El record del franquisme encara dóna joc al futbol espanyol

Franco entregant una copa del 'Generalísimo'

Noms d'estadis dedicats a personatges amb forts lligams amb el règim, com Ramón de Carranza o Lluís Sitjar, i condecoracions com les dues que el Barça va entregar a Franco i que no s'han retirat, mantenen la llavor de la dictadura als clubs de l'Estat espanyol.

Ramón de Carranza pare va ser alcalde de Cadis els primers mesos del cop militar de 1936, quan la repressió amb la gent republicana fou més contundent. 

L'alcaldessa de Madrid no inclourà Bernabéu al llistat de carrers a canviar, encara que l'Associació per a la Recuperació de la Memòria ho suggeria. 

A Puerto Real (Cadis) el camp de futbol du el nom de l'excap de Falange Sancho Dávila, que fou cap de Falange a Andalusia. 

L'Associació Memòria de Mallorca ha reaccionat amb contundència a la decisió del club mallorquinista de dedicar una tribuna de l'Iberostar Estadi a Sitjar. 

L'any 2003 una recollida de firmes engegada per l'Associació d'Amics de Josep Sunyol va demanar al Barça que retirés les condecoracions al dictador. 

DIRECTA 02/10/2015 

Eloi Latorre 

L'Ajuntament de Cadis es planteja canviar el nom a l'estadi Ramón de Carranza, que és municipal

Don Ramon de Carranza i Fernández de la Reguera, Marquès de Villa de Pesadilla, va poder morir com ell volia: sent alcalde de Cadis. Pels pèls però ho va aconseguir. Havia arribat a la ciutat, en avioneta, el 19 de juliol de 1936, un cop l’Exèrcit sublevat contra la república ja n’havia pres el control. Segons alguns historiadors, els dies previs de la insurrecció militar havia estat a Portugal, participant en la preparació del cop d’Estat amb els generals Varela i Sanjurjo, però no se sap del cert.

En qualsevol cas, el vell contraalmirall de la Marina -nascut al Ferrol 73 anys enrere, condecorat a la guerra de Cuba amb la laureada de San Fernando, reciclat en oligarca a Andalusia gràcies a la compravenda de terres i la construcció de vaixells, diputat a Corts de la conservadora Renovación Española de José Calvo Sotelo- fou designat per les forces sublevades alcalde de la ciutat. Era el segon cop que don Ramon prenia la vara de la seva vila adoptiva, cap d’elles escollit de forma democràtica. Havia estat batlle durant tota la dictadura de Primo de Rivera, entre el 1927 i 1931, fins que en les municipals va perdre el càrrec. El 1936 hi tornava però els seus serveis al nou Estat van ser efímers: el setembre del mateix any era enterrat amb una multitud aixecant el braç al pas del seu fèretre. 

Però va deixar feina feta: en els primers mesos de la Guerra Civil, la repressió del nou ordre a Cadis es va cobrar una xifra de víctimes que oscil·la entre les 400 i 800, segons les investigacions, incloent-hi les principals autoritats civils i militars que s’havien mantingut fidels a la República. A part, va llegar un llinatge digne de la seva figura: un fill seu, Ramón de Carranza Gómez, més tard marquès de Sotohermoso, establert a Sevilla, va participar activament en els grups paramilitars que, pistola en cinto, van sufocar els focus de resistència obrera en els barris populars les primeres hores de l’alzamiento. 

Un cop va triomfar el cop, el general Gonzalo Queipo de Llano, que dirigia la insurrecció al Sud de la península, el va anomenar president de la gestora municipal i més tard alcalde de Sevilla. Amb el temps seria president de la Diputació Provincial, procurador a Corts i, durant quatre anys (1957-61) president del Sevilla Club de Futbol. Tota una carrera a l’ombra del règim... Un altre fill de don Ramón, José León de Carranza, va heretar del pare la vocació militar, el marquesat i, anys després, l’alcaldia gaditana. Fou alcalde des del 1948 i va morir sent-ne, 31 anys més tard. Els Carranza tenien tirada per les alcaldies, és evident, i el règim de Franco no va dubtar a complaure’ls.

De tota aquesta història de senyoritisme andalús, por i repressió, la immensa majoria de gaditanes d’avui no en saben res. Per a la immensa majoria de gaditanes, sobretot per a les més joves, Ramón de Carranza és el nom d’un camp de futbol; i a tot estirar, d’un clàssic torneig estiuenc. El passat mes de juliol, el nou alcalde de Cadis, José María González Kichi -que havia guanyat les eleccions liderant la candidatura Cádiz Sí Se Puede- va proposar públicament el canvi del nom de l’estadi, en el marc d’una campanya de renovació del nomenclàtor urbà per esborrar-hi els noms vinculats al franquisme, en aplicació de l’anomenada Llei de la memòria històrica aprovada pel Congrés estatal l’any 2007.

El camp, que du el nom de Carranza pare, fou inaugurat pel fill, i sempre hi ha jugat el Cadis CF, equip que actualment milita a Segona Divisió B. A diferència de la majoria de camps de futbol espanyol, el Carranza és propietat municipal, per tant, l’Ajuntament té plena atribució per rebatejar-lo si una majoria consistorial ho aprova. Però l’equip de govern de Kichi –i el regidor de Memòria Democràtica, Martin Vila– van amb peus de plom i han anunciat una comissió formada per entitats veïnals per debatre l’assumpte. La directiva del Cadis, i bona part de l’afició, són reticents a tocar res, encara que algunes hi han vist una oportunitat d’or per rebatejar el recinte amb el nom de Jorge Mágico González, un singular davanter d’El Salvador dels anys 80, encara recordat pels seus dríblings impossibles i la seva indisciplina tàctica. 

Bernabéu al front del Segre 

Santiago Bernabéu amb el dictador. Va ser president del Real Madrid tants anys com Franco 'Jefe del Estado'. I tots dos van morir estant al càrrec

De la mateixa manera que el consistori gadità, algunes altres alcaldies que han anat a mans de candidatures d’esquerra renovadora han decidit fer neteja a fons del rastre de la dictadura a places i carrers. Una de les primeres a anunciar-ho fou Manuela Carmena, la jutgessa (forjada en el moviment estudiantil antifranquista) que va apoderar-se de l’alcaldia a la capital de l’Estat encapçalant la llista Ahora Madrid. El seu equip de Govern ha començat a treballar amb un llistat de base elaborat sota els auspicis de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb més de 230 referències, algunes tan flagrants com els carrers dels Caídos de la División Azul o l’avinguda dedicada al general José Moscardó. Però altres més curiosos, com una plaça dedicada a Salvador Dalí (admirador de Franco i Primo de Rivera, segons l’estudi) i el torero Manolete (que va combatre al bàndol franquista). De tots els noms, però, l’únic que ha aixecat cert debat públic fins ara és el de Santiago Bernabéu.

Val a dir que el qui fou totpoderós president del Real Madrid era a la llista no per l’estadi que du el seu nom (que és propietat del club madridista i l’Ajuntament no tindria competències per ficar-s’hi) sinó pel carrer que té dedicat a pocs metres del coliseu esportiu. Bernabéu, modest futbolista del club blanc als anys 20, més endavant delegat, entrenador i secretari de la Junta Directiva, es va refugiar, amb l’esclat de la Guerra Civil a l’Ambaixada de França (ja que simpatitzava amb la coalició dretanosa CEDA) i més endavant va fugir a la zona nacional i es va allistar a l’exèrcit insurrecte.

Bernabéu va formar part, amb el grau de caporal, de la 150 divisió Marroquí, al comandament de la qual hi havia el general Agusin Muñoz Grandes -el de la División Azul- en la penetració a Catalunya pel front del Segre, que va ocupar ciutats com Lleida, Artesa de Segre o Tremp. Després del conflicte armat ho va tenir fàcil per aconseguir el seu somni de fer seva la presidència merengue. En un temps en què els mandataris futbolístics havien de dur l’aval del govern de Franco, don Santiago va fer-se amb la poltrona madridista el 1943 i la va exercir com un virregnat vitalici fins que va morir el 1978 (com qui diu, tants anys com Franco). 

Sempre fou un home ben relacionat amb el règim i amb línia directa amb el mateix Caudillo, i sempre s’ha especulat com fou possible que, un club que al final de la guerra estava com qui diu liquidat, en bancarrota i sense massa social, pogués construir un flamant estadi en només dos anys. Però les sospites que hi va haver quantiós finançament de l’Estat de sotamà no s’han acreditat del tot. Inaugurat el 1945, el camp de Nuevo Chamartín fou rebatejat amb el nom del seu pare putatiu deu anys més tard. I un parell d’anys després de la seva mort, l’Ajuntament de Madrid li dedicava un carrer. Amb tot, amb la Llei de la memòria a la mà, Bernabéu estaria exempt de què se li retiressin els honors públics, tant per la modesta graduació que tenia durant la guerra com pel que se sap de la seva participació en accions repressives. I la mateixa Manuela Carmena ja va deixar clar, el juliol passat, que les plaques amb el nom del dirigent esportiu es podien quedar allà on eren.

Els debats oberts a Cadis i a Madrid entorn de les figures de Carranza i Bernabéu han obert un meló fins ara poc conegut. Encara avui, una bona colla d’instal·lacions esportives arreu de l’Estat estan dedicades a personatges que van tenir un paper actiu en la rebel·lió militar de 1936 i o en el règim dictatorial de caràcter feixista que se’n va derivar. El periodista Iñigo Arza, en el seu blog Los ideales del gol, ja fa alguns anys que en va fent un inventari. A Puerto Real, a prop de Càdis, el camp de futbol du el nom de Sancho Dávila (que fou cap de la Falange a Andalusia). El Lugo juga a l’estadi Ángel Garro (o Anxo Garro) dedicat a qui fou president del club i, abans, patró empresarial, president de la Cambra de Comerç provincial, que va finançar de forma generosa l’alzamiento militar de juliol del 36. El del Ceuta recorda la figura d’Alfonso Murube, soldat voluntari que va morir al front de guerra amb el grau de tinent del bàndol sublevat. A l’altra ciutat africana sota domini espanyol, Melilla, el camp porta el nom d’Alfonso Álvarez Claro, alcalde falangista durant els primers anys 40. A Astúries, l’Avilés juga al Nuevo Román Suárez Puerta, construït el 1999, però que manté el nom del primigeni estadi de 1943 dedicat a qui fou alcalde de la ciutat els primers anys del règim de Franco. 

L'entrada principal del vell camp del Mallorca n'ha sobreviscut a la recent demolició

Lluís Sitjar, fundador del Mallorca i falangista  ’únic cas d’un estadi de futbol amb ressonàncies franquistes als Països Catalans és, de fet, un ex estadi: es tracta del Lluís Sitjar, on l’afició del RCD Mallorca va disputar els seus partits fins que, al final de la temporada 1999-2000 pel municipal Son Moix. El vell camp, inaugurat el 1945 i anomenat Es Fortí durant els deu primers anys, va començar a caure en un estat d’abandó a partir de mitjans de la dècada passada, ja que -a causa de l’enrevessada i ruïnosa estructura societària del club titular de la instal·lació- cap dels propietaris se’n volia fer càrrec del manteniment. Finalment, a finals de l’any passat, Cort de Palma va haver de costejar-ne la demolició urgent atès el perill per a la salut pública que representava. Actualment, el vell Lluís Sitjar és un immens solar envoltat de tanques metàl·liques, a l’espera que es decideixi quin ús donar a la finca, però les excavadores van tenir la delicadesa de deixar en peu part de la façana principal i les antigues taquilles, on sobreviuen l’escut de l’entitat i el funcional rètol on es llegeix ‘Campo Luis Sitjar’.  

Lluis Sitjar Castellano fou un dels fundadors de l’actual RDC Mallorca, a partir de la transformació d’un club anterior, la Real Sociedad Alfonso XIII. Però també fou regidor a Cort durant la Segona República pel Partit Regionalista de Mallorca, i després del triomf de la sublevació militar involucionista a l’illa el juliol de 1936 no s’ho va fer dir dues vegades per ingressar a la Falange.

Entitats dedicades a promoure la rehabilitació de les víctimes de la Guerra Civil com Memòria de Mallorca l’assenyalen per haver tingut un paper actiu en la repressió contra les persones d’ideologia no afecta el nou règim durant els anys de la contesa, en particular al municipi de Porreres. Fa pocs dies, el club mallorquinista, ha proposat a l’Ajuntament que una tribuna de l’actual estadi Iberostar (que és com es diu ara Son Moix) dugui el nom de Lluis Sitjar, fet que ha provocat un comunicat de rebuig de l’Associació Memòria de Mallorca que considera que «un còmplice de les matances de defensors de la legalitat republicana, durant la guerra i la dictadura, no pot ser honrat en un Estat democràtic».  

Dues insígnies blaugranes 

La directiva blaugrana en ple (només hi va faltar el vicepresident Raimon Carrasco) va ser rebuda en audiència al Pardo pel dictador, ja malalt, el febrer de 1974. Pocs dies després, el Barça li feia cinc gols al Madrid al Bernabéu.

El rastre de la dictadura de Franco en el futbol hispà no només és vigent en el nom d’estadis i instal·lacions. També s'hauria de resseguir en un àmbit molt més efímer. Els centenars de condecoracions, medalles d’or, carnets de soci d’honor i altres homenatges de diversa índole que la quasi totalitat de clubs esportius (com totes les entitats i institucions que visitava el dictador o eren rebudes en audiència al Pardo) van entregar al Caudillo. Pràcticament tots els clubs de les principals categories ho van fer, perquè Franco, a qui sembla que no li agradava gens el futbol però era conscient del poder populista de l’esport dit rei. De moltes d’aquestes distincions se n’ha perdut el rastre: moltes ni figuren als registres de les entitats, ni cap historiadora les ha investigat. Però cap club ha fet el gest simbòlic de retirar-les, com sí que han fet molts ajuntaments i institucions públiques que van tributar algun homenatge al Caudillo.

Se sap, per exemple, que Franco va rebre el Llibre d’Or del Real Madrid coincidint amb el cinquantè aniversari del club merengue, el 1952. O que el RCD Espanyol li va fer entrega d’una medalla d’or del club el 1966. L’únic cas que ha aixecat certa polèmica en els últims anys és el del Futbol Club Barcelona. Potser justament perquè els dos cops dels quals es té constància que el club blaugrana va condecorar el dictador van ser a les acaballes del règim, en una època en què el Barça ja havia esdevingut clarament un símbol catalanista associat a la recuperació democràtica. A part, en queda constància hemerogràfica i estan perfectament documentades.

Se sap que el Barça, durant la presidència d’Agustí Montal Costa, va condecorar dos cops a Franco. La primera medalla, el 13 d’octubre de 1971, la va dur el president en solitari, i era una distinció commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana i -perquè no dir-ho- una forma d’agraïment a la subvenció que el club havia rebut del Consejo Superior de Deportes per tirar endavant la nova instal·lació. Encara no tres anys més tard, el febrer de 1974, el club va entregar al Caudillo una nova insígnia, que aquest cop celebrava el 75 aniversari de l’entitat. En aquesta ocasió hi va assistir tota la directiva, menys un vicepresident, Raimon Carrasco (fill de l’històric dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat a la zona franquista l’any 1937). Les fotos de família de l’acte van ser portada a La Vanguardia Española i El Mundo Deportivo.

L’any 2003, l’Associació d’Amics de Josep Sunyol i Garriga (creada en record del president del Barça i diputat d’ERC assassinat per un escamot feixista a la serra de Guadarrama pocs dies després d'iniciar-se la Guerra Civil) va posar en marxa una campanya de recollida de firmes per reclamar al Barça la retirada de les dues medalles. El llavors flamant president barcelonista, Joan Laporta, va derivar la demanda a una mena de consell assessor creat gairebé per a l’ocasió, que estava presidit justament per Raimon Carrasco. El veredicte fou que el club no podia declarar una retirada oficial de les distincions perquè la seva aprovació no havia passat per cap junta directiva, o almenys no es conservava cap acta que així ho notifiqués. Per tant, no es podia retirar allò que formalment no s’havia entregat. Des d’aleshores, ja no se n’ha parlat gaire més, encara que Sandro Rosell, en la campanya que el va dur a la presidència l’any 2010 s’hi va referir tímidament, tot assegurant que si algun soci ho demanava portaria la petició a l’assemblea de compromissaris.