Nord-est Llibertari: El sindicalisme de gestió i integració del Capital comença el seu enfonsament a Catalunya

dimarts, 22 de setembre del 2015

El sindicalisme de gestió i integració del Capital comença el seu enfonsament a Catalunya

Toxo y Méndez, amb la banca, la patronal i contra una república catalana

Bona notícia per l’anarcosindicalisme internacional.

El procés català per una plena sobirania va esclatar les contradiccions internes de CCOO i UGT.

CCOO I UGT contra l’autodeterminació nacional del poble a Catalunya.

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 22/09/2015

Girona (Gironès).-

El posicionament jacobí contra el procés d’autodeterminació nacional del poble a Catalunya de les direccions estatals de CCOO i UGT entronquen amb el fet històric del temps de la Primera Internacional en que el moviment obrer perifèric en la península Ibèrica, a diferència del centre en que es va imposar Pablo Iglesias (fundador del PSOE i UGT), es va decantar pel bakuninisme en acció dins el marc polític del revolucionari socialisme no jacobí i autogestionari, especialment als Països Catalans, Aragó, Galicia i Andalusia, durant la ruptura cantonalista i la proclamació per la Diputació de Barcelona d’un estat català el 1873 enfront el centralisme espanyol de la Primera República.

Així, ahir mateix van començar a Catalunya les primeres baixes d’afiliació a CCOO i UGT --centrals sindicals de gestió i integració del Capital--, especialment a les comarques del Nord-est, cosa que lògicament reforçarà l’estratègia obrera d’acció directa col·lectiva de caire anarcosindicalista –sigui possibilista llibertària o socialista revolucionària insurgent- i l’autoorganització comunista llibertària de classe.

Per la seva banda, les direccions catalanes de CCOO i UGT es desmarquen de les seves cúpules estatals espanyoles, no sigui que en una futura república catalana solament existeixin les organitzacions anarcosindicalistes, com ara CGT Catalunya o una nova CNT unitària catalana que es podria construir des de la base militant sindical llibertària, i els sindicats que defensen l’existència dels Països catalans, com ara COS, o simplement sindicats sectorials, com ara el del funicionariat, IAC.

Ja va dir el doctor Negrín que no feia una guerra contra el general Franco per deixar que Catalunya sigui un país independent.

Mira també:

[http://canarias-semanal.org/not/11256/oleada_de_desafiliacion_sindical__el_37__de_los_espanoles_afiliados_dejaron_de_pertenecer_a_a_ccoo_o_ugt/]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...