 |
| Josep Tarradellas a l'Exili |
La
documentació privada del president català entre 1939 a 1977 es
publica en un llibre.
“S’ha
de crear un equip de treball format per molt poca gent: quatre o cinc
(Tarradellas: política; Ortínez: burgesia; Vicens Vives: interessos
clericals; Sardà: economia)” .
“Ésser
o dir-se catalanistes a Barcelona, franquistes a Madrid i servir
fidelment el règim i, en passar la frontera, presentar-se com a
ultranacionalistes, com comprendreu això serà per l’Òmnium
Cultural de resultats catastròfics”.
“Arribarà
un dia que Catalunya tindrà una imatge molt diferent de Jordi Pujol,
completament diferent, de la que va representar durant molts anys”.
“Aquesta
burgesia i aquesta Església que ha obert les portes als comunistes
creient que el dia de demà seran els millors garants de l’ordre i
dels privilegis que els ha atorgat el franquisme”.
[Agència
Catalana de Notícies 25/10/2015]
 |
| Josep Tarradellas fent fotocòpies de les seves circulars al despatx quan era exiliat |
El
president català Josep Tarradellas (1899-1988) va viure gairebé
quaranta anys a l’exili. Edicions Dau publica ara la seva
documentació privada, que dijous passat es va presentar a Barcelona.
‘Josep Tarradellas, l’Exili (1 i 2) són cartes, informes,
dietaris i també discursos que el president va guardar curosament
durant més de quatre dècades. Actualment aquesta documentació es
troba custodiada a l’Arxiu Montserrat Tarradellas, a Poblet, i
depèn de la Diputació de Barcelona. Edicions Dau fa temps que la va
publicant per al gran públic, amb l’ajuda de Motserrat Catalán,
directora de l’Arxiu. Ara l’historiador Carles Santacana n’ha
coordinat l’obra del llarg exili, que permet veure documentació
que mai fins ara havia estat publicada i un Tarradellas sense pèls a
la llengua.
Informe
Josep Pla (1960)
Josep
Pla va visitar Josep Tarradellas l’any 1960. Va ser una visita de
tres dies amb el president. En va escriure un informe de deu pàgines
que permet veure la visió de Tarradellas als anys seixanta: ‘Per a
prevenir el caos, s’ha de crear un equip de treball format per molt
poca gent: quatre o cinc (Tarradellas: política; Ortínez: burgesia;
Vicens Vives: interessos clericals; Sardà: economia) polítics
especialitzats en les qüestions bàsiques. Aquest equip ha de ser el
noyaux del futur partit conservador català. Del passat no hi ha res
aprofitable: és un cementiri literal. No s’han de ressuscitar ni
l’Esquerra, ni la Lliga ni cap altra organització d’aquesta
classe’.
Segons
Santacana ‘fins ara aquest informe només s’havia publicat, i em
sembla que de manera parcial, a la revista Presència. En el llibre
hi surt tot. És on es veu que Tarradellas creia que l’únic que se
salvaria dels anys trenta un cop acabat Franco seria el món
anarcosindicalista. Tota la resta, no. I es va equivocar, aquí. I es
veu clarament la importància que donava a Vicens Vives’.
Informe
del militar Andrés Casinello
Andrés
Casinello va visitar Tarradellas en nom del govern espanyol anys més
tard. El president espanyol Adolfo Suárez, més endavant, va
entregar aquest informe a Tarradellas mateix. L’informe del militar
és ben cru: ‘Hay que meterse en su casa, donde todo es pobreza,
para enten- der su dignidad. Banca Catalana le montaría un palacio,
pero él vive en una llanura fría del centro de Francia con una
calefacción tibia, sin baño, con muebles que ya no usan los
suboficiales y solo el lujo de una buena biblioteca y un tocadiscos.
Únase una hija subnormal y una esposa callada. No hay criados, ni
secretarios, ni nada. A ese hombre lo nombran presidente y durante
veinte años nadie le hace caso. Pero ahora van los arzobispos, los
banqueros, los políticos de todas las clases a saludarle y a
llamarle presidente’.
Crítiques
a Òmnium Cultural
‘Una
altra de les meves fondes preocupacions són les incomprensibles
activitats polítiques d’Òmnium Cultural’ escriu Josep
Tarradellas. ‘En la meva ja llarga vida política mai havia trobat
dirigents com els d’aquesta entitat que fossin tan inconscients del
dany que a la llarga causaran a Catalunya. Es creuen que poden tornar
en aquell temps de començaments de segle fins a l’any 1930, que
dissortadament la nostra classe obrera veia en la bandera i en la
cultura catalana l’instrument de la burgesia i de l’Església
contra els seus drets i les seves necessitats. Ésser o dir-se
catalanistes a Barcelona, franquistes a Madrid i servir fidelment el
règim i, en passar la frontera, presentar-se com a
ultranacionalistes, com comprendreu això serà per l’Òmnium
Cultural de resultats catastròfics’.
L’historiador
Santacana hi posa context: ‘Tarradellas creu que són uns burgesos
franquistes, que ara es renten la cara. I creu que això del català
no els interessa gaire, sinó posicionar-se políticament de cara al
que vingui després. No els volia veure ni en pintura, tot i que al
Millet, el salva. A la resta, no. Però els diners també expliquen
la polèmica amb Òmnium Cultural. Òmnium instal.la una seu a París,
per captar diners dels exiliats. I a Sudamèrica, també. És
competència directa amb Tarradellas. Això ajuda a entendre coses.
Dit això, en el cas d’Òmnium el relat fins aleshores era que es
tractava d’uns resistents. I Tarradellas diu ‘al tanto’. Són
resistents, però al 39 eren franquistes. I no són la burgesia
prèvia a la guerra, sinó la que s’ha enriquit després’.
Jordi
Pujol
Molt
s’ha escrit sobre les desavinences enrte Tarradellas i Pujol. En
aquest volum apareixen : ‘No puc oblidar, malgrat tot, el que en
certs moments ha representat per al nostre país, però, si no
rectifica ràpidament la seva conducta, arribarà un dia que
Catalunya en tindrà una imatge molt diferent, completament diferent,
de la que va representar durant molts anys’, escriu Josep
Tarradellas sobre Jordi Pujol en una carta a Manuel Ibáñez Escofet.
L’editor del llibre, Ton Barnils, explica així la relació
Tarradellas-Pujol que apareix al volum:’El lector podrà seguir el
procés de coneixença, aproximació i distanciament definitiu entre
ambdós. I si bé Josep Tarradellas sovint deixa constància de la
intel·ligència del seu interlocutor i fins i tot comparteixen punts
de vista sobre el passat, el xoc es produeix en les actituds i les
postures sobre el present i el futur’.
Segons
Carles Santacana, les desavinences amb Pujol vénen marcades per la
tensió clàssica entre exiliats i gent de l’interior; pel fet que
Jordi Pujol no el volgués veure de forma prioritària; pel fet que
Pujol, i d’altres, volguessin comprar-li l’arxiu, com a gest
d’ajuda, però que faria perdre independència política a
Tarradellas, i per això va dir que no. I finalment, més endavant,
perquè des de l’estat espanyol es volia en un primer moment tenir
Jordi Pujol, centre dreta, com a referència a Catalunya, i no Josep
Tarradellas, un republicà d’ERC.
El
volum publica correspondència entre tots dos directament durant
aquests anys. En el següent volum que Edicions Dau prepara, ‘El
restabliment de la Generalitat’, és possible que apareguin més
textos.
Cotoners
Josep
Tarradellas vivia en unes terres de la propietat de la seva família.
Era el Clos de Mosny, a França. Allà es va instal.lar, però patia
estretors econòmiques. ‘A partir de 1959 Tarradellas es bolca amb
els contactes amb l’interior: Pla, Vicens Vives i també connecta
amb industrials cotoners, com Manuel Ortínez. Aquests li porten
diners. Domingo Valls Taverner, sobretot. Valls Taverner és el que
menys interès té a parlar de política, i en canvi el més regular
a l’hora de pagar per tenir la peça col·locada. Manuel Ortínez
va ser el primer que va explicar tot això a les seves memòries’
Comunistes
El
lector trobarà també la visió de Tarradellas sobre els comunistes:
‘El Partit Comunista fa la seva política. Som nosaltres que hem de
tenir el coratge de fer la nostra i no anar a remolc ni caure en
l’altre extrem d’un anticomunisme arcaic. Personalment no em
preocupa la seva política. La que em preocupa i cal combatre és la
d’aquells que sempre han estat els nostres enemics i els han permès
(als comunistes) aquesta posició de força. Aquesta burgesia i
aquesta Església que els ha obert les portes creient que el dia de
demà seran els millors garants de l’ordre i dels privilegis que
els ha atorgat el franquisme’ diu Tarradellas en una trobada amb el
Moviment Socialista de Catalunya.
Segons
Santacana la visió de Tarradellas sobre els comunistes neix durant
la guerra i la postguerra: ‘És crític amb el paper dels
comunistes, i els republicans, de no ser capaços d’oferir alguna
cosa que els Estats Units poguessin comprar per substituir Franco. Al
mateix temps, com que és polític pragmàtic, sap que s’haurà
d’entendre amb el PSUC a l’Assemblea de Catalunya. I s’ha de
tenir en compte que Tarradellas era un negociant, amb negocis propis
i visió liberal, i que també aquí estava allunyat dels
comunistes’.
De
Pallach a Raimon
El
llibre també permet llegir comentaris o notes sobre el poeta Josep
Carner, l’anarquista Abad de Santillán, Josep Andreu i Abelló,
Heribert Barrera, Josep Pallach, Pere Bosch i Gimpera, Josep Maria
Bricall, Josep Benet, Juan Carlos I, Pompeu Fabra , Franco, Baltasar
Porcel, Màrius Carol, Raimon, i un llarg etcètera que dibuixa un
ampli espectre de la Catalunya d’aleshores.
Intent
d’extradició a Josep Tarradellas
 |
| Els exiliats Josep Tarradellas i el general Escofet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada