici polític per tal de criminalitzar, encara més si és possible, a l’anarcosindicalisme a l’Estat espanyol?
LG: No hem d’obviar que en aquests moments l’agitació social i la mobilització estaven en un punt àlgid. A Catalunya i especialment a Barcelona, està clar que l’anarcosindicalisme, ja per tradició històrica, és un referent. I un referent temut pel poder i pels capitalistes. En aquest context la CGT és una organització en creixement constant, tant en les empreses com en la seva presència en els moviments socials, on ha començat en els últims anys a ser un eix sobre el qual pivota la militància de l’afiliació i la solidaritat amb altres formes de lluita els objectius i reivindicacions compartim.
FONT: PERIÓDICO DIAGONAL
[Entrevista a Laura Gómez i Eva Sánchez de la CGT] Sindicalistes contra la mordassa
L’era de l’ERO i l’ERO precisa de col·laboradors necessaris entre les organitzacions de treballadors (és a dir, entre totes les sigles que es reivindiquen com a tals). Però la infàmia també compta converdaderos opositors, que són blanc de la repressió exercida pel govern ppoppular a instàncies desu sosias polític, la gran patronal.
L’era de l’ERO i l’ERO precisa de col·laboradors necessaris entre les organitzacions de treballadors (és a dir, entre totes les sigles que es reivindiquen com a tals). Però la infàmia també compta converdaderos opositors, que són blanc de la repressió exercida pel govern ppoppular a instàncies desu sosias polític, la gran patronal. Un bon exemple d’aquesta situació són Eva Sánchez i Laura Gómez, membres de la Confederació General del Treball (CGT) que romanen a l’espera de judici, acusadasde desordres durant la vaga general del 2012.
Sabut és que la Confederació General de Treball (CGT) s’oposa als ERO i tots aquells plans que els diferentesgobiernos han imposat i que estan suposant un retrocés en els drets dels treballadors. La participació en laselecciones sindicals i en els comitès d’empresa no són una finalitat per a CGT, sinó un mitjà perquè la central noquede relegada; el seu model d’actuació no passa per la creació d’estructures que fosilicen l’acció sindical, sinó queaspira a establir una organització assembleària i participativa en tots els centres de treball. En aquesta tasca luchacontra un doble contrincant: la propietat empresarial, socorreguda per les grans centrals sindicals, ComisionesObreras (CC OO) i Unió General de Treballadors (UGT), proclius aquestes últimes a la burocratització del sistemarepresentativo (amb l’aquiescència, resulta trist dir-ho, de la majoria dels treballadors, centrats en suscircunstancias personals i desentesos per complet dels interessos comuns). "CC OO i UGT fan de parachoquesentre l’empresa i els empleats amb l’excusa del diàleg i les bones maneres. No fan sindicalisme, sinó gestionesy amiguisme ", denuncia Laura abans de ressenyar que en 38 anys ha desaparegut o s’ha fossilitzat tota la lluita sindicalde els 38 anys anteriors. I Eva posa la cirereta del pastís: "Mentre que el govern et fica la Llei Mordassa, els grandessindicatos accepten que els sous quedin deslligats de l’Índex de Preus al Consum (IPC)".
El govern del Partit Popular (PP) encapçalat per Mariano Rajoy ha destacat tant en la seva intenció d’empobrir ales classes treballadores, a través de diferents vies econòmiques i administratives, com en el seu afany polític desometimiento de qualsevol focus de protesta davant la seva política classista. Aquest últim propòsit, que sembla haver arribat lacategoría d’obsessió per l’executiu, té el seu cúspide (???) a la recentment aprovada Llei Mordassa, però conanterioridad ja s’havia manifestat de manera nítida en l’actuació de les forces policials des que els ppoppularesllegaron a la Moncloa. Per descomptat, la corretja de transmissió política i econòmica del govern a Catalunya, administració autonòmica dirigida per la difunta Convergència i Unió (CiU) i el Molt Honorable Artur Mas, ha contribuidoeficazmente als plans governamentals, tant des de l’àmbit econòmic -Mas ha demostrat ser un avesat sastrede les retallades- com a polític-repressiu, ja que el seu braç armat, els Mossos d’Esquadra, s’han distingit per sususos i abusos en el quadre d’honor de les forces policials espanyoles.
No cal dir que cap govern va il·legalitzar als sindicats, instruments molt útils per al bon curs de Les relacions laborals. UGT i CC OO, i viceversa, són exemples de convivència i connivència en pau i harmonia amb el statuquo i formen part del sistema de congelació de les lluites sindicals. No hi ha més que veure, assenyala Eva, "aquestes reunionesde hotel entre empresaris i sindicats majoritaris, de les que surten les propostes conjuntes que després nosencontramos a la taula negociadora dels sindicalistes de CGT". Per descomptat, una altra història és la coerció exercida sobreels activistes i protagonistes de l’acció sindical veritablement reivindicativa.
Performanceante a la Borsa de Barcelona
No és necessària una llei clara i directament repressiva de l’acció sindical quan hi ja tants ressorts deconstricción contra aquesta activitat; per exemple, els molts mecanismes encoberts per acomiadar a qui pretendacrear un comitè en una petita empresa o decideixi participar en una vaga. Però sorgeix el dubte sobre si legislarcontra la protesta pública, cas de la recent Llei Mordassa, fet i fet no representa sinó una immensa malaptesa política. Eva sosté que la repressió està condemnada al fracàs, més tard o més d’hora: "La gent estava perdiendoprogresivamente la por, per això han promulgat una llei així, per atemorir de nou". Una llei, per cert, que té la barra d’identificar el sindicalisme radical -per així dir-ho- amb el terrorisme. "Tenen por la generalització depracticas com el escrache, les ocupacions, etc.", apunta Laura, i prossegueix: "Quan se’ns assignava un carácterresidual no ens tenien por, però els preocupa veure que s’incrementa la nostra capacitat de convocatòria", asserció queEva recolza amb dades: "A la vaga general del 20 de juny de 2002, el principal piquet informatiu de CGT a Barcelona va tenir més de dos mil persones, tota una manifestació que des de Portal de l’Àngel-Plaça Catalunya va baixar per lasRamblas i Plaça de Sant Jaume, i va acabar a Via Laietana. Va ser la primera vegada que a Barcelona es convocava un piquetecentral que va realitzar un recorregut pel centre de la ciutat, i des d’aquesta data les convocatòries que realitzem cuentancon un ampli suport social i sindical ".
Entre bromes, recorden ambdues que els fotògrafs s’acostaven els sindicalistes per preguntar-los: "Bé, i quan renteu a embolicar?". I les dues es lamenten que és habitual que els actes dels grans sindicats tinguin àmplia cobertura enprensa, mentre que els de CGT només apareixen en els mitjans quan hi ha incidents.
De la mateixa manera que el lleó no és tan ferotge com el pinten, de vegades els coneguts incidents tampoc ho són tant, encara que es pretengui magnificar amb fins perversos. En aquests casos passa, com tantes altres vegades, important Maslow esperat que el certament esdevingut. Així va passar davant la Borsa de Barcelona, el 29 de març de 2012, jornada dehuelga general.
A les dotze del migdia, els piquets de CGT confluïen a la Plaça de Catalunya, juntament amb altres grups alternatius, moviments socials, de barri, etc. L’assistència va ser impressionant, unes 10.000 persones que van enfilar el Passeig Degracia per prosseguir amb el seu recorregut reivindicatiu. Al principi del passeig es troba la seu de la Borsa de Barcelona, símbol de l’especulació que els sindicalistes no podien passar per alt. Davant de l’entrada de l’immoble-tancada amb pany i clau i protegida en el seu interior pels Mossos d’Esquadra- es va improvisar un acte de protesta, "porqueuna imatge val més que mil paraules", assegura Laura. Una acció innòcua, valgui dir, doncs cap persona sufriódaños ni va estar en perill. "Nosaltres mateixos ens cerciorem que la Borsa estava tancada. Eva va posar una cinta deplástico blanca i vermella a la porta, per donar colorit a la performance. Hi havia mossos dins i fora, a més de cámarasde seguretat i la premsa. Anàvem a cara descoberta perquè no habíanada a témer. Era un acte reivindicatiu de CGT i no teníem cap inconvenient en què se’ns pogués identificar ". Portaven una caixa de cartró plena depapeles, amb consignes escrites en el seu exterior. Prossegueix Laura: "Vam posar la caixa davant de la porta, però apartada deella, i li prendimos foc després de comprovar que ningú podia resultar ferit. Aquesta va ser l’acció, ni més ni menys. Porsupuesto, hi va haver crits reivindicatius i algunes persones van tirar més papers al foc. Tot va durar alguns minuts ydespués seguim el nostre camí ".
Detenció ... i fuga
Va concloure la jornada de vaga general i les nostres dues entrevistades es van reincorporar als seus respectius treballs amb todanormalidad. Així transcorria la quotidianitat fins el 24 d’abril de 2012, gairebé un mes després de la vaga, quan LauraGómez, que es dirigia al seu treball, va ser detinguda al mig del carrer pels Mossos d’Esquadra. L’esperaven 24 dies decárcel sota l’acusació d’incendi, coaccions, delicte contra les llibertats dels treballadors, desordres públics, manifestació il·legal (no comunicada) i altres càrrecs rocambolescos -més enllà del drama personal, les acusacionesparecían fruit de l’humor negre d’algun fiscal insomne, pres de les seves obsesiones- que sumaven una petició de 31 anysde presó. Segons l’atestat policial, Eva i Laura formaven part d’un grup organitzat per instaurar el terror en laciudad de Barcelona. En fi, que hi ha volíem arribar: terrorisme pur i dur, ¿pot haver alguna cosa pitjor davant la limpiaconciencia de les gents de bé i la por de qualsevol ciutadà de a peu?
Però, com pot entendre la policia que cremar una caixa amb papers compromet la seguretat ciutadana i de laspersonas? I què dir de la fiscal: va demanar presó sense fiança per cremar una caixa, quan hi ha acusats d’homicidi que sebenefician sense problemes del pagament d’aquesta delme. On és el principi de proporcionalitat de la justícia? .Per Nohablar de l’excel·lent tracte que solen rebre els xoriços de guant blanc.
Segons la Llei d’enjudiciament criminal, la petició de presó sense fiança respon a tres causes: la possibilitat que elacusado destrueixi proves, la manca d’afecció (quan no es té domicili, treball o família) i el risc de fuga.Ninguno dels tres supòsits encaixava amb Laura, de manera que hi ha serioses sospites que la fiscal incomplia la propialey. A més, el ministeri públic va al·legar que demanava l’empresonament per evitar la reincidència; és a dir, que a part de susamplios coneixements jurídics -els quals se li suposen, malgrat que assenyala anteriorment respecte a la llei deenjuiciamiento- la fiscal també posseïa el do de la profecia, o així ho creia ella. Posteriorment, la instrucció judicialredujo els càrrecs a dos: alteració de l’ordre públic i danys amb agreujant d’incendi ... Acusació que segueix siendoridícula, a tenor dels fets. La petició inicial d’uns 30 anys es va reduir a dos anys i mig.
El mateix dia en què va ser detinguda Laura, el timbre va sonar a les set del matí a casa d’Eva, però ningú els va obrir Lapuerta. Ella ja s’havia anat a treballar. Aviat li va arribar la notícia de la detenció de Laura, per la qual cosa es va dirigir a lacomisaría de Les Corts amb la resta de companys de CGT. En aquests moments desconeixia que ella també tenia càrrecs a l’atestat policial, dels qual es va assabentar l’endemà, a la porta dels jutjats. En el sindicat van optar porsacarla de la ciutat; desconnectar el seu mòbil i va estar acompanyada en tot moment per companys de CGT. Els seus entradasy sortides dels locals de la central, o d’altres llocs on fos, sempre es feien en cotxe, ràpidament i amb lacompañía de diversos afiliats. Dormia fora de casa i en dies no va acudir a la feina. Però no podia desaparèixer, havia quepreparar l’estratègia davant l’empresonament de la Laura, que era la major preocupació entre els militants de CGT de Barcelona. Finalment, el 2 maig 2012 va decidir recuperar la normalitat, acudint a la feina i dormint a casa.
El 31 de maig, mentre Eva, Laura i altres membres de CGT escoltaven al Parlament de Catalunya lacomparecencia del conseller d’Interior Felip Puig i el director general dels Mossos d’Esquadra, Manel Prats, sobre lahuelga general del 29 de març del mateix any, Eva va rebre en el seu mòbil una trucada telefònica de la policia autonòmica. Com aconseguir el seu nombre? El missatge: havia de passar en qualsevol moment del dia per comissaria, a fi de recogeruna citació per declarar davant la jutge del cas. Realitzat el tràmit, després de la declaració va quedar en llibertat amb càrrecs.
Cara i creu de la presó
La CGT va iniciar des del mateix dia de la detenció de Lauratodo tipus de gestions per aconseguir el seu alliberament. Evarecuerda que "la solidaritat rebuda tant per part detoda la CGT a tots els llocs, com de diversosmovimientos socials va ser important. Parlem en la PlaçaCatalunya en els actes del 15-M i es van recollir milers defirmas demanant la seva llibertat. Quan es va ocupar CatalunyaRadio també es va demanar la seva llibertat. És molt important lasolidaridad entre diverses organitzacions quan losaparatos repressius ens colpegen. També es realizaronconcentraciones en ciutats de diversos països ".
Tot i que la presó és mal tràngol per a qualsevol, Laura considera que va ser "una experiència positiva" i que "ho van passar pitjor ells que jo", en referència a suscompañeros i companyes de CGT. Per descomptat, noestuvo exempta de tot, ja que "em preocupaven mifamilia i Eva". La major part de la seva reclusió va tenir lloc a la presó barcelonina de Wad-Ras, a un pas de la quefuera Vila Olímpica dels Jocs de 1992. "Valgui decirque vaig estar a la infermeria, on la vida és més fàcil queen mòdul; només compartia la cel·la amb una companya, quan en el mòdul són set. L’ambient era tranquil, gairebé totes les internes estaven en règim preventiu ".
Una altra cosa van ser els cinc dies que va passar Laura a la prisiónde Can Brians (a Sant Esteve Sesrovires, a uns 35 km de Barcelona), on va ser traslladada per sorpresa. El díaanterior, el seu advocat li havia confirmat que en esajornada podria rebre la visita de la seva família, "però derepente em van ficar en un furgó, sense donar-me raó deadónde anàvem. S’acostava el Primer de Maig i queríanalejarme de Barcelona, perquè la meva organització noviniera a manifestar-se davant la presó ". A Can Briansestuvo incomunicada, "el que va ser una sort, perquè l’ambient era molt diferent a Wad-Ras, una cosa insuportable: es oíangritos, baralles ...". Un exemple més de la violació dels drets dels presos a les presons, en aquest cas un trasladoarbitrario i cuasisecreto abans d’una trobada autoritzat amb la família. Com bé reflexiona Laura, "es disposa delrecluso a capritx de no se sap qui i amb quins fins".
La pressió sindical i d’altres organitzacions civils va ser valuosa perquè Laura pogués ser retornada a Wad-Ras, cuyaenfermería no va abandonar ja fins a sortir en llibertat. Sense aquesta mobilització podria haver ocorregut com amb els dosestudiantes detinguts també en la vaga general de 2012, que van passar en mòduls seu temps de presó.
Pobresa i violència simbòlica
"Quant a les preses, es pot dir que hi ha de tot", comenta Laura. "Algunes són molt bona gent, que en seguidate donen els consells necessaris per portar millor la vida a la presó. El meu cas els sorprenia molt: Tu ets la terroristaesa que surt per la tele ?, deien. Em feien bromes i he rigut molt amb elles. "Per descomptat, l’estada a prisiónmuestra de manera palmària les diferències de classe que no només dificulten la supervivència quotidiana de muchísimaspersonas, sinó que aherrojan a les presons a tants membres dels estrats més humils de la societat. "Hi ha genteallí que porta mesos reclosa i no té ni advocat. El nivell cultural és ínfim, no tenen la mínima formació. "
Afegida a la pròpia repressió material que suposa el fet de veure tancat en una presó, el poder repressor ejerceuna violència simbòlica, per la qual el reclús ha d’assumir que és dolent. Si de la primera violència s’encarreguen lasfuerzas l’ordre públic, la segona va a càrrec de professionals de la psicologia i la medicina, que pretendenimponer seva autoritas moral al pres. Per fer més còmoda la seva estada a la presó i amb això fer al pres més dócilfrente a l’autoritat i el règim de la presó, l’intern ha d’admetre que la seva reclusió és justa, proporcionada a susfaltas; es tracta d’un penediment de tints religiós, humiliant, que no pretén buscar la veritat social oculta trasel delicte sinó anul·lar a qui s’ha comportat de manera improductiu per al sistema. El reclús-tipus, donades les seves carenciasde formació, és més susceptible de caure aquest tipus de contrició. Però quan ingressa a la presó algú que no encajaen aquest esquema, perquè no ha fet res que objectivament li sembli punible ni es reconeix subjectivament comoculpable de res, per força desperta la curiositat dels presos i redobla l’atenció dels professionals: "El psicólogoy el metge em deien que com més aviat em s’adaptés, millor per a mi. Jo els responia que no pensava adaptar-me, queese no era el meu lloc ". ¿I què volien dir adaptar ?: "Assumir com més aviat la condició de presa, apuntar-me a lasactividades de la presó, renunciar a les pròpies idees". No obstant això, prosseguia l’assetjament constant per provocar un sentiment de culpa que mai va envair a la Laura. Per contra, la seva millor forma de suportar la reclusió va ser l’ajuda prestada a les seves companyes preses en l’estudi de l’anglès, les matemàtiques i altres matèries, o ajudant-los ha hacerescritos a les diverses instàncies penitenciàries.
La pantomima d’una acusació
Laura i Eva creuen que les acusacions que pesen sobre les dues són fruit d’un pla premeditat del govern de la Generalitat encapçalat per Artur Mas, ja que l’executiu autonòmic va assegurar que anava a reprimir amb fermesa les protestes laborals i socials encoratjades per la crisi econòmica i la seva política de retallades del pressupost social.
Durant la instrucció es van realitzar tres peritatges, per part del jutjat, la companyia d’assegurances de la Borsa de Barcelona i la defensa, basats en el vídeo gravat per les càmeres de seguretat de l’edifici de la Borsa. L’acusació atribueix a les encausades la comissió de danys a l’interior de l’immoble, quan tot l’episodi va tenir lloc al mig del carrer i sense que afectés a l’edifici. També se les acusa d’impedir l’evacuació dels treballadors, quan no hi va haver necessitat d’això (cap foc va afectar a l’immoble ni aquest va ser atacat o envaït per ningú). La pròpia gravació rebatia altres acusacions originals, com la del llançament de pedres amb trencament de vidres (inexistent). El delicte en si, si com a tal pot considerar, no arriba ni a la categoria de faltes.
Segons Eva, "el problema és que no es jutgen els fets, sinó la intenció política dels mateixos". A més, el judici ha transcendit a les persones implicades perquè la CGT ha estat encausada com a responsable civil subsidiari, de manera que es tanca el cercle del judici ideològic repressiu. Ens acusen la Fiscalia, la Generalitat i la companyia d’assegurances de la Borsa de Barcelona ". Un judici polític més contra l’anarcosindicalisme català, vella història recurrent de l’Espanya i la Catalunya més ràncies.
Text: Ignacio González Orozco Foto: Francesc Sans
FONT:REVISTA RAMBLA
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11471#.VhQ4JaHtyiQ
Més informació:
- Solidaritat amb els 4 del Poblenou encausats per la vaga general del 29M: Judici i concentració de suport el 5 d’octubre: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11443#.VhIN5vntmko
Concentració
a la Ciutat de la In-justícia el 6 d’octubre en suport de Laura i Eva,
militants de CGT Barcelona encausades per participar a la vaga general
del 29M de 2012:
http://cgtcatalunya.cat/spip.php?article11410#.VhIND_ntmko Campanya per l’absolució d’Albert Capella (Sec. d’Acció Social Sindicat CGT Metall Barcelona) i la resta de vaguistes del 29M!:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11446#.VhINc_ntmko Cas Expert: demanen entre tres i quatre anys de presó a quatre treballadores i dos sindicalistes:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11252#.VhINnvntmko Ho sento, no em puc solidaritzar amb en Mas. Article d’opinió d’Ermengol Gassiot:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11466#.VhIN4Pntmko Acte de denúncia prou repressió social i sindical, el 18 de setembre a Barcelona:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11449#.VhIN8Pntmko Prou repressió social i sindical ! Solidaritat amb els i les detingudes vaga del #29M #absolucióvaguistes:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada